OLALLA (1885) – Robert Louis Stevenson

RESSENYA

OLALLA (1885) – Robert Louis Stevenson

Els clàssics sempre han de tenir un lloc a les nostres estanteries!

Autor: Robert Louis Stevenson
Títol: Olalla (Olalla)
Traducció: Xavier Zambrano
Editorial: Viena Edicions
Any: 2019 (1885)
Pàgines: 98
ISBN: 9788417998073

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Robert Louis Stevenson, esperit aventurer que va néixer a Escòcia i va recórrer mig món per acabar els seus dies a les illes del Pacífic Sud, és autor de clàssics de la literatura universal com L’illa del tresor, La fletxa negra o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Sens dubte es tracta d’un dels millors autors de gènere del segle XIX, un referent per a molts lectors que de joves es van endinsar a les novel·les d’aventures a través de les seves obres. Un any abans de la publicació de la novel·la del Dr. Jekyll, concretament el Nadal del 1885, va veure la llum una novel·leta gòtica que comparteix alguns dels elements d’aquest clàssic. Amb menys notorietat que l’obra que el va fer famós però sens dubte amb la mateixa qualitat i intensitat narrativa, Olalla, publicada per Viena Edicions dins de la col·lecció Petits plaers, és un relat que cal reivindicar. I molt. Ens trobem, potser, davant d’una de les obres més colpidores de la literatura de gènere, un clàssic menystingut i tristament oblidat que mereix veure la llum. I des d’El Biblionauta ens en volem fer ressò.

Un oficial escocès ferit a Espanya s’allotja a una mansió senyorial al mig de les muntanyes per passar-hi la convalescència; ho fa per prescripció mèdica i a través de la mediació d’un clergue conegut de la família que viu al casalot. Tot i que en un primer moment el soldat no es mostra gaire content amb la decisió (el cert és que tampoc es pot negar a tal mostra de generositat lluny de casa com es troba) un detall sobre el confinament desperta la seva curiositat: la família l’acollirà com a hoste amb la condició que no tingui cap mena de tracte amb els membres de tan misteriosa nissaga.

Els avantpassats d’aquesta família van ser la flor de la raça espanyola: importants, hàbils, cruels, amics del rei i enemics del poble. Ara la flor s’ha marcit i es podreix inexorablement. Víctimes dels excessos i l’endogàmia els individus, segons diuen, s’han tornat bèsties. Ben poc queda del gloriós llinatge. El protagonista ho copsa ben aviat quan en Felipe, l’hereu de la nissaga, l’acompanya fins a la mansió. Durant el trajecte descobreix en el pagesot un tarannà infantil, impulsiu, però sens dubte exempt de maldat. La mare del noi, la señora, és ben bé el contrari: recargolada, visceral i amb un inefable bri de bellesa, encara mostra reminiscències d’aquesta antiga nissaga.

Com és evident el protagonista no fa cas de la restricció que li han imposat per acollir-lo; tota novel·la necessita un conflicte, i el descobriment dels membres de la família és el catalitzador d’aquesta. El soldat, fascinat per un retrat que hi ha penjat a la seva habitació i per les històries que s’expliquen sobre el casalot i els seus habitants, emprèn una recerca que el duu a visitar tots els racons de la mansió. I així és com coneix Olalla, tercer membre de la família, el més bell i pertorbador de tots. Arran d’aquesta trobada es desfermen les passions i el relat, que transitava pels plàcids camins de la novel·la costumista, s’enfila per viaranys ignots, foscos i perillosos. L’autor, que fins ara havia fet picades d’ullet al gènere, abraça el terror més pur desvelant per fi quin és el secret que amaga aquesta nissaga.

El casalot i els boscos que el rodegen esdevenen un marc incomparable per presentar-nos una família d’allò més estranya. A poc a poc l’autor crea l’ambient, introduint elements de caràcter fantàstic, fins que un esdeveniment irreal, gairebé metafòric, fa que el lector travessi el llindar de la realitat i s’endinsi a les tenebres del gènere. Olalla és una història construïda a partir de clarobscurs, un embruix. Malgrat que es nota que està escrita en una altra època la lectura no es fa feixuga; la seva decadència és motiu d’atracció. El lector hi trobarà una dualitat fascinació-repulsió com la que pateix el protagonista amb la señora del casalot. Les últimes pàgines, el desenllaç de tot plegat, és sublim i demolidor. Vet aquí una estranya història, un relat oblidat que parla sobre el malefici de la sang, un petit plaer macabre i deliciós que tots heu d’assaborir.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments