Un episodi de ciència-ficció: quan la ciència-ficció marcava tendència

solde-opinio
Joan Manuel Soldevilla
Catedràtic de llengua i literatura espanyoles. Professor a Secundària. És autor, entre d’altres, dels assajos Som i serem (tintinaires) (Acontravent, 2013) i Àngel Puigmiquel. Una aventura gràfica (Diminuta, 2015) i de la novel·la L’amic de Praga (Columna, 2018)

En temps de canvis i incerteses com eren els anys de la Transició, en anys de creativitat i de recerca de nous camins expressius, la ciència-ficció va mostrar que era un terreny abonat per a la creativitat i el talent, pel risc, la innovació i la mirada crítica

Avui en dia pot semblar estrany, però va haver-hi un temps no molt llunyà on la ciència-ficció va esdevenir un fenomen mainstream, un temps on aquest camp expressiu que avui sembla patrimoni de llibreries especialitzades i de comunitats d’iniciats era popular, modern i capdavanter fins al punt d’esdevenir punta de llança del renaixement d’un mitjà de comunicació de massa. Això passava fa quaranta anys amb l’èxit d’una revista de còmics de títol llegendari: 1984.

La revista 1984 va sortir al mercat l’any 1978 de la mà de Toutain Editor, i possiblement l’aposta no va ser aliena a l’èxit de pel·lícules com La guerra de les galàxies o de sèries de televisió com Galàctica, estrenades i emeses poc abans. Inicialment, la publicació era una adaptació de la revista homònima nord-americana editada per Warren, que es nodria bàsicament de material subministrat per l’agència catalana Selecciones Ilustradas que també dirigia Josep Toutain. Poc a poc, però, i a mida que el mercat espanyol va començar a mostrar un real interès pel còmic que anava més enllà de l’etiqueta d’infantil –una denominació que ha marcat fins avui la poca valoració d’aquest mitjà a casa nostra-, 1984 es va anar deslligant del model de la Warren fins a tenir plena independència. I no només això, sinó que al caliu d’un èxit que va sorprendre al propi editor, aquest va decidir convertir la revista en una plataforma de projecció dels dibuixants espanyols; si fins ara ells havien consolidat el seu talent a través de les publicacions en el mercat europeu i americà, l’aposta de Toutain els va permetre, per primer cop, publicar i donar-se a conèixer al seu país en les millors condicions possibles. Per si això no fos prou, l’editor va donar una primera oportunitat professional a un munt de joves autors locals que van començar la seva carrera en les pàgines d’aquesta publicació. L’èxit de la revista va ser un dels pilars de l’anomenat boom del còmic espanyol que es va teixir amb el triomf als quioscs d’altres revistes com Totem, Cimoc, Cairo, El Víbora, Rambla, Metal Hurlant i un reguitzell de títols més. Toutain no es va quedar enrere en aquesta saturació del mercat –que al final va convertir el boom en un crack- i va llençar títols com Creepy i molt especialment Comix Internacional, possiblement una de les més ambicioses revistes d’aquest fenomen cultural. Però al capdavant de tot plegat estava 1984, una revista, insistim, de ciència-ficció.

La revista va tenir una vida de sis anys, i és possiblement un cas únic de publicació que naixia amb data de caducitat incorporada. Batejar-la amb un títol tan orwellià condemnava la revista a desaparèixer així que arribés l’any 1984 ja que semblava impensable mantenir-lo per acollir històries d’anticipació i teixides en un món del futur; en tot cas, l’editor, que en sabia un niu, va resoldre el problema fàcilment canviant la capçalera quan arribava la data fatal per un poc engrescador Zona 84, que es va mantenir al mercat vuit anys més.

El planter de dibuixants i guionistes va anar canviant al llarg dels sis anys esmentats però prou es va ocupar la revista de crear el seu particular star system i de generar veritables legions de seguidors apassionats dels artistes de la casa. En aquest sentit, no hi ha dubte que Richard Corben va ser el gran beneficiat per aquesta política editorial que el va convertir gairebé en un clàssic contemporani del còmic mundial; tot i que les seves obres es movien molt més en el camp de la fantasia que de la ciència-ficció, i que com a autor va patir una inflació valorativa, no hi ha dubte que les històries èpiques i eròtiques que va dibuixar en mons prodigiosos van connectar àmpliament amb el públic. Més enllà, però, de Corben, l’editorial va voler també incorporar a aquest Olimp de ninotaires un seguit de creadors  espanyols d’excepció on van destacar Josep Maria Beà i Fernando Fernández o els argentins Carlos Trillo, Horacio Altuna y Juan Giménez.

La revista es presentava amb el subtítol “El cómic de la fantasía y la ciencia ficción para adultos” i el cert és que definia amb prou claredat el contingut. Possiblement repartia a parts iguals els continguts entre el gèneres esmentats i la  precisió “para adultos” marcava inequívocament, per al lector de l’època, que el contingut eròtic seria remarcable; un erotisme, tot s’ha de dir, força ranci i masclista a ulls actuals, amb noies mamelludes i lleugeres de roba que actuaven com a esquer per als herois i els lectors.

Però no estem parlant d’un cas aïllat; al mateix temps que triomfava 1984, una altra revista es va centrar preferentment en la ciència-ficció, i va ser Metal Hurlant, editada des de 1981 a Madrid per Eurocomic i Distrinovel; en aquest cas es tractava d’una versió espanyola de la cèlebre revista homònima francesa on s’oferia una mirada possiblement més complexa sobre les possibilitats del gènere i on destacaven gegants del còmic com Moebius, Druillet o Jodorowsky. Però tampoc es quedava aquí la competència; una altra de les revistes clau del boom com la ja citada Cimoc, de Norma Editorial, va convertir la fantasia –El Mercenario, de Vicente Segrelles- i l’anticipació –Hombre, de Segura i Ortiz- en pals de paller de la publicació. O també podríem parlar d’una de les sèries clau de la revista Rambla, Clarke y Kubrick, d’Alfons Font, que pel títol ja ens remet inequívocament a la ciència-ficció. O una revista com Metropol, una singular proposta on totes les històries passaven en una ciutat impossible  -la Metropol del títol- una mena de Gotham hispànic....

En aquest maremàgnum de propostes, 1984 sempre es va mantenir fidel a uns autors –consolidats i emergents, forans i locals- que van explorar les possibilitats del mitjà de la historieta adreçant-se a un públic adult que, fins llavors, sovint pensava que els tebeos eren cosa de nens. En aquest projecte admirable, la ciència-ficció –i les ucronies, distopies i el fantasy- van permetre un espai de llibertat i creativitat inaudit. No tot el que es va publicar va ser bo, però també és cert  que moltes d’aquestes sèries no només van triomfar en el seu moment –amb edicions posteriors en àlbums recopilatoris- sinó que han tingut reedicions amb el nou segle.

En temps de canvis i incerteses com eren els anys de la Transició, en anys de creativitat i de recerca de nous camins expressius, la ciència-ficció va mostrar que era un terreny abonat per a la creativitat i el talent, pel risc, la innovació i la mirada crítica.

Sovint els nostres articles es clouen amb alguna referència a quina repercussió va tenir allò que analitzem en la creació en llengua catalana. En aquest cas hem de concloure que, malgrat la majoria d’editorials eren catalanes i un gran nombre dels dibuixants i guionistes també, l’aposta pel català va ser més aviat escassa, per no dir nul·la; totes les revistes esmentades es van editar en castellà. Ara bé, és bo recordar que un dels fanzines de referència dels vuitanta , Zero, editat per Toni Garcés, va ser en català i que era molt permeable a la ciència-ficció; no és estrany, ja que Garcés –o 624C35, que així signava sovint- va ser un dels portadistes de referència d’aquest gènere a l’editorial Ultramar, una de les editorials clau del país en aquest camp literari. La nostra llengua, com malauradament passa sovint, es va veure, també en el panorama d’aquell moment, relegada a una posició minsa i escarransida, una mica underground. Al final haurem de concloure que parlar d’una plena normalització del català sí que és un exercici de ciència-ficció.

Joan Manuel Soldevilla
Sobre Joan Manuel Soldevilla 34 Articles
Catedràtic de llengua i literatura espanyoles. Professor a Secundària. És autor, entre d'altres, dels assajos Som i serem (tintinaires) (Acontravent, 2013) i Àngel Puigmiquel. Una aventura gràfica (Diminuta, 2015) i de la novel·la L'amic de Praga (Columna, 2018)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.