Un servidor va descobrir a Mike Resnik gràcies a l’antologia Frankenstein insólito; el seu relat “Los monstruos de Midway” va ser un dels que més em va agradar. A partir d’aquell moment vaig retenir el cognom Resnick i quan es va publicar el conjunt de relats Kirinyaga no vaig dubtar ni un moment a comprar el llibre. El seu nom va saltar de nou a la palestra el passat mes de Novembre, quan l’autor nascut a Chicago va visitar Catalunya com a convidat de la CatCon. Tothom qui el coneix diu que és una persona afable i molt propera. Estic convençut que el seu tarannà és en part responsable del caliu i la dolça enyorança que desprenen molts dels seus contes, entre ells els tres que aquí se’ns presenten.

Sistemes operatius alternatius és un conjunt de relats d’en Mike Resnick (alguns escrits en col·laboració amb Lezli Robyn) que l’Editorial SECC va publicar el passat 2017 coincidint amb la visita de l’autor a casa nostra. El volum recull dos textos publicats prèviament a la Revista Catarsi, guardonats el 2011 i el 2014 amb el Premi Ictineu al millor conte traduït, i un tercer relat, el que obre l’antologia, cedit ex profeso pel Mike per ser inclòs en aquest projecte. Entrant en matèria ja us puc ben assegurar que Sistemes operatius alternatius és un llibre imprescindible, una petita joia que cal llegir (i regellir) sí o sí. Quan ho feu gaudireu del do innat que té Resnick per acaronar la fibra més sensible de l’ànima humana, un fet que, tot i que molts pensin el contrari, no està renyit amb el gènere de la ciència-ficció; ans el contrari, n’és una part ben essencial. I pel que fa a la misteriosa portada només us diré que un cop hàgiu acabat el llibre l’entendreu perfectament.

“L’exili d’en Barnaby” és el text que obre l’antologia. La traducció és fruit de l’esforç d’un talent en auge del panorama fantàstic en català, l’Edgar Cotes. En Barnaby és un ximpanzé bonobo que viu dins d’una gàbia en un laboratori en companyia d’altres animals com en Roger, un conill. Té vuit anys i davant d’ell s’obre un futur incert. El seu contacte amb humans es limita a parlar amb la Sally, la seva cuidadora, i a interaccionar amb en Bud i el Doctor. En Barnaby és especial: es comunica a través de signes i el seu nivell cognitiu ha assolit límits de raonament gens propis per a individus de la seva espècie. Les converses que manté amb la Sally són molt més profundes del que s’espera d’un simi: vet aquí que en Barnaby vol parlar amb Déu! Resnick ens planteja el dilema de si un animal pot o no tenir consciència pròpia, una mica com fa William Kotzwinkle a la seva novel·la Doctor Rat. En Mike, però, defuig el sarcasme i l’humor negre per abraçar la intimitat d’en Barnaby, de qui descobrim que se sent sol i està trist. Aquí no hi ha violència ni cap rebel·lió, només sentiments i raonaments que no fan sinó apropar-nos a allò que tothom anhela: cercar la pròpia identitat.

A “Ànimes bessones” trobem en Gary, un individu que treballa com a vigilant nocturn en una fàbrica i que s’aboca a la beguda per oblidar la seva dona Kathy. Una jornada en Gary coneix en Mose, que també treballa al torn de nit, i a partir d’aquell moment tots dos esdevenen inseparables. Decideixen trencar el seu aïllament i nit rere nit busquen mútuament la companyia de l’altre. Mirant de no desatendre les seves tasques comparteixen les hores fins a trenc d’alba mentre passegen i fan petar la xerrada sobre temes d’allò més variats, amb certa predilecció per la filosofia, la moral i la naturalesa dels individus. Des del punt de vista del lector és impossible no sentir empatia pel Mose, una figura reflexiva i lliure de maldat que la traducció d’en Pep Burillo no fa sinó enaltir. És pel personatge d’en Mose que considero “Ànimes bessones” el relat més rodó de tots tres, tot i que m’ha costat molt triar entre aquest i l’anterior. L’elecció de quin és millor us la deixo a vosaltres, estimats lectors, però us puc ben assegurar que ambdós textos us arrencaran alguna llagrimeta.

“L’escalfabanqueta” no desmereix en absolut els relats que el precedeixen però, tot i que es tracta d’un relat d’una qualitat inqüestionable, un servidor no l’ha gaudit tant com els altres dos. El senyor Paloobi espera la seva oportunitat segut a la banqueta mentre els seus companys, en Lionel i la Flordesucre entre d’altres, van i vénen del pati de jocs que és la infància. Ja fa setanta anys que roman expectant i sent que el seu temps s’acaba, però no abandona l’esperança. Potser aviat li arribarà el moment d’entrar en escena. Vet aquí una història ben personal que parla de la pèrdua, del romanent obscur de l’absència i de la nostàlgia dels temps passats. Una mica com Toy Story però a un nivell molt més íntim, rosegant els sentiments fins arribar a les capes més profundes de la consciència humana. Aquest relat va merèixer el premi Ictineu al millor conte fantàstic traduït l’any 2014, en gran part gràcies a la bona feina de traducció feta per l’Adolf Boldú i la Carmen Acuña.

Descobrir Mike Resnick per primer cop és una sensació meravellosa. Pocs autors com ell són capaços d’arribar fins al moll de l’os dels sentiments humans i provocar amb les seves paraules una reacció purament emocional. En Mike colpeix el lector amb uns paràgrafs tan punyents que per força hem de deixar de banda la lectura i reflexionar un moment, i no serà estrany que se’ns posi la pell de gallina o se’ns humitegin els ulls. Els seus personatges (en Barnaby, en Mose, el senyor Paloobi o en Koriba del recull de relats Kirinyaga) no s’obliden fàcilment: són individus humans i molt complexos. Les capes emocionals amb que l’autor els embolcalla són subtils però estan tan embrancades que formen una estructura densa i molt consistent. En ells s’hi poden trobar reminiscències dels gossos i dels androides de Ciudad de Clifford D. Simak, un altre gegant de la ciència-ficció. Aquest recull de relats mereix per si mateix un notable alt, però més enllà de l’harmonia i la bellesa del que s’hi narra és la condició humana del personatges el que li confereix l’estatus d’obra de culte i la fa mereixedora de la màxima puntuació.