L’èxit de l’adaptació cinematogràfica de la millor novel·la de Patrick Süskind, El perfum. Història d’un assassí (Tom Tykwer, 2006), ha fet interessar molta gent per l’original en paper. Realment, però, la fidelitat de la versió en cel·luloide és tan gran aquesta vegada que, aquells lectors encuriosits i àvids de novetats, quedaran força decebuts, ja que pel·lícula i novel·la, aquest cop, semblen parits per la mateixa mare. Això sí: la ploma de l’alemany –irònica, culta, sublim- resulta molt llunyana de la veu en off del cinema, i la naturalesa reflexiva de la novel·la no acaba de transcendir a la pantalla. I és que per sobre de tot El perfum és una extraordinària mostra del que podríem denominar “naturalisme irònic”, una àcida i desenganyada visió de l’home i la societat, de les relacions entre els homes i de les relacions dels homes amb si mateixos i, per sobre de tot, una anàlisi de com el nostre caràcter evoluciona condicionat per les nostres característiques físiques i psíquiques.

En la nostra cultura occidental, sempre s’ha considerat l’olfacte com un sentit de segona categoria, amb el gust i el tacte. A l’edat mitjana, en els tractats de moral, tradicionalment es dedicava a l’olfacte un espai més reduït que als altres sentits. El monjo gironí Francesc Eiximenis, però, podria representar una excepció a la regla. La seducció que desplega l’olor és inigualable: s’instal·la en nosaltres i el seu poder perdura en la nostra memòria.

El perfum és la paràbola d’un home que en néixer no feia olor de res, però que en canvi era capaç de percebre i diferenciar qualsevol  olor que se li posés a l’abast del nas. La seva estranya naturalesa el converteix en un marginat, en un repudiat social. Ningú sap ben bé per què, però des de la seva mare fins a tots els que hi tenen alguna relació l’odien de manera mortal. 

Per altra banda, però, la seva extraordinària capacitat olfactiva li permet d’obrir-se pas en un gremi que aleshores estava en boga: el dels perfumers.

Durant aquells anys, els voltants del Sena i París sencer pudien de manera extraordinària, i ni tan sols el rei Lluís XV podia aconseguir de deslliurar-se de la pudor. Els nobles, per altra banda, encara no tenien una costum higiènica generalitzada, i amb prou feines si es rentaven amb aigua un parell de vegades l’any, per prescripció mèdica. Així doncs, els serveis d’un bon perfumer, que fes suportable les festes a palau i ocultés la pudor dels efluvis corporals, eren més necessaris que mai.

Jean Baptiste no té dificultats a entrar a treballar per un dels més famosos perfumers de la ciutat, però la seva motivació no és ni econòmica ni social; ell pretén quelcom més personal amb aquella feina. Fart de les olors del món, que ja té més que conegudes, Jean Baptiste ha descobert una olor fascinant que l’obsessiona: un dia, caminant pels carrers de París, enmig de l’habitual corol·lari de pudors fètides, va distingir una olor mai sentida. La va perseguir durant una estona, fins que a la fi la va a identificar: era una bella adolescent. Fora de si, va voler posseir aquella olor, però acabà per marcir-la. Quan se n’adonà, el cos d’ella jeia entre els seus dits. Tràgicament, resultà que per construir el seu somni Grenouille es veia obligat a destruir qualsevol cosa bella.

Per això Grenouille vol crear un perfum sobrehumà, capaç d’encantar a qui l’ensumi. Tot i que no és una tasca senzilla: haurà d’extreure l’olor de persones extremadament estranyes, persones que inspiren amor. En el món de les olors no hi ha res impossible per a Grenouille, però, i a compte de la vida de moltes noies, aconsegueix el seu objectiu. Ho comprova al canviar els sentiments de milers de persones en la plaça del patíbul el dia de la seva execució. Però aleshores Grenouille, que ha aconseguit la fórmula perquè els homes que abans el menyspreaven ara l’estimin, és envaït per una enorme repugnància envers la humanitat.

Al final de tot, no podem deixar de recordar aquelles paraules d’Umberto Ecco al final de El nom de la rosa i que podríem traduir per alguna cosa semblant a aquesta: “Al final, tot el que queda de la rosa és només el seu nom”.