Si sou seguidors del web ja sabeu que, darrerament, ens hem fet ressò del seguit d’iniciatives —editorials i d’aficionats— que semblen reflectir un moment de bona salut pels gèneres fantàstics en català. En aquesta línia, avui us parlaré de Ciutat, de Clifford D. Simak, el primer títol que publica l’Editorial Chronos dintre de la seva col·lecció Trantor, amb magnífica traducció de Scheherezade Surià. Fidels als plans que van descriure a la seva presentació a la 50a Ter-Cat, Chronos inicia el seu camí recuperant un clàssic de l’Edat d’Or de la ciència ficció nord-americana (entre finals dels anys 30 i finals dels 40), probablement poc conegut per molts aficionats al gènere.

A Ciutat, en Simak recorre al “fix-up”, un marc narratiu relativament freqüent a l’Edat d’Or, quan no era estrany que l’edició d’una novel·la sorgís d’una agrupació de relats connectats per un tema comú o un argument de fons que havien estat publicats en revistes “pulp” al llarg d’un període de temps més o més perllongat. L’estratègia del “fix-up” consisteix en endreçar i enllaçar els diferents relats potenciant aquesta història de fons, normalment intercalant-hi algun tipus de text que conté i contextualitza cadascun dels capítols. Un exemple paradigmàtic, molt conegut, podria ser el Les cròniques marcianes de Ray Bradbury. Ciutat fa el mateix, doncs, i presenta el text com un recull de narracions extretes d’un tradició oral que explica el declivi, al llarg de segles, d’una civilització mitològica: la de l’espècie humana.

Intercalat amb aquestes narracions, i discutint-ne la seva veracitat o inversemblança, trobem una sèrie de comentaris editorials d’un autor que forma part de la raça de gossos intel·ligents que, tal vegada, han substituït a la humanitat, convertint el conjunt en una mena de mitologia sobre la creació de la raça canina. Entremig, i com a doble lligam —aquesta vegada, intern— la història de diverses generacions de la família Webster i la seva relació amb diverses fites de l’evolució humana i del seu progressiu allunyament del seu planeta d’origen.

Com a novel·la, Ciutat es publica al 1952 (amb un darrer relat, que actua com a epíleg, afegit al 1980 i inclòs a l’edició en català), però els vuit relats originals que en formen part van aparèixer entre 1944 i 1955. Pensant en aquests onze anys entre la publicació del primer i vuitè relats, és interessant pensar en la progressiva aparició de temes i recursos que ara ja formen part de la caixa d’eines de la ciència ficció: viatges interestel·lars, poders psíquics, robots, universos paral·lels, transformació de les espècies al llarg del temps i, sobre tot, una mirada que s’estén durant mil·lennis. Tot això, al servei d’una història que es planteja un seguit de preguntes filosòfiques que podem resumir com a “què vol dir, ser humà?”. És ciència ficció d’alta volada, molt més interessada en una exploració humanista dels temes que l’interessen a Simak que en la trama d’aventures. És, també, una mena de recull històric molt dinàmic de l’evolució del gènere durant la “Golden age”, amb un punt naïf que, llegit en clau actual, obliga a plantejar-se les particularitats de la ciència-ficció com a gènere tan vinculat al present des del qual s’escriu com, sovint, al futur —o, com a mínim, a una idea molt clara del pas del temps— que imagina: la ciència ficció envelleix, crec, de forma diferent a altres gèneres, i com amb els bons vins es converteix en quelcom nou que no es podia haver previst. És el que passa amb Ciutat, que amb el temps marca una distància amb el lector contemporani que, lluny de caducar-la, li dona un caràcter especial no molt allunyat del d’algunes faules. No és estrany, potser, pensant en el marc narratiu triat per Simak. És una virtut del llibre, però demana complicitat per part del lector.

La Ciutat que dona títol al llibre és gairebé una paradoxa, perquè el que el llibre explica és, precisament, el procés d’abandonament de la gran concentració urbana com a nexe principal d’activitat humana, primer cap a un entorn rural i després, de diferents maneres, cap a espais fora del planeta i, fins i tot, fora del… us deixo amb la incògnita. Però d’una manera o altra, ni que sigui com a arcaisme, o com a motiu, la ciutat persisteix al llarg de la novel·la, per més que la seva natura i les seves connotacions es transformin i acabi per convertir-se en la idea d’estructura, física o metafòrica, per a donar cohesió a les comunitats. Tot això, val a dir, amb una visió bastant crítica de la humanitat.

La meva relació amb el llibre ha estat una mica conflictiva. Crec que s’entén i es gaudeix millor entesa com a recull de texts relacionats entre sí que exploren una sèrie de temes sense el tipus de planificació que tindria una obra concebuda d’inici com a novel·la. Fins no arribar a aquesta clau de lectura, el constant obrir camins de Simak i crear motius i personatges que deixa de banda i recupera una i altra vegada em semblava caòtic i desendreçat. I ho és de forma bastant clara, per mi, però més que el defecte de planificació d’una novel·la és la riquesa creativa d’un seguit de relats que s’apropen a una mateixa qüestió des de diferents angles, creant de forma explícita una mitologia interna diversa i complexa. És, al mateix temps, una novel·la desigual i una lectura fascinant.

Hem de celebrar el projecte de Chronos de portar-nos una selecció d’algunes de les obres més interessants de l’era clàssica de la ciència ficció. La feina de curadors experts que poden fer, veient el resultat de Ciutat, no només serveix per a portar-nos bons llibres i hores de plaer: com a interessat en la ciència-ficció com a gènere i com a fenomen, dirigir la mirada als seus principals antecedents ens ajuda a entendre millor el seu potencial i apreciar-ne millor les seves particularitats com a forma literària. Recomano molt visitar la Ciutat i deixar-la ben marcada als vostres GPS lectors: segur que hi tornareu.