Connexió, riures enllaunats i power to the people

OPINIÓ

Connexió, riures enllaunats i power to the people

L’editor Hugo Camacho ens proposa teixir vincles per a la construcció de la societat futura, que és imprescindible que no caigui en els errors de l’actual.

Hugo Camacho

Hugo Camacho

Editor i escriptor

L’altre dia em trobava una mica desesperat i vaig fer una cosa desesperada. No s’han de prendre decisions quan et trobes en un estat així, però volia trobar una solució al problema que m’ofegava en aquell moment: la necessitat de vendre alguns llibres més. Molts més. Per casualitat vaig veure un tuit d’una artista que respecto molt no només per les seves cançons, sinó també per la manera en com fa les coses, la Laura Kidd (si no l’heu sentida mai, aquí teniu els deures), que deia que havia llegit un llibre de Seth Godin buscant inspiració per fer el mateix que jo, però amb la música. I em vaig dir: «Ostres, potser que miri com fan les coses els gurús del màrketing de tant en tant, que, a veure, si fan tants calés, alguna cosa en sabran».

[Riures.]

O sigui que vaig fer aquesta cosa desesperada que us deia a la primera frase per tal de captar la vostra atenció: Em vaig comprar no un sinó dos llibres, en format digital, d’aquest senyor.

[Riures.]

Un, que era el que la Laura deia que estava llegint i l’altre perquè el títol em va cridar l’atenció.

[Riures.]

A més, em van costar una pasta perquè, no sé si sabeu, moltes vegades el preu del llibre digital ve condicionat pel contracte que t’envien de fora i que diu que l’ebook no pot costar menys del vint o el trenta per cent del preu del llibre de paper. És per això que et pots trobar ebooks fins a 15€ o més. Ara ja ho sabeu.

Aquest segon llibre era Todos somos raros.

[Riures de mitja sala. Mutis de part del públic que em coneix i al que acabo de decebre]

[Alçant la veu:] En la meva defensa diré que volia saber què volia dir un senyor que segurament està forrat amb un títol com aquest.

Doncs bàsicament deia el que fa anys que alguns ja sabem, només que posat en termes turbocapitalistes de gilipolles pijos d’escola de negocis. Que si vols vendre, has de fer comunitat.

Vint euros a les escombraries.

[Riures.]

Però no perquè no estigui d’acord amb això que diu, sino perquè és el mateix que els que no hem anat a una escola de negocis per a pijos portem fent des de fa segles. Agafar-nos a qui tenim al voltant. Qualsevol que s’hagi dedicat a un tema artístic, que hagi tocat en grups o que participi d’algun fàndom… Merda, qualsevol que hagi publicat més de tres vegades en un fòrum d’internet ho sap això. El que passa és que ara aquests desgraciats turbocapitalistes s’han assabentat que no poden aspirar a vendre a tothom i s’han d’inventar coses com vendre lifestyle o crear culte entorn una empresa tecnològica. Fins i tot Pornhub té la seva «community», collons.

[Riures, però per dins, que no es noti.]

La versió pervertida per al segle XXI és això que en diuen «economina col·laborativa»,

[Riures.]

la gran estafa del nostre temps. L’estafa que s’està carregant el sistema laboral i les nostres ciutats. Perquè tot està travessat pel capitalisme i no ens en podem desfer.

[Alguns fan que sí amb el cap. D’altres diuen que «bueno, que están en su derecho de hacer dinero».]

Però els pringats no fem comunitat per vendre més, tot i que és l’efecte col·lateral i el que ens permet sobreviure. Ho fem per un motiu semblant al que ens porta en primer terme a dedicar-nos a una activitat artística. Perquè sí, perquè desgraciadament qui ens dediquem a l’art ho fem per passió, per necessitat, perquè l’alternativa és llençar-se pel penya-segat.

Per la connexió.

[Pausa per a mi mateix, acompanyeu-me si voleu.]

L’art té efectes sanadors. Posa en paraules, imatges o sons el que altres no poden o saben expressar, o no han pensat d’expressar-ho de la mateixa manera, és la màgia de tot plegat, que no has de dir-ho igual que jo per sentir una cosa semblant. I ens uneix. Cosa molt important per poder enfrontar-nos al feixisme que ens volen fer menjar i ens promocionen des dels mitjans mainstream i tradicionals. Per què penseu, sinó, que contra els primers que van sempre són els artistes, les «putas y maricones», en definitiva, qui es vol mostrar més lliure?

[Un del públic:] «I què té tot això a veure amb El Biblionauta, una pàgina de ciència-ficció en català?»

Primer de tot, que és un espai al marge dels mitjans tradicionals i que porta un petit grup de persones que comparteix una passió. És a dir, una comunitat. I segon, que segurament serà a on em llegeixi la gent que es dedica a això (fer llibres, escriure’ls, traduir-los, llegir-los i compartir-los) i a qui us volia parlar:

Gent, no vaig anar a la passada CatCon (participava d’una altra comunitat que m’ha inspirat per escriure això), però va ser tot un èxit. Hi ha més editorials intependents i tirant a petites que mai. Ho tenim tot per convertir això que porta una eternitat començant en una bona comunitat. Ja existeix d’abans. Només que potser és el moment de prendre consciència del poder que tenim entre mans i fer alguna cosa maca amb tot plegat.

Spoiler: Els editors petits ja hem començat i tenim a algunes llibreteres al nostre costat. Suposo que hem de tirar del carro ja que us vertebreu al nostre voltant i us necessitem per sobreviure. Les comunitats, com que són líquides, es poden connectar entre elles. És aquesta la màgia.

Ara trencaré una mica aquesta màgia per introduir dades del Ministerio.

[Esbufecs.]

La gent llegeix. SORPRESA. Mai no s’ha llegit tant com ara. De veritat. Mireu això. Les dades són de setembre de 2019. Un 65,8% ha llegit com a mínim un llibre a l’últim any.

Que no és que la gent no llegeixi, el que passa és que ja no llegeix les mateixes merdes de sempre, té més criteri, l’ecosistema és un altre i ja no es concentra tot en els quatre dinosaures (per grans i per vells) com volen fer-nos empassar.

El poder és nostre.

Que la gent no ha deixat els llibres per la tele i els mòbils.

Que compartim la lectura amb altres formes d’oci.

Que jo sóc editor i em desestresso jugant a Fortnite, i això no em fa menys editor.

Que el que tu has de fer és fer llibres interessants, que connectin amb la gent, que toquin l’ànima.

Que l’únic que necessita la gent només és moure una mica més el culet per trobar les coses que de veritat els agraden si és que de veritat volen anar més enllà del mainstream.

Què necessita un llibre?

  1. Que el tema sigui interessant.
  2. Que qui l’hagi escrit no sigui imbècil.
  3. Els amics.

Els amics! La comunitat! El llibreter guai que et coneix i et recomana el que sap que et pot agradar. Power to the people.

Els mitjans tradicionals ja no venen llibres. La publicitat ja no ven llibres.

[Pausa.]

Ara, els mitjans som nosaltres.

[Pausa.]

Perquè els llibres són art. Sí, ja sé que també són mercaderia, però la meva feina és aconseguir que s’assemblin més a l’art encara que em paguin els autònoms.

[Pausa.]

I l’art ens connecta, ens cura i ens salva.

fi

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments