LLEGENDES DE NIT (2019) – Miquel Martín i Serra

Autor: Miquel Martín i Serra
Títol: Llegendes de nit
Editorial: Edicions Sidillà
Il·lustrador: David Granato
Any: 2019
Pàgines: 361
ISBN: 9788494928116
Valoració:
★★★★★
A totes les cases, siguin grosses o petites, de rics o de pobres, hi viu un follet que trasteja de nit, sense descans, diligent com un estudiant aplicat, invisible com un alè d’aire i vigilant com l’ocell boscà. Tot ho remena i tot l’enllamina, sempre un xic curiós i un pèl entremaliat.
Hi tornaven per escarmentar i aterrar els vius, per recordar-los que ningú no és amo de la vida i de la mort, que ningú no pot defugir l’eternitat. Així, eren ara ells, els morts, els que s’insinuaven entre les ombres, els que suraven pels carrerons boirosos o cantonades obscures, i trasbalsaven tothom.

La mitologia i la tradició del fantàstic són àmbits profusament rics en la nostra llengua però molt sovint no se’n fa el ressò necessari a causa de l’arrelament i el creixent predomini de la iconografia anglosaxona a les noves generacions. La literatura i les tradicions no poden escapar a la voràgine de la globalització, i com a conseqüència s’aprecia  una pèrdua d’identitat i una deriva dels nostres referents culturals, menys proclius a ser adaptats per plataformes com Netflix o Amazon Prime, cap a d'altres idearis. Fem una prova d’agilitat: si us demano que penseu en una nit especial de l’any, quina us ve al cap? Alguns de vosaltres haureu anomenat la Nit de Sant Joan, més per la festa i per la disbauxa que no pas pels mites que la rodegen; els més nostàlgics haureu citat la nit de Reis o la de Nadal; ara bé, estic gairebé segur que a la majoria us haureu imaginat la nit de Halloween i la parafernàlia de terror que l’acompanya. Els mites que prevalen en la cultura moderna, d’això no hi ha dubte, provenen del món anglosaxó, no en va és el que té un major poder de difusió. Moltes d’aquestes creences de Halloween, relacionades totes elles amb éssers i fets sobrenaturals, tenen les arrels més enllà de les novel·les de l’Stephen King o dels fotogrames d’Stranger Things. S’emmirallen en relats celtes i tradicions nòrdiques, històries que molt sovint tenen lligams i punts en comú (si més no en forma d’éssers similars) amb la tradició catalana. A Llegendes de nit en Miquel Martín i Serra recull les rondalles de quatre nits ben especials, dates assenyalades que fins no fa gaire brillaven amb llum pròpia als almanacs que penjaven de les parets de casa dels nostres avis. Les nits de Sant Joan, de Tots Sants, de Nadal i de Cap d’Any són i seran ocasions especials en la tradició catalana i en el seu fabulari. Aquest llibre fa un esforç titànic per reunir el major nombre d’històries i per acostar-nos, a través d’una prosa primmirada però molt propera, el bo i millor de les tradicions orals i escrites del nostre territori.

Autors com Joan Perucho, de qui l’any vinent se celebrarà el centenari del seu naixement, Joan Amades o Pep Coll han fet una feina ingent per traslladar aquest vast ideari als lectors però d’ençà de finals del segle passat (parlem de mitjans de la dècada dels noranta, quan es van publicar o reeditar algunes de les obres cabdals d’aquests encomiables narradors) poca cosa es pot trobar dins del panorama literari en llengua catalana. És per això que cal celebrar totes les novetats que arriben al mercat amb la finalitat d’obrir-nos les portes de les nostres pròpies tradicions. A la feina constant però poc visibilitzada d’editorials petites com Secc o Orciny Press hem pogut afegir darrerament l’excel·lent tasca duta a terme per Comanegra en els seus dos volums de caràcter gairebé enciclopèdic: El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya i El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya són exemplars d’un valor incalculable, documents que ajuden a compondre un atles geogràfic de les rondalles i els mites catalans. Aquestes Llegendes de nit (Edicions Sidillà) que ressenyem avui és una alenada d’aire fresc, una nova empenta al fantàstic en català, la punta de llança de la croada per recuperar la mitologia dels Països Catalans enfront de les llegendes alienes. Només per la tasca feta (ingent i curosa a parts iguals), per la seva extraordinària edició, per la bellesa de la prosa i l’elegància de les il·lustracions ja es mereix d’entrada cinc estrelles de puntuació. 

Als ja citats Perucho, Amades i Coll i hem d’afegir referències a Apel·les Mestres, Jacint Verdaguer o Víctor Català; també apareix en aquest llibre en Joan Soler i Amigó i sovint s’esmenta el diccionari Alcover-Moll; i molts altres que no anomenaré. Miquel Martín i Serra fa una gran tasca de recerca bibliogràfica i recull a Llegendes de nit gairebé un centenar de llegendes de tot el territori: des de la Catalunya Nord fins al País Valencià, sense deixar de banda les Illes Balears o indrets sovint oblidats com Andorra i l’Alguer. La fantasia, la màgia i la quotidianitat formen l’amalgama que dóna consistència a aquests relats: trobem versions poètiques, rondalles metafòriques, contes que supuren un humor macabre, però per damunt de tot hi trobem molts éssers fantàstics. També hi apareixen ànimes i espectres, es reciten encanteris i malediccions, s’enumeren riqueses i tresors... El ventall d’elements que Martín i Serra posa sobre la taula és espectacular. En aquest reguitzell de faules els límits entre el món real i l’imaginari sovint es difuminen fins al punt que bèsties, animals i personatges d’allò més mundans es veuen immersos en un seguit d’aventures meravelloses. 

Es tracta de rondalles d’una, dues o unes poques pàgines d’extensió, sovint acompanyades d’il·lustracions o de notes al peu amb explicacions didàctiques. Són petites píndoles fantàstiques ideals per gaudir a glopades en nits d’insomni a la llum d’una espelma. Els textos busquen il·luminar el gran misteri de la vida i la mort, donar-li un sentit a través de la tradició oral, la forma de coneixement més important des de temps immemorials. I ho fan posant el focus en les nits més màgiques de l’any, aquelles que tenen una relació directa amb els éssers sobrenaturals i amb el més enllà, aquelles en les quals la línia que divideix el profà i el sagrat, la realitat i el mite, esdevé més difusa que mai. Parlem doncs de la nit de Sant Joan, solstici d’estiu, moment àlgid de purificació i de renovació de la natura; de Tots Sants, la nit en què les portes del país dels Morts resten mal tancades i s’escolen les ànimes i els focs follets; de les nits de Nadal i de Cap d’any, potser les més amables de totes; les rondalles s’agrupen en blocs temàtics segons a quina nit pertanyin. Un servidor ha xalat molt amb les exquisides tradicions de Sant Joan, la nit predilecta de nyitus, falugues i gambutzins, l’únic període de l’any en el qual creix l’herba menairona, l’origen dels menairons, potser el mite català més reconeixible. I és que ja se sap què diu la dita: ‘Hisenda i calerons, només en procuren els menairons’. Qui sap si trobareu menairons a les pàgines de Llegendes de nit (segur que sí)! El que us puc assegurar és que hi trobareu mites i diversió a dojo.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada