Literatura fantàstica en català. Dona i escriptora: en què es nota? [per Margarida Aritzeta*]

OPINIÓ

Literatura fantàstica en català. Dona i escriptora: en què es nota? [per Margarida Aritzeta*]

Ser dona ha estat un handicap durant molts anys. Si, a més, escrivies fantàstic i en català, encara molt més. L’escriptora Margarida Aritzeta reflexiona a propòsit d’aquest procés d’invisibilització en les nostres lletres.

Margarida Aritzeta

Margarida Aritzeta

Escriptora

La primera novel·la que vaig publicar va ser un relat juvenil de gènere fantàstic: Grafèmia (1982). La protagonista era una adolescent que s’enfrontava a la sobtada desaparició de les lletres de la vida quotidiana del poble on vivia i a l’amenaça d’una malaltia terrible i mortal que els governants van anomenar «grafèmia». Ella no era ningú important, ni tenia edat ni armes específiques per fer-hi front, però algú havia de començar i ho va fer. La visió de la protagonista, dona i adolescent, va ser un préstec de la vida quotidiana més espontani que pensat, ja que per aquells anys jo era força jove, m’havia compromès amb la lluita feminista i havia començat a treballar com a professora de secundària amb adolescents. Era el que tenia més a mà. Va ser, doncs, la manera d’empoderar-nos (les dones joves) i empoderar-los (els adolescents) per tirar endavant una lluita d’alliberament contra una tirania de ficció, malgrat que aleshores aquest concepte de l’empoderament encara no s’utilitzava. En l’horitzó hi tenia el record recent de la lluita no gens ficcional contra la dictadura de Franco i les lectures de Bradbury.

Després vaig fer amistat amb els escriptors Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. Amb ells vaig fer el trànsit cap a la fantasia èpica, gènere que enllaçava perfectament amb les meves lectures adolescents i amb els relats meravellosos que de petita m’havia explicat la iaia (la transmissió oral dels relats meravellosos segueix sovint una línia femenina). Amb en Jaume i la Maria Antònia compartia la passió pel relat meravellós de la tradició catalana (la Maria Antònia Oliver utilitza sovint les rondalles mallorquines en els seus relats), el relat meravellós clàssic i el modern, però també la simpatia per la figura dels antiherois (que trobàvem sovint a la novel·la negra nordamericana) i per les dones com a protagonistes de relats on tradicionalment havien tingut papers passius. És així com Crineres de foc de la Maria Antònia Oliver és una novel·la que cal llegir en clau feminista i de gènere. I com la «Trilogia del Món Conegut» de Jaume Fuster (L’illa de les tres taronges, L’anell de ferro i El jardí de les palmeres) també s’hi pot llegir. Un dels aspectes més interessants d’aquesta trilogia és que l’espai de l’heroi és compartit per tres protagonistes que intercanvien rols contínuament: el cavaller, la dama i el joglar. I ja no et fa estrany veure una princesa que empunya l’espasa, un cavaller expressant emocions o un joglar salvant-los d’un perill.

Al llarg de quinze anys vam parlar molt d’aquestes coses, vam llegir molt.

I això es fa notar després, quan escrius.

A Atlàntida (1995), que parteix del poema èpic de Verdaguer i dels mites clàssics, hi mantinc el gust pels antiherois (ho és Balaig, que acompanya Hèrcules i que sovint li facilita els «treballs») i la visió de gènere. L’aventura èpica entesa a la manera tradicional i masculina que es descabdella al llarg de les pàgines (la dominació, la lluita, fins i tot l’amor) no pot evitar la destrucció de l’Atlàntida i la devastació dels Pirineus. Tot se’n va avall, en foc i cataclismes, enmig de gestes i lluites terribles. Però el relat ja no és el mateix de Verdaguer ni molt menys el dels mites clàssics. Les dones hi tenen paper i poder. I al final, enmig de la cendra, com el Fènix, s’obre pas el mite femení de la fertilitat que recupera el cicle de la vida.

Dues noies i dos nois són protagonistes d’El castell del cor menjat (2003), que torna a la Catalunya Nord i als paratges del Canigó en aquesta novel·la juvenil força curta que ha tingut una bona fortuna als instituts. És un viatge en el temps. Se’n pot fer una lectura des de la perspectiva de les dones, comparant els rols de gènere a la societat medieval i al món actual, mirada que és tan interessant com destriar quins són els camins i els poders de la imaginació i de la fantasia a l’hora d’escriure històries.

Tolkien, Jaume Fuster i les rondalles i llegendes del Montseny són el referent d’El Gorg Negre (2012), la fantasia èpica més ambiciosa que he escrit. És llarga, molt més que les anteriors. L’espai de la novel·la té els seus punts d’ancoratge en el mapa del Montseny i les poblacions properes. La protagonista és l’Alba (com la protagonista del Mecanoscrit de Pedrolo), una antiheroïna que no s’havia plantejat mai de salvar la humanitat de les amenaces del poder Fosc i que hi aporta la visió de gènere (de dona, però també de tots aquells valors diferents dels que marcaven l’heroi èpic masculí tradicional). L’Alba és la qui fa el paper de cavaller d’aquesta fantasia èpica però no en calca pas els rols, sinó que la seva actuació és el resultat d’una visió que es reformula a cada pas. El gegant, la bruixa, el nigromant, la dama, el monjo, el soldat, el drac, l’àvia, el monstre, el tirà, els follets, el templer, l’home sant de l’Índia… tots són passats per la mirada de gènere.

Però així com Atlàntida va aparèixer en una col·lecció d’adults, El Gorg Negre va aparèixer en una col·lecció juvenil, segurament perquè em vaig adonar que els adults llegien poca fantasia èpica en català (el cas de la trilogia d’en Jaume Fuster és paradigmàtic: tot i que la Trilogia va aparèixer en col·lecció d’adults, les obres es van mantenir vives al mercat durant uns quants anys mentre van ser lectures d’institut). Amb el temps vaig descobrir que potser la fantasia èpica amb referents catalans tampoc no interessa gaire als nostres lectors, malgrat l’entusiasme que al seu dia em va demostrar l’editorial.

Quimera (2018) introdueix un noi jove i foraster en un joc de realitat augmentada i queda atrapat en el món virtual a mercè de dues noies: la Miruna (una Brillant) i la Menuda (una Rebuig). La visió de gènere hi és en tot moment. Tot i que hi ha algun element de fantasia èpica (la lluita amb la Quimera), el relat és majoritàriament de ciència-ficció.

Havia començat a escriure aquests paràgrafs amb la idea que les dones escriptores aportem una mirada femenina o feminista als nostres relats, però quan he començat a pensar en els meus orígens literaris m’he adonat que en Jaume Fuster havia aportat una perspectiva de gènere a les seves obres (no només una perspectiva femenina, sinó curosa amb totes les formes possibles de viure i de comportar-se socialment els seus personatges). I és que la mirada de gènere no ens pertoca només a les dones escriptores: cada vegada que algú dibuixa amb paraules un heroi o una heroïna i li fa prendre decisions, els posa a caminar pel camí de la fantasia, està decidint si li aplica els tòpics que han caracteritzat o caracteritzen el comportament públic i privat a la nostra cultura: si mostren coratge, si exterioritzen les emocions o els sentiments, si mostren covardia, si mostren violència, sotmeten o es deixen sotmetre, si ploren, si riuen, si ens diuen com i qui estimen, si formen una família i amb qui… En aquest sentit, la fantasia èpica, és una extraordinària font de models individuals i socials. Models que els escriptors importem de la realitat però que sovint transformem d’acord amb el món que imaginem o proposem. Un món que pot ser de malson o pot ser un horitzó de somni. I que sovint és capaç de despertar emocions ben vives en la fase de lectura i estimular els desigs de fer un món més habitable i just.

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments