LA BRIGADA LLUMINOSA (2019) – Kameron Hurley

Autor: Kameron Hurley
Títol: La brigada lluminosa (The Light Brigade)
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Mai Més Llibres
Any: 2019 (2019)
Pàgines: 352
ISBN: 9788412057638
Valoració:
★★★★

Et desintegren com en  aquelles sèries antigues de ciència-ficció, però no és ràpid ni és indolor i ets conscient del que passa a cada minut. Ja no tens cos, estàs aiïllat del tot. Ets un raig de llum.

No hi ha revolucions sense sang, només revolucions necessàries, quan un sistema està tan profundament espatllat que no es pot aconseguir canviar-lo per dins. Quan el sistema mateix ha arribat a estar tan calcificat, i és tan permanent que el canvi no és possible… llavors és quan surten els ganivets.

Hem parlat sovint, darrerament, de la tasca que ha iniciat Mai Més Llibres de portar al català el bo i millor, d’ara i sempre, del gènere fantàstic. Aquest “bo i millor” de vegades té a veure amb el lloc que ocupa un llibre dintre d’una tradició concreta, i en com com ajuda a reformular o actualitzar algunes de les convencions del gènere (en aquest cas, ciència ficció bèl·lica) per a incorporar-hi avenços estilístics o visions crítiques absents (val a dir que no sempre, en la tradició que ens ocupa) en alguns dels principals títols que han format el subgènere. Això és el que ha fet la Kameron Hurley amb La Brigada Lluminosa, una novel·la de ciència ficció militar que estableix un diàleg —potser no explícit però amb pistes clares per a seguir-ne el rastre— amb obres com Starship Troopers (Robert Heinlein) o The Forever War (Joe Haldeman), per esmentar-ne només dues, i les utilitza per a posar de manifest l’absurditat de la Guerra.  Aquest sembrar el text de pistes és un dels jocs que proposa Hurley, i un dels atractius del llibre.

Permeteu-me començar per la conclusió i argumentar-la a posteriori: El llibre és un èxit total en la seva voluntat de parlar de la guerra i de com els poders fàctics (aquí, grans corporacions en guerra que han substituït el concepte d’Estat) manipulen els individus per a convertir-los, de forma bastant literal, en carn de canó. Fake news, visió a curt termini, devaluació del concepte de ciutadà i del preu de la vida... A partir de l’eix argumental d’una guerra de causes cada vegada menys clares (pel lector i pels soldats protagonistes), Hurley deixa entreveure un món que sembla una caricatura del nostre, però que... potser no ho és tant. Èxit total en la seva dimensió pamfletària (dit sigui sense cap mena de connotació negativa), doncs, però una mica més accidentat en els aspectes narratius, malgrat un resultat final francament positiu. No sé si tothom ho veurà igual, però a mi em sembla que demana persistència.

L’escenari que proposa el llibre és interessant. En un futur més o menys proper, el concepte d’estat ha perdut vigència i les persones viuen afiliades a una o altra d’un reduït nombre de mega-corporacions (les corpos, a la novel·la) amb un grau de rivalitat enorme entre elles. Neoliberalització amb esteroides. El dret a formar part d’una o altra d’aquestes corporacions el posen elles, i això fa que existeixi una jerarquia de, diguem-ne, nacionalitat: pots treballar i fer mèrits per a ser Ciutadà amb drets complerts, pots ser Resident i gaudir d’un petit grau de protecció o ser Carronya i no tenir absolutament cap dret. Una de les maneres de prosperar en aquesta jerarquia és fer-se soldat i participar a la gran guerra que mantenen les corpos de la terra contra els marcians, una comunitat d’emigrants de la terra que es van instaurar al planeta vermell i van crear una societat comunista tecnològicament més avançada. Ho he simplificat molt. A aquesta situació s’hi ha d’afegir l’atemptat terrorista més gran de la història de la humanitat (milers de vides desaparegudes a Sao Paulo), un món en crisi ecològica permanent i la capacitat dels marcians de restaurar els ecosistemes, però prefereixo no donar gaire informació al respecte. Queden clars, crec, els elements que poden servir per a fer crítica social.

En aquest context, Hurley s’inventa una tecnologia que permet convertir els soldats en llum i enviar-los, de forma gairebé instantània, als punts de conflicte més allunyats (no oblidem que un dels escenaris de la guerra és un planeta Mart terraformat). Aquest procés no és infal·lible, i la possibilitat de materialitzar-se a dintre d’una paret (mort instantània!), amb les parts del teu cos canviades de lloc (mort lenta!) o, simplement, no reaparèixer (sorpresa!), és molt real. És l’economia de la guerra: quina proporció de soldats es considera un sacrifici acceptable en aquest procés de transport perquè encara em surti a compte enviar-los? Una de les coses que Hurley fa molt bé és crear una sensació d’angoixa creixent, i aquesta espasa de Dàmocles que amenaça reiteradament els soldats és un dels elements que més contribueix a crear-la. I tanmateix, més enllà de la utilització d’aquesta tecnologia per a elaborar l’argument i de com influeix en el to emocional del text, la principal (que no única) troballa de la novel·la des del punt de vista narratiu és com serveix per fragmentar la linealitat de la trama. I aquí tinc un dilema: Què explico? Què revelo? I tot i que la necessitat d’explicar un aspecte concret em crema per dintre, i no fer-ho limita molt el que puc analitzar del llibre, parlaré més aviat poc i deixaré que us enfronteu verges al text. Diré el que diu la sinopsi a la contraportada del llibre, però: Dietz, que acaba d’arribar a la infanteria, comença a experimentar salts que no coincideixen amb els de la seva secció. I els mals salts que fa expliquen una història de la guerra que no encaixa amb el que el comandament corporatiu vol fer creure a les tropes.

Conspiranoia? Tota la que vulgueu. Aquesta dissonància entre la narració en primera persona de Dietz, totalment subjectiva, i el que revelen les seves ordres i els seus companys de batalla, són el més interessant de la novel·la. Hi ha més coses, com les dinàmiques que s’estableixen dintre del microcosmos de personatges que giren al voltant de Dietz, però totes surten d’aquí. La novel·la, doncs, té un novum central i el sap fer servir per a construir una especulació d’alta volada molt estimulant. Un altre aspecte interessant és l’ambigüitat, relativa, de la veu en primera persona que explica la narració.

No tot són virtuts, però, i de fet durant una part significativa de la novel·la la meva valoració no era tan positiva com ha esdevingut un cop llegit el text sencer. Moltes de les escenes bèl·liques són lentes i confuses, al principi sembla faltar una direcció, l’escenari de vegades queda desaprofitat... Però quan l’autora va recollint els fils que ha anat despuntant i els teixeix en un patró coherent, tot pren sentit i la novel·la es revalora. En aquest sentit, probablement calgui una relectura per valorar el conjunt com el que és, una narració amb missatge a la que tot el que es diu es diu per algun motiu.

Un altre element que no estic segur de saber valorar, o que al menys em provoca impressions contradictòries, és la inserció, en diversos punts de la novel·la, d’uns segments on un interrogador de l’exèrcit intenta treure-li informació a un (o una) terrorista. Aquests segments estan marcats amb una tipografia diferent i tenen el disseny d’una transcripció, només amb diàlegs. A més, tot indica que es situen en un moment molt tardà de la guerra. Són interessants, i plantegen un misteri petit que el lector no triga gaire a resoldre, però el to, i aquí sí que ho dic amb connotacions negatives, és pamfletari. Potser no calia. Subratlla massa coses que el text ja suggeria per si soles i, en aquest sentit, són un punt feble. I és una llàstima, perquè la Kameron Hurley em sembla una escriptora eficaç i, a nivell d’estil, estimulant.

Val a dir que l’Anna Llisterri fa una gran feina de traducció i aconsegueix un text que flueix perfectament i sembla escrit originalment en català. Agraeixo especialment que tradueixi alguns dels conceptes més idiosincràtics de la novel·la (com “fulgor” per “blink”, per exemple), cosa que no succeeix a la traducció al castellà, que en cert sentit em sembla menys rigorosa.

En definitiva, em sembla una novel·la de ciència ficció francament interessant i que serveix per a reflexionar, de forma molt personal, sobre la guerra i la seva relació amb el nostre món actual i el que s’explica d’ell. Com a narrativa, no està lliure de problemes, sobretot al tram inicial, però és una lectura que atrapa des de el principi fins al final i és un bon exemple de per què hi ha temes que la ciència ficció pot tractar amb profunditat com cap altre gènere. Dit d’una altra manera: em sembla millor llibre que novel·la, però recomano molt la seva lectura.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada