Oscar Wilde neix a Dublín el 15 d’octubre de 1865. Des de ben aviat es va manifestar en ell una gran predisposició per a la literatura, primer com a poeta –el 1881 va publicar el primer volum de les seves composicions, Poemes d’Oscar Wilde– i més tard com a dramaturg i conferenciant. Amb la publicació del seu primer llibre de relats –per a nens-, El príncep feliç (1888), la seva vocació finalment va trobar l’orientació definitiva. Així doncs, l’any 1891 publica la seva primera i única novel·la, la que li donaria la fama: El retrat de Dorian Gray, la història del refinat viciós que, a l’igual que un Faust, ven la seva ànima al diable a canvi de l’eterna joventut. Al mateix temps, comença la seva etapa de teòric estètic, amb la bellesa com a epicentre de les seves reflexions.

El retrat de Dorian Gray comença amb una conversa entre Basil Hallward, pintor de certa fama, introvertit i de físic poc notable, i Lord Henry Wotton, a propòsit d’un individu de bellesa aclaparadora i misteriosa que ha conegut. Basil inicia així una admiració quasi eròtica per aquell jove –l’afecció als jovenets va dur Wilde a la presó durant dos anys- i d’ençà llavors, el converteix en la seva musa particular, en la inspiració per als seus quadres.

Finalment, Basil aconseguirà de convèncer el jove Dorian perquè posi per a un retrat. Mentre el pinta, Lord Henry fa un discurs on lloa la bellesa de la joventut, i on exalça el carpe diem, tot recordant que el temps passa i el millor de tot, la bellesa, també, perquè és efímera.  Influït per aquesta conversa, quan es veu retratat la sensació no és de joia davant aquell quadre esplèndid i meravellós, sinó tot el contrari, de pesar. S’adona que ell es farà vell, però no el quadre. I aquest desig innocent, quasi infantil, esdevé el primer, i el pitjor dels seus pecats.

D’aquesta manera, el llibre esdevé una recreació del mite fàustic. Però resulta que en aquest cas, Dorian és un pervers i un llibertí i troba plaer infligint dolor als demés. Wilde va escriure una vegada que és millor ser bell que bo, però és millor ser bo que lleig. La proposta ètica –o de manca d’ètica, hauríem de dir- continguda en aquestes paraules es manifesta en la història de Dorian Gray: el seu desig lentament es torna realitat, fins al punt que la seva ànima, que ja no li pertany –pertany al quadre-, es troba lliure de la culpa i els pecats.

Dorian no és bo, però es manté bell. El retrat, en canvi, va consignant el pas del temps i la seva crueltat. Per ocultar la seva ànima al món, Dorian decideix desar el retrat on ningú no pugui trobar-lo mai, amb la intenció d’oblidar-se’n per sempre. Però no pot. La follia, l’enveja, la por i el rancor s’apoderen aleshores d’ell i decideix acabar –igual com el dissortat monstre de Frankenstein- amb el seu “creador”, amb Basil. Però la destrucció del pintor tampoc és suficient. Resta encara un testimoni pertorbador dels seus pecats: el seu propi retrat, que amb la seva degradació física li recorda la degradació de la seva ànima malvada.

Amb la intenció de destruir-lo es dirigeix, ganivet en mà, cap al quadre. Esvaït l’encanteri de la seva bellesa perenne, Dorian mor lleig i dolent. La pitjor de les morts, segons Wilde. Retrat i retratat, contingut i continent, compartien un lligam íntim. L’últim crim de Dorian Gray fou inconscientment contra si mateix, ja que –tot recordant unes paraules de Lord Henry a l’inici de la novel·la- l’ànima i el cos han d’estar units en harmonia. Cos i ànima, ètica i estètica, es donen la mà esplèndidament en aquest final de la novel·la. Gray es plany igual que Hamlet, el dissortat príncep de Dinamarca: Com el retrat d’una tristesa / un rostre sense cor.