Tal i com diu Víctor Martínez-Gil en el davantal de la secció “Tractats de vampirologia” de la seva antologia de narrativa fantàstica Els altres mons de la literatura catalana, La xucladora és el primer gran relat vampíric de la nostra tradició. La xucladora entra de ple en el mite de la dona vampir, que arranca ja de la cultura clàssica, on els vampirs eren sovint femenins i amb ales (pensem en la figura de Lilith, una de les mullers del diable i la primera esposa d’Adam), i eclosiona amb La núvia de Corint (1797), de Goethe, considerada la primera obra autènticament de vampirs a Europa. La vampira de Joaquim Ruyra aprofundeix en la dimensió més sensual del mite. Entroncant amb la Carmilla (1872) de Sheridan Le Fanu o fins i tot amb el Dràcula (1897) de Bram Stoker, aquest ésser, a mig camí d’una dona i una sirena, representa el pur desig o, en paraules d’Emili Olcina, exterioritza la pulsió sexual encarnada en ànsies necròfagues. A part, podem relacionar-lo també amb el mite de la femme fatale o de la vagina dentata, la bellesa femenina com l’esquer per capturar els enamorats despistats, que, embadalits pel cos, perden l’ànima.

Només començar el nostre relat ja observem tots els tòpics propis d’aquest tipus de literatura, tan amarada de Romanticisme: la nit, la lluna, el somni, l’amor… i evidentment la sang, l’element ritual per mitjà del qual el viu deixa de ser-ho quan el vampir-diable el mossega i li xucla la sang, inoculant-li alhora la seva particular maledicció: la condemna eterna, associada a una vida inacabable. De bell antuvi, però, únicament el sentiment amorós domina l’escena. I en aquest estat emocional, el protagonista, aquesta primera persona del singular que té la facultat d’apropar-nos vertiginosament als fets relatats, veu banyant-se elegantment una figura femenina d’una bellesa sense parió. Molt gràfic i sensual, tot plegat. També els pescadors eren pescats per les pèrfides sirenes amb el seu cant, com aquest jove enamorat de Ruyra corre el risc d’ésser mossegat per la noia, i no a l’inrevés, com imagina innocentment aquí. L’amant, però, no s’adona de res, perquè ja és sota l’embruix d’aquell dimoni, com s’explica que alguns vampirs feien per aconseguir les seves víctimes, dotats de la facultat d’hipnotitzar com una serp.

Descripció tremendament lúbrica i sensual, gairebé orgàsmica, extàtica, per donar a entendre el poder d’atracció (de subjecció) de la vampira sobre el noi. Al final, però, la providència vol que el jovenet s’adoni de l’engany i salvi la pell in extremis. Victòria de la voluntat i la raó sobre la passió, a la fi, molt en consonància, també, al tarannà de l’època.