Els orfenats, literàriament i cinematogràficament parlant, tendeixen a imbuir ‘mal rotllo’, fins i tot a causar una por irracional. Ja sigui per la falta d’escrúpols d’aquells que duen les regnes, per la disciplina gairebé militar que s’imposa als seus habitants o pels fets macabres que sovint hi tenen lloc (i per les conseqüències, ectoplasmàtiques o no, que se’n deriven) aquests llocs ocupen, juntament amb els cementiris i altres indrets maleïts, una posició eminent en la literatura de terror. Si hem de fer cas a J.A. Bayona, esmentat a l’adhesiu promocional de la coberta, l’orfenat de Thornhill no n’és una excepció. I un servidor no pot evitar donar-li part de raó, sobretot gràcies als inquietants i obscurs dibuixos que la mateixa autora, la Pam Smy, ha fet per Thornhill. La Pam és professora d’il·lustració i aquesta és la primera novel·la que escriu i il·lustra ella mateixa. El resultat és espectacular i la seva lectura, si sou amants del gènere, esdevé imprescindible.

Febrer de 1982 – Gràcies al diari personal de la Mary sabem que té tretze anys, que és rossa i amb els ulls blaus i que viu a Thornhill en companyia d’un grapat de noies. Mengen i dormen allà i només abandonen els seus murs entre setmana per anar a l’escola. La Mary no té amigues (les noies o bé no li fan cas o bé li fan bullying) i passa l’estona fent ninots de fang a la seva habitació de les golfes, on disposa d’una certa intimitat. Tan sols en la Kathleen, la cuinera, hi troba una aliada; la Jane, una de les cuidadores, també li mostra un costat amable, però no ho fa gaire sovint. L’orfenat és un casalot vell i ple de grinyols. De racons n’hi ha molts a Thornhill, tant a dins com a fora, i el predilecte de la Mary és un petit amagatall exterior que ella anomena el seu jardí secret.

Com és previsible les vides de les dues noies s’acaben creuant i entre elles s’entreteixeix un poderós vincle afectiu que va més enllà del temps i la distància. L’original format narratiu divideix la novel·la en dues parts clarament diferenciables, dues meitats que ens guien pel dia a dia de les noies: de l’Ella només en tenim imatges, il·lustracions senzilles i colpidores que desvelen els detalls a cops de zoom, fragments d’una realitat que la fa propensa a cercar refugi més enllà del que ara és casa seva; de la Mary, en canvi, només tenim el text del seu diari íntim, la projecció d’unes vivències que mostren una existència d’allò més aterridora, la reclusió forçosa en una institució on ningú l’estima ni la comprèn. L’element que uneix els dos relats (el dibuixat i l’escrit), l’argamassa que dona consistència a la història i la dota de presència és l’antic edifici, que passa a ser un protagonista amb entitat pròpia: la seva veu són les ànimes que hi han viscut, les parets que s’impregnen de sorolls, els crits ofegats rere les portes tancades.

Thornhill és un volum curiós barreja de llibre il·lustrat i diari personal que es pot titllar de novel·la juvenil, si bé els temes que tracta i la cruesa de les imatges que hi surten (tot i que lleugerament endolcits) pot ser no apte per a estómacs sensibles. Les il·lustracions de la Pam Smy són un prodigi narratiu i el text és notable pel que fa a la tensió in crescendo d’alguns fragments. La Marina Espasa ha fet una gran tasca de traducció sabent transmetre el llenguatge senzill i directe de la protagonista adolescent. El llibre es llegeix d’una revolada perquè la meitat o més de les pàgines corresponen a il·lustracions i els textos de les anotacions al dietari sovint són molt breus. L’edició de Blackie Books, com ja és costum, és molt curosa però un pèl feixuga: de fet no és el millor llibre per carregar amunt i avall i llegir en el transport públic. Dit això, l’editorial l’ha encertat de ple (altre cop) amb la seva aposta per la literatura juvenil. Els tres volums que un servidor ha llegit són més que notables, un senyal inequívoc que les etiquetes estan bàsicament per vendre llibres. Perquè les novel·les, quan són bones, es venen per si mateixes.