Els 30 primers volums de «Ciència-ficció» de Pagès editors [per A. Munné-Jordà*]

A la darreria dels anys noranta, potser el 1998, Ramon Badia, cap de producció de Pagès editors, em va citar per fer-me una proposta. Des de 1992 anaven publicant les obres guanyadores del premi Juli Verne, del Cercle de les Arts i de les Lletres del Principat d’Andorra, en una sèrie informal sota l’epígraf «Col·lecció ciència-ficció». També hi havien inclòs alguna altra obra del gènere, però la col·lecció no tenia continuïtat, periodicitat ni criteri unitari. I m’oferia la possibilitat d’engegar-hi una col·lecció de ciència-ficció amb cara i ulls, que arrencaria de cap i de nou amb el format i el criteri que li proposés.

Antoni Munné-Jordà, amb els dos volums commemoratius del centenari de la mort de Verne de la col·lecció «Ciència-Ficció» de Pagès. Any 2005.

El 1991 havia plegat veles la col·lecció «2001» de les Edicions Pleniluni, ningú no n’havia pres el relleu, i vaig pensar que havia d’acceptar el repte de cobrir aquest espai. L’antiga sèrie de can Pagès tenia les cobertes variades i un format més gros que les col·leccions de la casa. Vam quedar d’ajustar el format al de col·lecció de narrativa habitual, «Lo Marraco», i per a les cobertes vaig proposar reprendre el model que havia utilitzat a l’última etapa de «2001», per a relacionar-lo amb altres col·leccions europees, amb un gris metal·litzat si fa no fa entre la francesa «Science fiction» i la italiana «Cosmo».

A l’hora de planificar-la, en vaig parlar també amb Miquel Barceló, director de «Nova», i Alejo Cuervo, propietari de «Gigamesh», amb els quals havíem col·laborat a l’època de «2001», i també amb el director de «Minotauro», que vivia un moment delicat abans de ser absorbit pel monstre Planeta.

La nova col·lecció va sortir el gener de l’any 2000. Perquè es fes notar, va sortir amb cinc volums de cop. El llibre de novetat va ser Testimoni de Narom de Miquel Barceló i Pedro Jorge Romero, que havia guanyat el premi Juli Verne de 1998, el darrer que es va concedir. I juntament amb aquest van sortir quatre volums recuperats de l’antiga col·lecció del gènere, retapats, és a dir, que els vam retallar pels marges i en vam canviar la tapa, perquè s’ajustessin al nou format. Com que a dins hi constava el número de la col·lecció, els vam mantenir com a 1, 2, 3 i 5, i l’inèdit, de Barceló i Jorge, va ser el 4.

Havent posat al carrer cinc llibres d’autors del moment, el dos volums següents, del mateix any 2000, van ser adreçats a recuperar autors més clàssics: Aquesta matinada i potser per sempre de Manuel de Pedrolo, la seva obra del gènere que ell tenia en més consideració, i La meva àvia, la planta d’Antoni Ribera, l’aplec dels seus contes de ciència-ficció, prologats per Pere Calders.

Els tres volums següents, ja l’any 2002, van ser traduccions. El cargol en el pendent d’Arcadi i Boris Strugatski, Retrets i lloances d’Orson Scott Card i L’home dins el laberint de Robert Silverberg. Uns noms indiscutibles, sortits de circumstàncies diferents, que internacionalitzaven la col·lecció. La tria dels contes de Card, una antologia inèdita espigolada de la seva obra, va ser acceptada per l’autor, que només va proposar afegir un conte.

Després d’aquests llibres, que completaven la desena i marcaven els tres àmbits de la col·lecció, hi va haver el primer retoc formal. El gris metal·litzat de la coberta resultava massa reflectant per a les reproduccions fotogràfiques, i també era poc absorbent de la tinta, de manera que el procés d’assecatge era lent i laboriós i obligava a plastificar-lo. A partir del número 11, El mirall de protozous de Pere Verdaguer, de 2003, un altre clàssic català recuperat, la coberta va ser d’un gris més poc agressiu.

Viatge sense final de Brian Aldiss, un clàssic del tema de la nau intergeneracional, completava la dotzena el 2004. El mateix any van sortir Schizoid de Jordi Sierra i Fabra i Traficants de llegendes de Jordi Font-Agustí, premi de ciència-ficció de la UPC.

Els 30 primers volums de la col·lecció porpra i plata, dirigits per l’Antoni Munné-Jordà.

Conflictes d’Ian Watson, el 2005, va ser una traducció força immediata a l’edició original, gràcies a la bona relació amb el traductor, Eduard Castanyo. El mateix any, el del centenari de la mort de Jules Verne, van sortir l’antologia d’homenatge Els fills del capità Verne, d’autors de la SCCFF, i la traducció de La caça del meteorit, la primera feta a partir del manuscrit vernià; les edicions habituals són a partir de la reescriptura del fill de l’autor, Michel.

L’any 2006 van sortir El cant de les dunes de Jordi de Manuel, Memòries d’un futur bàrbar de Montserrat Julió i Els viatgers de la negra nit de Jordi Ferrés, dos autors actuals acomboiant la recuperació del text «clàssic» de Julió.

El premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció es convocava a Mataró des de 1997, per a contes curts. A l’edició de 2006 també va admetre novel·la. L’any 2007 la col·lecció va publicar el volum que aplegava Horitzó de successos de Teresa Udina i Vladimir H. Pacín i «Retorn parcial» de Jordi Munnshe Colomé, guanyadors respectivament dels premis de novel·la i de conte.

L’edició de 2007 del premi Pedrolo ja va ser exclusivament per a novel·la, que publica «Ciència-ficció» de Pagès editors. L’obra guanyadora, La mutació sentimental de Carme Torras, es va publicar el 2008. A proposta de l’autora, a la coberta hi va sortir una il·lustració figurativa, en substitució del motiu al·legòric que hi havia sortit des del principi completant la grossa tipografia del títol. A partir d’aquest volum, el 22, tots els altres van anar sortint amb el títol més petit i una il·lustració destacada.

Homes artificials de Frederic Pujulà i Vallès, reedició de la primera novel·la catalana de ciència-ficció, es va publicar el 2009, anticipant-se al centenari de la primera edició.

L’any 2011 va sortir La febre del vapor de Jordi Font-Agustí, el primer autor que repetia dins la col·lecció, amb la novel·la guanyadora del premi Pedrolo de 2010. I la col·lecció arribava al número 25 amb Els fills de l’atzar de Blanca Mart l’any 2012.

El somriure d’un eco de Jordi Gimeno va guanyar el premi Pedrolo de 2012, i es va publicar el 2013. L’any 2014 va sortir El vent entre els saguaros de Montserrat Galícia, que és qui ha publicat més títols de ciència-ficció en català. El volum de 2015 va ser Tilepadeion. Sé què penses de Joaquim Casal, premi Pedrolo de 2014.

L’any 2016 la col·lecció va reeditar Introducció a l’ombra de Manuel de Pedrolo, una novel·la especulativa publicada originalment el 1972. I el juliol de 2017 arribava al número 30 amb Estirant el fil escarlata de Montserrat Galícia, premi Pedrolo de 2016. Dos noms majors de la ciència-ficció catalana, que amb aquests títols repetien presència a la col·lecció.

D’esquerra a dreta: Eulàlia Pagès, directora de Pagès Editors, Daniel Genís i Antoni Munné-Jordà. Any 2019.

Han estat doncs trenta títols en disset anys i mig, nominalment entre gener del 2000 i juliol de 2017, però a la pràctica una vintena llarga d’anys. Només en puc estar agraït a Pagès editors, fa vint anys Lluís Pagès i Ramon Badia, ara Eulàlia Pagès i Joana Soto, per la seva confiança i la seva generositat. I a tots els autors que han fet confiança a la col·lecció. I als llibreters que l’han divulgada. I als lectors que l’han mantinguda viva. I als comentaristes que n’han parlat als seus mitjans. I he de demanar disculpes als autors de qui he hagut de rebutjar obres. Dins l’arxiu de la col·lecció tinc una carpeta titulada «desestimades», que em provoca remordiments. Sovint he dit que si haguéssim pogut tenir una col·lecció com ara la italiana «Urania», que és «quattordicinale», és a dir, que treu un llibre cada dues setmanes, hauríem pogut publicar de tot, però amb un o dos títols l’any havíem de mirar de ser estrictes.

Al capdavall de la contracoberta de cada títol els editors han fet constar el meu nom. Això vol dir que signo tots els títols. Alguns els he cercat, altres m’han arribat dels autors o resultat de premis, però de tots me’n faig responsable. Tots els faig meus, i ara que s’ha acabat aquesta història em fa goig veure aquesta tria de trenta títols i els agraeixo.

I sobretot agraeixo a Daniel Genís que, amb la gent de Pagès editors, hagi acceptat de continuar el projecte, ara renovat amb les seves noves bones idees, amb els seus coneixements, amb la seva empremta i la seva empenta. Que sigui per molts anys!

© Antoni Munné-Jordà


* Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és escriptor, corrector lingüístic i redactor de la revista Serra d’Or. La narrativa és el gènere que més sovint ha assajat dins la seva obra literària. Destaca la seva dedicació a la fantasia i la ciència-ficció, tant com a escriptor, amb la trilogia que conformen les novel·les La paciència del mar (1994), L’única mort (1999) i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008), com amb la seva tasca al front de la col·lecció “Ciència-Ficció” de l’Editorial Pagès. El 2015 publica Michelíada, que és guardonada l’any següent amb el Premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Forma part i ha estat president diversos anys de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. [Informació extreta de la pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada