El sector editorial està canviant, d’això no n’hi ha cap dubte, i l’aparició de joves editorials que aposten fort pel fantàstic o l’auge de formes de finançament com el micromecenatge que posen el focus en el tracte directe editor/lector en són mostres evidents. En Bernat Ruiz Domènech, recent editor en cap d’Apostroph, ho tenia ben clar, i en fer-se càrrec de l’editorial va implantar alguns d’aquests nous models. Aleshores va arribar la pandèmia de la Covid-19 i la crisi global no va fer sinó donar-li la raó: mentre tothom patia els maldecaps econòmics derivats de tenir els llibres al magatzem o bé a mig procés, el seu projecte, si bé també s’havia aturat, estava ben encarrilat gràcies al suport d’un bon grapat de mecenes amants de la #cificat. Apostroph va poder reviscolar aquest primer títol de la seva nova era fent arribar als lectors la versió digital mentre estaven confinats, a l’espera que millors vents permetessin completar el viatge de l’edició en paper. I això va ser tot un regal, perquè els mecenes, entre els quals s’inclou un servidor, teníem unes ganes boges de tenir aquest nou llibre entre les mans. Per què? És ben fàcil: 2020 és l’any del centenari del naixement de Ray Bradbury, potser el millor escriptor de relats curts de ciència-ficció de tots els temps, i aquesta efemèride bé es mereixia una reedició (com ha fet Males Herbes amb l’extraordinari recull de contes L’home il·lustrat) o bé un homenatge com cal, que és el que ens ofereix Apostrop amb Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury.

La Inés Macpherson (escriptora, crítica literària i conta contes) és la visionària que li va proposar a en Bernat la idea del recull. Gràcies a la seva passió per la literatura de gènere podem gaudir avui d’un llibre amb ànima. Paper cremat va molt més enllà del trist retapat que han fet algunes editorials per celebrar el centenari: és una obra que ens ofereix una visió 100% nova de l’univers de Bradbury, un excel·lent homenatge a través de la veu de deu autores i autors amb un ventall d’edats ben dispar, fet que demostra que ens trobem davant d’un geni, d’un escriptor que segueix enlluernant lectors de totes les generacions. Les autores i els autors triats per l’antologia formen un equip d’aquells que anomenem de gala: Silvia Broome, Anna Carreras, Víctor García Tur, Andrea Jofre, Salvador Macip, Inés Macpherson, Ramon Mas, Jordi Masó, Pep Prieto i Carme Torras. La paritat entre escriptores i escriptors ja ens deixa albirar el curós equilibri d’aquest volum, una obra que bascula a parts iguals entre la ciència-ficció, la fantasia i el terror. Perquè Bradbury era un autor polivalent, algú capaç de transmetre tot això (i molt més) en un únic relat.

Imitar Bradbury és perillós i altament contraproduent: perillós perquè no tothom té la seva capacitat de síntesi per, amb una prosa breu i simple en aparença, transmetre el ventall d’emocions (nostàlgia, tendresa, sorpresa, denúncia…) que els seus breus contes ens fan arribar; i contraproduent perquè el més fàcil és que el resultat final sigui un nyap i la vostra autoestima com a escriptors caigui en picat. Parlem aquí d’un homenatge, no pas d’un tribut. Oblideu-vos doncs d’aquells vells cedés de música on bandes de música espatllaven (si no destrossaven) clàssics de grups que en teoria admiraven. Els autors d’aquest recull en cap cas han volgut copiar el mestre, sinó que han recuperat el record i l’emoció que va suposar per a ells llegir-lo, l’han fet seu i l’han plasmat negre sobre blanc en les pàgines que teniu davant. Així doncs cada conte és una visió molt particular de l’univers de l’autor, de la seva obra en general o d’un conte en particular. És d’allò més interessant llegir el que diuen alguns dels autors al blog de l’editorial sobre com han enfocat el seu relat, sobre els aspectes que n’han volgut destacar. La majoria d’ells, però, funcionen basant-se en les relacions humanes (encontres fortuïts, lligams familiars, relacions veïnals o directament la incomunicació deguda a les barreres generacionals), la qual cosa ens diu molt de la literatura de Bradbury: la seva prosa és 100% humanista.

Diu l’editor que en aquest llibre hi trobarem «mons possibles que semblen impossibles i ens confronten amb nosaltres mateixos». Un servidor ho puntualitza afegint que hi trobareu comunitats de veïns sotmeses a una ignota tirania, invasions alienígenes que ens deixen ancorats en el passat, companys de viatge que comparteixen un destí fatídic, casalots que atresoren records d’infantesa, falles en la comunicació entre fills i progenitors, cardiòlegs que fan sentències que ben bé podrien ser títols d’obres de Carson McCullers, fantasmes d’escriptors que ens visiten per explicar-nos històries… Com qualsevol recull el resultat és heterogeni: el lector trobarà històries amb les quals connectarà més i altres amb les que ho farà menys. Un servidor ha gaudit moltíssim de la intimitat del relat de la Silvia Broome, de l’excel·lència de la prosa de Víctor García Tur, de la simplicitat i la contundència del text de l’Andrea Jofre, de la ciència-ficció transmutada en terror que ens planteja en Ramon Mas i sobretot de la genialitat macabra i emocionalment demolidora que ha escrit en Jordi Masó. I entre tots ells, repetint-se com un mantra cada poques pàgines, el so d’un tro, el senyal que ens prepara per visitar un nou món, per una nova aventura, per una nova missió. El disseny curós i modern de Paper cremat convida a agafar el llibre i fullejar-lo, i un cop ens hi submergim ens vénen ganes d’arraulir-nos sota el llençol i devorar les històries que ens traslladen lluny però a la vegada ens fan mirar cap al nostre interior. Vet aquí la màgia d’aquest llibre: a través del més sincer homenatge saber reinterpretar el llegat d’un gran autor.