LA MALEDICCIÓ DE HILL HOUSE (1959) – Shirley Jackson

Autora: Shirley Jackson
Títol: La maledicció de Hill House
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2014 (1959)
Pàgines: 278
ISBN: 9788494216077
Valoració: ★★★★★

 

Voldria començar aquesta ressenya amb una confessió: al llarg de la meva vida he llegit molt poca (per no dir gairebé gens) literatura de terror. Sóc poruga i m’encanta passar por, gaudeixo de les pel·lícules que em tenen en tensió, i després, a les nits, veig moviments aterridors dins les ombres quan apago la llum. Però, per algun prejudici estúpid, sempre he pensat que un llibre no em podria provocar aquesta emoció. Per sort, Shirley Jackson va escriure un parell de novel·les a mitjans de segle XX que m’han tret del meu error. La més famosa d’elles, Sempre hem viscut al castell, ja ha estat ressenyada en aquesta nau. Avui em disposo a parlar-vos de la seva novel·la anterior, La maledicció de Hill House.

…i allò que s’hi passejava, s’hi passejava sol.

La novel·la ens narra la investigació dels fenòmens psíquics que succeeixen a Hill House, una casa familiar entaforada en una vall, entre boscos i pujols, en la qual ningú ha pogut estar-s’hi més de quatre o cinc dies. La comitiva que decideix passar-hi un estiu es veu liderada pel doctor Montague, que decideix convocar diverses persones que han tingut experiències paranormals, i de les quals només en responen dues: Eleanor Vance i Theodora. També els acompanya Luke Sanderson, un dels membres de la família propietària de la casa.

A través dels ulls d’Eleanor assistim als malsons que es van succeint entre les parets de Hill House. La narració dels fets és absolutament subjectiva, des del punt de vista d’ella, i els seus pensaments es troben intercalats en tot moment en els paràgrafs narratius en tercera persona. Així doncs, el terror no es troba només al pla material, amb els sorolls i les aparicions, sinó que vivim la davallada mental cap als Inferns que fa el personatge protagonista.

En una obra de terror, trobo especialment significatiu i encertat agafar aquest punt de vista, perquè és aquesta la manera en què funciona la por: fent dubtar el teu cervell sobre la realitat. I amb el joc que planteja Jackson, fins i tot podem trobar un doble dubte: per una banda, Eleanor dubta sobre allò que és real, i a mesura que avança la història el lector comença a dubtar també d’allò que la narració en tercera persona li proposa com a real. Fent cavil·lar a la protagonista i fent-nos llegir els seus pensaments, Jackson manipula les ments de tothom per a provocar tensió. Parlem, clarament, de terror psicològic.

No, l’amenaça d’allò sobrenatural és que ataca allà on les ments modernes són mes febles, on hem abandonat l’armadura protectora de la superstició i no tenim una defensa que la substitueixi.

Aquesta figura narradora subjectiva que ens mostra els seus pensaments també es pot trobar en Sempre hem viscut al castell, i en tots dos casos part important de la novel·la es basa en explorar psicològicament les ments de les protagonistes. Sembla que Jackson té certa predilecció per les ments inestables i hipersensibles. En les seves protagonistes trobem dones amb inseguretats, ansietats i refugis mentals paranoics, allunyats de la realitat material. El viatge cap al trencament d’una ment, o les conseqüències d’aquest. La capacitat de retratar una ment pertorbada és, sens dubte, un dels punts forts de l’autora.

Una altra de les seves magnífiques capacitats és la creació de personatges. Si bé els principals solen tenir profunditat i complexió, els que realment em fascinen de la prosa de Jackson són els secundaris o, fins i tot, capitulars. Amb molt poques escenes (a vegades, només una) és capaç de dibuixar perfectament personatges vívids i reals, però alhora un punt extravagants que sumen a la sensació d’estranyesa de la protagonista. En el cas de La maledicció de Hill House, si bé els personatges del doctor, de Luke i de Theo es mouen en un terreny més realista i psicològic (necessaris per a fer de partenaires de la nostra protagonista Eleanor), la parella dels Dudley o la senyora Montague són clarament personatges estrambòtics, que ens els podríem creure com a part del nostre món, però als límits més extravagants d’aquest. És en aquests personatges que Jackson acaba d’apuntalar els claus al taüt de la nostra bogeria.

– No em quedo després de preparar el sopar -va seguir la senyora Dudley-. No em quedo quan es fa fosc. Me’n vaig abans no es faci fosc.

A través de tots els personatges podem llegir una crítica a la societat, que trobem també a Sempre hem viscut al castell. Jackson critica una societat que menysprea i té por d’aquell que és diferent. I així, les protagonistes de Jackson, que són socialment inadaptades, també se’ns acaben presentant com a tal. Tot explorant les seves ments, empatitzem amb personatges que, segons el món que retrata Jackson, serien qualificades de monstres. El relat d’una societat que discrimina i tem el que no segueix la norma segueix sent totalment vigent, i crec que aquest és el punt que fa que les novel·les de Jackson no es desactualitzin amb el pas dels anys.

A més a més, cal remarcar que la prosa de Jackson és tan bona que les pàgines passen soles. El seu domini de les descripcions (ambientals i sensorials), del ritme (que combina acció, pensament i descripció), i sobretot, dels personatges, fa que tot jugui a favor d’un únic objectiu: crear un neguit al pit del lector, que a vegades arribarà als límits de la tensió, i que a vegades deixarà anar per a permetre’ns respirar i oblidar una mica tot el mal rotllo.

En definitiva, la lectura de La maledicció de Hill House ha sigut tan plaent com esperava. Si Sempre hem viscut al castell em va fer esperançar-me amb el terror literari i enamorar-me de la bona de la Shirley Jackson, el casalot encantat que és Hill House ha acabat de reafirmar aquesta predilecció. Si encara no heu llegit res d’ella, correu a fer-ho. Feliç lectura!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada