LA CIUTAT DELS JOVES (1971) – Aurora Betrana

Títol: La ciutat dels joves
Autor: Aurora Betrana
Editorial: Males Herbes
Any: 2019 (1971)
Pàgines: 187
ISBN: 9788494917059
Valoració: ★★★

 

La ciutat dels joves, recentment recuperada per l’editorial Males Herbes, és una d’aquelles obres soprenents, necessàries i malauradament força oblidades (en la línia de Quim/Quima de Maria A. Capmany, que ressenyàvem també aquí mateix no fa gaires dies). Aquesta novel·la, l’ultima de ficció de la seva autora, va ser escrita en unes circumstàncies històriques i socials molt diferents a les actuals i, en conseqüència, la seva recepció degué ser molt diferent a la dels lectors d’avui: el llibre es va publicar per primer cop el 1971, quan Aurora Betrana comptava ja setanta-nou anys i el franquisme agonitzava (signant encara sentències de mort, això sí!) en un llit d’hospital. Entremig hi ha hagut a Espanya la fi del Règim, la legalització de (quasi) totes les ideologies polítiques, la denominada transició a la democràcia, la llei del divorci, la del matrimoni homosexual, el 15M, l’1O… És ben lògic, doncs, que els lectors actuals puguin experimentar una certa sensació d’allunyament del llibre, si l’aborden sense precaucions. Per això mateix, un pròleg com el d’Adriana Barcia, breu però rigorós i encertat, que contextualitzi convenientment l’obra, s’escau més que mai. Bona tria.

Aurora Betrana usa el subgènere de la ciència-ficció de base social amb una intenció molt concreta, a La ciutat dels joves: la de projectar cap al futur els anhels d’un món millor i més just que el seu. L’Espanya franquista. La literatura utòpica és, de fet, aquella en què el catalanisme s’ha sentit sempre més còmode, potser per no haver trobat mai el seu temps, i el que ha cultivat més vegades, com ho demostren les tres obres fundacionals del nostre gènere fantàstic. Ho assenyala molt convenientment la prologuista: Homes artificials de Frederic Pujulà, Retorn al sol de Josep M. Francès i L’illa del gran experiment d’Onofre Parés són totes elles propostes utòpiques que confronten dues societat, una de vella i caduca i una de nova i prometedora. També hi ha un record per Manuel de Pedrolo, en el pròleg, el pare de la ciència-ficció moderna en llengua catalana i el més popular dels nostres creadors de societats alternatives.

La ciutat dels joves està estructurada en dotze capítols. S’enceta amb el protagonista, un periodista quarentí que emprèn la tasca de desplaçar-se des de la Ciutat dels Vells fins a la Ciutat dels Joves per confeccionar un reportatge dels curiosos hàbits socials d’aquella gent. Per poder transmetre una visió al màxim d’objectiva possible, el periodista s’entrevista amb els delegats (una mena de ministres) de la Ciutat dels Joves, i el testimoni de la seva conversa és el moll de l’os de cadascun dels capítols. Així doncs, en el capítol tercer s’entrevistarà amb el delegat d’Ordre Públic, en el quart amb l’Eclesiàstic, en el cinquè amb el de Belles Arts i Belles Lletres… Al capítol desè, el més extens i un dels més interessants, és el torn del delegat d’Higiene Sexual, el qual li confessa al periodista:

La gran majoria de les mosses ambiciona igualar l’home en tot i un cert sector de la minyonia masculina també voldria ésser més semblant a la dona. Aquesta ambició compartida ens ha obligat a fer venir savis de tot el món especialitzats en la recerca del sexe únic, és a dir: l’hermafrodistisme integral, anatòmicament, i fisiològicament perfecte.

Les discussions a propòsit del gènere són precisament un dels temes preferits de la ciència-ficció d’aquells anys. Pensem que a casa nostra, només tres anys més tard, Llorenç Villalonga publicarà la seva obra mestra Andrea Víctrix i, dos enrere, el 1969, la gran Ursula K Le Guin havia escrit La mà esquerra de la foscor. És clar que si ens hem de referir a Le Guin en aquesta ressenya, potser el llibre que més s’escauria seria Els desposseïts, escrita també tres anys més tard que la de Bertrana (com la de Villalonga, doncs) i on l’autora nord-americana plantejava la dicotomia entre dos models socials antagònics, un de tipus capitalista i l’altre anarquitzant. En aquest cas no es tractava de dues ciutats, com en la gironina, sinó de dos planetes. Subtileses.

En l’Espanya dictatorial de Bertrana, però, al costat dels tricornis i les togues, s’hi alineaven les sotanes dels capellans, còmplices i executors d’una fèrria disciplina eclesiàstica. Precisament per això, el matrimoni, vist com a símbol d’aquest ordre repressiu i ultraconservador, és sovint la institució que rep més crítiques dels contraris al Règim durant aquells anys de la postguerra. I, per tant, són també els llibres que s’hi refereixen els més sensibles a la censura (sense anar més lluny, pensem per exemple en les dificultats que un any després, el 1972, encara trobarà la sàtira matrimonial Ball robat, de Pere Quart, per emetre’s a TVE).

En el fons, el que es contraposa a La ciutat dels joves són dos models socials, el de la vella Espanya franquista (conservadora, ultrareligiosa i retrògada) i el d’una societat utòpica basada en un model anarquitzant on predomina la llibertat i el respecte a tots els nivells. El valor simbòlic del gènere de la ciència-ficció devia ser-li molt llaminer a l’autora, i sens dubte determinant per escollir-lo a l’hora d’escriure aquesta indissimulada crítica al Règim. Tant indissimulada que l’obra es va veure mutilada per la censura en passatges com aquest, massa explícits (i introbables fins a la reparació d’aquesta edició d’enguany):

Certs personatges farien bé morient-se o retirant-se a temps.

Ho va dir Bertrana el 1971 i la justícia la va censurar per dir-ho. La referència a Franco era massa evident. Avui, que la censura sembla que cavalca desbocada de nou, disfressada amb togues, potser tampoc li deixarien dir-ho, la qual cosa no faria que les paraules fossin menys certes.

La ciutat dels joves és un text valent i necessari. Encara que només sigui per això, ja val la pena llegir-lo.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 337 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada