Contra els frikis

Cal eliminar els frikis i el frikisme. He participat activament en convencions frikis, he estat titllat reiteradament de friki, he impartit xerrades el dia de l’orgull friki –i més d’una vegada, per cert- i he estat, fins ara, tolerant amb la deriva d’aquest concepte que s’ha escampat com un a taca d’oli els darrers anys. Però ara ho tinc clar, cal passar la pantalla actual i desterrar de les nostres contrades tot allò que flairi a friki.

El dia de l’orgull friki, una controvertida efemèrida que té en l’origen l’estrena de la pel·lícula ‘Star Wars’ als Estats Units, el 25 de miag de 1977.

La paraula friki va sorgir ara fa un grapat d’anys i, inicialment, era un mot inequívocament despectiu i pejoratiu; definia –i degradava- aquell individu estrany i inclassificable, gens integrat a la comunitat i que, sovint, per pal·liar la seva soledat, buscava el consol de la lectura de còmics, el visionat de pel·lícules o els reptes virtuals dels videojocs. En una curiosa ampliació semàntica –aquestes coses ja les té la llengua-, friki va passar a definir tot aquell consumidor continuat –i alhora, ampli coneixedor- de productes dels mitjans de comunicació de massa, especialment d’aquells que no comptaven amb el vistiplau de la high culture, és a dir, còmics de superherois, pel·lícules de sèrie B, literatura de fantasia i ciència ficció i un reguitzell ampli de manifestacions culturals mass media.

En un nou gir semàntic d’aquells que emocionen els lexicòlegs, allò que en un principi era una deprecació vexatòria va començar a ser reivindicada pels insultats com un senyal d’identitat que els omplia d’orgull; no era la primera vegada que això passava i, de fet, conceptes que avui tenim plenament integrats en la història de la cultura –modernisme, impressionisme o el culteranisme dels seguidors de l’estètica de Góngora-, en origen van ser paraules despectives de les que es van apropiar, amb aire desafiant, aquells a qui es volia humiliar.

I va ser un gran moment, aquest, pels frikis que es van proclamar com a tals; ja no només es podia manifestar el nostre interès per La Patrulla X o el cinema de Roger Corman sinó que, a més, podíem trobar-nos amb d’altres aficionats que, com nosaltres, fins aquell moment vivien les seves aficions en un estat similar al de la clandestinitat. Un moment joiós –fou en el tombant de segle- on la gent es mostrava contenta i portava pins dels Simpson, samarretes de Thor i, a més, s’ho passava pipa brandant una espasa laser. Semblava que la reivindicació d’una part d ela cultura que fins llavor havia estat menystinguda, rebutjada i fins i tot perseguida prenia una nova direcció cap a la visibilitat, la reivindicació i l’estudi. La universalització d’internet va ser l’element definitiu per ajudar a teixir complicitats en el món virtual i en el món real i per, d’una manera definitiva, treure tot aquest patrimoni cultural  de les catacumbes del consum exclusivament personal; amb el nou segle tot es podia compartir i el coneixement i les aficions només podien fer que créixer i multiplicar-se per fer un món més savi, més tolerant i més obert….

Orgull friqui o ganes de disfressar-se? La trivialització del gènere.

Però, ai las!, les coses es van començar a torçar. Tot allò que esdevenia una manifestació joiosa d’un interès o una passió es va anar convertint progressivament en una màscara sota la qual no hi havia res; el que va començar a ser important era portar un casc de Darth Vader, no haver vist i analitzat les propostes cinematogràfiques de Lucas; el que era divertit –un verb repugnant, tot s’ha dir- era anar disfressat de Son Goku, no analitzar la paròdia-homenatge dels arquetipus narratius que ens proposava Toriyama, de qui, al final, no havíem llegit cap manga i, amb sort, havíem vist algun episodi de Bola de Drac. El que era important era vestir el nadó de poques setmanes de Mister Spock encara que no haguéssim vist més que mitja dotzena de capítols d’Star Trek i el que tenia sentit era participar en una rua zombi fent el carallot –per no dir el subnormal- encara que desconeguéssim qui era en Jacques Tourner. El que era important era la festa, la carnavalada, la gresca efímera que no deixa cap pòsit.

I així, el frikisme, el que en origen era una proposta suggerent pel que tenia de transgressora i de reivindicativa del poder i mèrits dels mass media, el que suposava un punt d’inflexió que ens feia pensar en la possibilitat que al país hi hagués una aproximació, per primer cop, seriosa a la literatura de gènere i a mitjans expressius menystinguts, es va començar a diluir entre disfresses i extravagàncies ridícules i infantils que han crescut exponencialment gràcies a la xarxa i a la popularitat de sèries televisives com Big Bang Theory.

‘The big bang theory’ és l’exemple del millor i del pitjor del friquisme.

D’aquesta manera el que s’ha aconseguit els darrers anys, quan el món friki s’ha convertir en mainstream, ha estat un efecte contraproduent ja que, amb aquesta banalització i infantilització profunda s’ha arribat a invertir la direcció del procés que s’havia iniciat quan va sorgir la paraula. Avui en dia, tot el que s’associa a tebeos, ciència ficció o literatura de gènere torna a ser considerat marginal, un divertimento per a mainada o per a persones sense cervell, una opció de lleure pròpia de gent jove –o immadura- que no sap què fer amb el temps lliure i que  s’entreté amb bajanades  que no tenen cap valor. Per a una gran part de la població, tebeos, videojocs, literatura de ciència ficció i pel·lícules de fantasia tornen a ser quelcom menor, de consum immediat i pòsit efímer, una subcultura entretinguda i buida que només té sentit per als nens o per a la gent que vol passar l’estona.

Podem anar a pitjor? A casa nostra, sempre. Tot aquest fenomen cultural, des del seu inici prometedor fins a la decebedora realitat actual, s’ha fet exclusivament en castellà. El mon friki, més enllà d’algunes excepcions associades al manga, ha estat absolutament refractari al català convertit, de nou, en una llengua que els parlants consideraven inapropiada per a la reflexió o per a la gresca. És cert que els darrers anys la literatura fantàstica i de ciència ficció en català ha tingut una real expansió, però no ho és menys que parlem de propostes minoritàries, normalment distribuïdes en canals de cert prestigi cultural. En general, el frikisme a casa nostra ha girat l’esquena al català; i el més dramàtic, la gent ho ha considerat normal.

No sabem del cert si les coses poden canviar però qui som nosaltres per valorar les eleccions lingüístiques  dels habitants dels país o les seves diversions; que la gent, si li ve de gust, es disfressi de Jon Neu –sí, Jon Nieve- i que participi en una conga zombi, o en uns jocs floral en klingon, però potser pagaria la pena separar el que és l’afició rigorosa, la reivindicació de mitjans i gèneres, la reflexió, la lectura i el visionat entusiasta de les produccions artístiques de tot allò altre que és xefla i banalitat.

Potser ha arribat l’hora d’eliminar els frikis i el frikisme.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada