Refer la història des de la literatura de gènere

OPINIÓ

Refer la història des de la literatura de gènere

Sempre ha existit la temptació de canviar la història. La literatura de ciència-ficció ha permès als creadors especular sobre futurs alternatius.

Professor i traductor

Aquest estiu l’Hugo Camacho mirava de convèncer-nos de la necessitat de què la ciència-ficció, en sentit ampli, recuperi en el seu imaginari un futur al que valgui la pena aspirar.  Certament, sovint sembla que la literatura especulativa, quan busca anar més enllà d’entretenir, només li doni importància a l’advertència d’un futur indesitjable, a evitar; o fins i tot a la predicció d’un futur pessimista poc menys que ineludible. I té raó l’Hugo: el desig d’inspirar, de pintar camins versemblants i cobejables per a perseguir, pot tenir valor social, i fins i tot estètic, que ajudi a difondre idees i plantar llavors en les noves generacions de creadors i ciutadans. Que els memes no serveixin només per fer l’ase.

El cas és que em vaig posar a pensar en alguns dels títols que més han donat què parlar, al menys des del punt de vista comercial, i se’m va acudir una idea que potser no puc defensar del tot sense una recollida de dades més extensa. Crec que es pot parlar de tendència, tanmateix. Una tercera via entre el pessimisme abjecte i l’optimisme de maduixa. Us la llanço: la ciència-ficció catalana se sent més còmoda inventant-se passats alternatius. Sovint —però no sempre— relacionats amb imaginar-se relacions alternatives, més o menys conflictives, entre Catalunya i Espanya. Sorprenent (no gaire). És el que en l’àmbit de la ciència-ficció anomenem ucronia —dit d’una altra manera: “què hagués passat si…”— i que en aquest cas té un subtext a mig camí entre la complaença i la reivindicació, amb un component polític evident, que no qüestiona la seva (possible) qualitat literària. Deixeu que jugui amb la idea, amb exemples concrets, i si creieu que dic tonteries m’ho feu saber als comentaris i me’n vaig a plorar al meu racó. Sempre podré imaginar un passat a on us va interessar l’article.

Mireu, si no, duess de les novel·les guanyadores de dos premis rellevants de les lletres catalanes aquests darrers anys: Jo sóc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, premi Sant Jordi 2017; i Els ambaixadors, d’Albert Villaró, premi Josep Pla 2014 (que recentment ha tingut una continuació). A la novel·la de Joan-Lluís el punt d’inflexió (el punt Jombar, s’anomena tècnicament, al moment en què la història de la ficció i la Història en majúscules divergeixen) té lloc quan les tropes Nacionals, en lloc de posar-se a descansar i gaudir de les despulles del cadàver de la República, decideixen donar-li una mà a l’amic Hitler i travessen els Pirineus per a envair el sud de França. Malgrat el que he dit al paràgraf anterior, el text de Joan-Lluís en absolut és complaent i més aviat dibuixa un panorama elegíac —nostàlgic, si podem parlar de nostàlgia d’un passat que no fou— preocupat per la pèrdua de la riquesa lingüística del territori, entesa com a mosaic de parles diferents. Per a Joan-Lluís Lluís la identitat està en la parla, i es val de la reinvenció de la història per a aconseguir efectes i ressonàncies molt interessants, així com comparacions implícites amb el nostre present. És una novel·la veritablement excel·lent i aquí en podeu llegir la ressenya del nostre generalíssim particular, en Daniel Genís.

Villaró, en canvi, recorre al thriller d’alta volada i construeix una ambiciosa i fascinant història d’espies ambientada en una incipient República Catalana que, al 1949, roman independent després d’haver sobreviscut a la Guerra Civil i després de l’atemptat que acaba amb la vida del General Franco. És una història dinàmica i amb sentit de l’humor, amb una estructura de capítols curts extremadament àgil que li escau i que té com a protagonista al meravellós espia mossèn Farràs, potser un punt arquetípic però carismàtic. Nominalment és una ucronia (“i en el precís moment en què la punta de la ploma toca el paper l’eix del mon tremola…”) però és probable que els lectors de misteri s’hi sentin especialment còmodes. No és, per fer servir un terme mediàtic, gens “equidistant”. Villaró ha recuperat a mossèn Farràs a la seqüela El sindicat de l’oblit, i si la novel·la és la meitat d’eficaç que Els ambaixadors ja valdrà la pena llegir-la.

No he començat amb aquestes duess novel·les (només) perquè em semblin lectures que val la pena no deixar escapar, sinó com a exemple d’un tipus de ciència-ficció que apel·la a l’inconscient col·lectiu d’una part significativa de la societat catalana i, segurament per això, han aconseguit travessar la frontera, no per difusa més fàcil de superar, dels lectors de gènere fantàstic. Bé és cert que els autors han cultivat des de sempre una audiència més general, tot i que el component fantàstic sempre ha estat present, de vegades de manera subtil però amb resultats sempre espectaculars, a l’obra de Joan-Lluís Lluís. Són dos dels exemples que més m’agraden de la premissa de mirar al passat i torçar-li el camí que proposo com a especulació juganera, però em sembla que encara podem afegir-hi alguns títols que reforcen la meva idea de forma una mica més indirecta. I com que aquí hem vingut a jugar, em permetré la lliberta d’esmentar, fins i tot, títols que encara no existeixen.

Concediu-me una estona més de la vostra atenció i canviem de prestatge: també la literatura juvenil s’ha fet eco d’aquesta tendència. Em refereixo a la Trilogia de “La Llum D’Artús” de Raimon Portell, amb els seus dos primers títols publicats (Camins de Nit i Camins d’Aigua). La proposta de Portell és una mica més radical: ell treballa amb el temps però hi afegeix una deformació de l’escenari. En els seus dos llibres acompanyarem a una adolescent anomenada Rut Anglada en una cerca de la qual prefereixo no parlar gaire relacionada amb el seu pare desaparegut. En aquesta mena de novel·la amb reminiscència de llibre de viatges (i no és casualitat: bona part de l’obra escrita de Raimon Portell té a veure amb els viatges i la geografia, i ha estat director de la revista Descobrir Catalunya i cap de redaccó de Altaïr), el lector té la sensació d’estar passejant per terrenys coneguts però la ficció es resisteix a donar-li la raó: hi ha una guerra civil però els esdeveniments no són exactament els que coneixem. Es bombardeja una ciutat a peu de mar però no en sabem el nom. Travessem un riu, però es diu Rubregat… Hi ha el Mont Serrat, la Penya Forca… És molt més el·lusiu que els títols que ja he esmentat, però potser per això més suggeridor, més capaç d’universalitzar un conflicte i centrar-se no tant en la identitat d’un poble, sinó en el conflicte de la seva protagonista. No goso titllar-lo d’ucronia, no hi veig el punt Jombar, però veig bastant clar que veu d’un desig similar: la història com a font d’especulació. Portell, però, hi afegeix la geografia. Els està editant Barcanova com a novel·la juvenil però crec que qualsevol adult pot gaudir-ne.

Altres autors, com J. Valor Montero, han anat encara més enrere en el temps i han introduït el punt de divergència en el temps dels romans,  imaginant un Imperi Romà que no s’ensorra gràcies al desenvolupament abans d’hora de la tecnologia del vapor, en la seva trilogia de la República Pneumàtica que tant de bo puguem veure concloure. I aleshores —recordeu que amenaçava d’esmentar títols encara inexistents?— tenim la proposta d’una tercera via dintre de la tercera via o, potser més adient, un vincle entre la manipulació del curs de la història i la connexió amb un futur (tal vegada) millor a través d’un present a mig camí: la d’en Marc Pastor. Qui millor per a jugar amb el temps que un escriptor fascinat pels viatges en el temps? Pastor ha optat, segons declaracions seves en diverses entrevistes, per no escriure cap novel·la seva que no estigui situada a una Catalunya independent. No es tracta, en aquest cas, de canviar el passat, sinó de fer servir el present per a especular amb un curs alternatiu de la història. Estic encuriosit per comprovar quin efecte aconseguirà i com portarà a la pràctica aquesta proposta. Crec (desitjo) que no haurem d’esperar gaire.

No sé si us hauré convençut. Només tinc guspires d’intuïció i fa de mal ser gaire assertiu sense un treball de recerca seriós i sistemàtic que rastregi si, veritablement, per alguna raó, els autors en català tenen aquesta tirada a refer el passat en comptes de dirigir els ulls a l’esdevenidor. Ni tan sols ho plantejo com un argument de tipus polític. Potser el que té importància, aquí, no és tant que els escriptors escriguin com que els lectors llegeixin. És a dir: és l’elecció dels lectors (o de la crítica) el que fa que aquest tipus d’històries acabin ocupant un lloc destacat? La ciència-ficció sovint ens parla del present des del qual ha estat escrita, fins i tot quan fixa la seva mirada en un futur llunyà. Potser hi ha un grup d’autors i de lectors que prefereixen imaginar-se un present que no ha estat des d’un passat que mai va ser.

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments