I LA SERP DIGUÉ (2018) – Joan Marcé

Autor: Joan Marcé
Títol: I la serp digué
Editorial: EDM Edicions
Any: 2018
Pàgines: 428
ISBN: 9788409032990
Valoració: ★★★★

 

Set anys. Aquest és el temps que ha transcorregut des d’Un intrús a l’estany, la primera part de la trilogia “El missatge” que, fa pocs mesos, l’autor barceloní (però resident a Banyoles des de fa anys) Joan Marcé, ha tancat definitivament amb I la serp digué, títol (potser no gaire encertat) de l’última part. Un periple llarg, potser massa llarg per a una correcta recepció d’una història llarga i complexa per part dels lectors, amb més d’un i de dos entrebancs editotrials pel mig, però que al final s’ha tancat feliçment i, també és just que ho diguem, ben dignament.

Precisament perquè ha plogut, aquesta ressenya ha de començar per on toca, és a dir, pel principi. Un intrús a l’estany, publicat aquell 2011 per Edicions 62, va ser publicitat com un thriller. Afortunadament, lectors sagaços i ressenyaires primmirats aviat es van adonar que l’obra no era únicament això, sinó que en realitat era molt més que això: fent gala d’un estil més propi de la literatura anglosaxona, tan abonada al best-seller, Marcé ens va oferir una obra total, podríem dir, que tocava múltiples gèneres i tots de manera molt convincent (des de la novel·la de misteri a la d’acció). També, la ciència-ficció. Malgrat que l’editorial semblava poc còmoda fent explícit aquest element de la novel·la (una vella rèmora que tenalla més a uns que a altres, afortunadament), Un intrús a l’estany va arribar a la fase final dels Premis Ictineu, amb una excel·lent acollida entre els lectors de gènere.

L’obra, que relatava el sorprenent descobriment de Ramon Verdaguer, un científic banyolí establert a Nova Jersey, estava escrita amb un ritme endimoniat i atrapava de la primera a l’última pàgina. Les implicacions de la descoberta, que tenien a veure amb una seqüència d’ADN i l’origen de la vida humana, eren tremendes i transcendents, i desencadenaven una sèrie trepidant d’esdeveniments que duien el protagonista de Nord-amèrica a la ciutat de l’estany. Malgrat els esforços de l’editorial per circumscriure en l’àmbit local la novel·la (que es veien des del propi títol a la coberta, més pròpia d’una novel·la romàntica que del que realment és), la veritat és que el gran encert de Marcé va ser la seva voluntat universal. El llibre no se cenyia al que tenim més a prop, sinó que l’autor demostra ja una ambició que es confirmarà en els llibres posteriors. Biologia, física quàntica, antropologia, etc. Marcè ho toca tot, i ho toca amb una sorprenent versemblança, en la millor tradició dels autors de best-sellers més habilidosos. És clar que en aquesta primera novel·la, malgrat que l’autor no exhauria totes les possibilitats de la trama, sí que s’hi veia una vocació autoconclusiva, molt comprensible (i aconsellable) al ser una primera novel·la.

Quatre anys més tard, el 2015, va arribar El visitant, la continuació d’Un intrús a l’estany. Deslligada ja d’Edicions 62, i havent replantejat la primera novel·la com la introducció a una ambiciosa trilogia sobre l’origen de la vida a la Terra que duria per títol genèric “El missatge”, Marcè s’autopublicava aquest segon llibre i reconduïa el que ja ens havia explicat al primer per donar més volada a la trama. No em va representar cap inconvenient, això; al contrari, l’estratègia de l’autor crec que ens proporcionava un inici de llibre pausat i tranquil, en el qual podíem fer-nos una idea d’allò que s’havia dit a la primera novel·la i que, per tant, no feia imprescindible de llegir-la. D’aquesta manera, si Un intrús a l’estany se centrava en l’interior, en l’ADN, en aquesta segona novel·la ho l’autor donaria relleu a l’exterior, a l’espai. És clar que per anar a l’espai Marcé primer ens du a un viatge en el temps (metafòricament) cap al passat. Persecucions, violència, misteri, ciència-ficció… l’estil es manté fidel al que havíem pogut llegir en el primer llibre i la trama es demostra molt solvent i amb la trempera suficient per atrapar-nos de nou al llarg de les seves més de quatre-centes pàgines.

El llibre, aquest cop, va aconseguir guanyar el Premi Imperdible d’aquest web com a millor obra de gènere fantàstic de 2015. En la ressenya que en vaig fer en el seu moment (i on valorava el llibre amb unes merescudíssimes cinc estrelles), ja destacava les semblances que havia trobat (o almenys a mi m’ho semblava) entre El visitant i 2001: Una odissea de l’espai, la influent epopeia d’Arthur C. Clarke que Stanley Kubrick va dur a les pantalles aquest 2018 fa exactament 50 anys, i que plantejava temes transcendents des d’una òptica semblant. I fins i tot des d’un plantejament argumental similar (em refereixo sobretot a l’abast cronològicament vastíssim de la trama, des de l’alba de la humanitat fins al futur espacial).

Finalment, aquest 2018, i després d’haver endegat un projecte de recollida de donatius a les xarxes, l’autor ha aconseguit autopublicar-se la tercera i última part de “El missatge”, titulada I la serp digué. Cal reconèixer, en primer lloc, la tossuderia de l’autor, que les ha vist de tots colors per poder fer realitat el seu somni. Si bé en aquest web acostumem a lloar la situació del gènere a Catalunya (sobretot els últims anys, en comparació als decennis anteriors), en especial gràcies a un grapat de petites editorials independents que han donat sortida a propostes de gènere fantàstic poc convencionals, experimentals i atrevides, els llibres de Marcé, que s’engloben en el que en podríem dir-ne best-sellers, en la línia d’un Tom Clancy o un Dan Brown (la influència d’aquest segon la podem veure sobretot en I la serp digué), estan orfes de llar editorial. No es tracta tant de qualitat, sinó de línia editorial i públic potencial al qual va dirigit el llibre. És aquí on es troba a faltar més que mai el compromís d’un gran segell editorial, que cregui en el gènere fantàstic fet en català.

I la serp digué segueix fidelment el to dels seus predecessors. La qual cosa és postiva, però també planteja un perill: l’afartament del lector. Però com en El Padrí 3, Marcé introdueix en aquesta cloenda un ingredient nou en la trama: l’Església i les seves corrupteles. El llibre potser s’estira un pèl massa (tornem a parlar altra vegada de més de quatre-centes pàgines!), però la introducció d’aquest element novedós, el de les intrigues vaticanes, li dona frescor. Igual com havia fet en tots els altres àmbits que havia tocat (i que són un bon munt) en aquest, l’autor també fa gala d’una excel·lent tasca de documentació, que fa que no ens grinyoli en cap moment el relat i que es mantingui ben viu un element fonamental en un llibre com aquest: la versemblança.

I la serp digué és altra vegada un circ a diverses pistes, tres com a mínim. I el director del circ, l’autor, es mostra hàbil i talentós donant protagonisme a cada cosa quan toca i deixant-nos penjats quan l’ocasió ho requereix. Els protagonistes dels dos primers llibres tornen a aparèixer per acabar la funció en aquest tercer, i ho fan de nou, a base de trames amb línies argumentals paral·leles que, evidentment, a la fi s’acaben trobant. La idea d’un missatge ocult en el nostre ADN, com una mena de marca de naixement, que ha de ser descobert per nosaltres i servir de clau per a la comunicació amb els nostres pares vigilants, en la immensitat de les estrelles, allà en aquell llunyà planeta M-51, ja no és cap sorpresa. S’ha desvelat al llarg dels dos primers llibres. En aquest tercer llibre l’interès rau en saber si serem capaços de posar-nos d’acord entre nosaltres, els humans, per fer el pas definitiu com a espècie i fer la trucada que ens descobrirà totes les grans perguntes que ens hem fet sempre: Qui som? D’on venim? Cap on anem?

Excel·lent, en aquest punt, la confrontació entre els defensors del progrés científic, abanderats pels nostres protagonistes, i els de la tradició (o superstició) que, com en el millor teatre d’idees d’Ibsen, són representats per l’estament religiós i els oligarques de torn. El llibre dona el que promet, moltes hores de pur entreteniment, molt ben escrit i alguna reflexió, interessant. La qual cosa no vol dir que m’hagi semblat un llibre perfecte, rodó: el fet de tocar tantíssims temes i tan complexos, evidentment comporta que de vegades algunes opinions passin per veritats incontrovertibles, quan no ho són, com ara les interpretacions un pèl forçades de diversos passatges del Gènesi en la fase final de la novel·la (molt en la línia de El codi Da Vinci); també els títols dels tres llibres en general, però d’aquest últim en particular, m’han semblat clarament millorables, així com la il·lustració de la coberta. Un bon títol i una excel·lent coberta no fan un llibre millor, però almenys no desmotiven un lector a començar-lo. I per acabar, el tema de les faltes ortogràfiques: un llibre, sigui parit en una editorial o bé autoeditat, no hauria de contenir mai faltes ortogràfiques. Malauradament, en aquest llibre s’evidencia que no hi ha fet la seva feina cap corrector, la qual cosa juga en prejudici del pobre lector.

És en alguns d’aquests aspectes (tots fàcilment millorables i no atribuïbles estrictament a la tasca de l’escriptor) que es troba a faltar la feina d’una editorial professional al darrere. Una tasca, la de l’editor, que personalment crec que no ha de representar tant un estudi de mercat que analitzi el nombre de possibles lectors d’un llibre i si en la sinopsi és encertat comercialment o no que hi figuri la paraula “ciència-ficció” (que també), sinó aconsellar l’autor tres o quatre canvis perquè el seu llibre sigui més rodó (en el cas, és clar, que ofereixi interès editorial) i així millorar-lo. I també, per descomptat, hauria de ser tasca inexcusable de qualsevol editorial publicar un llibre sense errades ortogràfiques. Els lectors s’ho mereixen.

En fi, esperem que la vida de “El missatge” no conclogui aquí. La trilogia, ara que per fi l’hem pogut llegir sencera, és una obra sòlida i suficientment interessant per cridar l’atenció a altres mercats. Una traducció al castellà, per exemple, podria ser d’interès per alguna editorial generalista amb més vista que la que han demostrat les d’aquí. Si això es donés, seria una bona oportunitat perquè l’autor tornés a repassar l’obra i, esperem que aquest cop sí, seguint els consells d’algú entès, polir aquelles coses que s’haurien de polir. Si els lectors es mereixien una obra ben acabada, també és cert que aquesta trilogia es mereix molt més lectors dels que segurament acabarà tenint en la seva actual edició en català.

Quedi escrit, en qualsevol cas, que nosaltres us recomanem que la llegiu!


Trilogia El Missatge:
Un Intrús a l’Estany
I la serp digué
Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada