Damià Bardera és un escriptor amb una intensa trajectòria. Però, fins ara, la seva narrativa es nodria exclusivament del relat breu, gènere del qual ha publicat sis títols sota el paraigües de l’editorial El cep i la nansa. Amb Viladelsac s’endinsa per primer cop en el món ─podríem dir─ de la novel·la.

És força conegut que quan Miguel de Unamuno va escriure Niebla li van dir que allò no seguia el preceptes clàssics de la narrativa realista, i que per tant, no era una novel·la. L’escriptor basc no es va tallar un pèl i si no era una novel·la, Niebla estrenaria un gènere nou: seria una nivol·la.

Seguint aquesta tradició de trencar gèneres, però sense caure en el tedi horrorós que són les novel·les experimentals, en Damià Bardera ens porta Viladelsac. Una novel·la a cavall entre els mons onírics i la inversemblança deliberadament buscada. Un text que, com ja passa amb les narracions breus d’en Bardera, inaugura una nova manera d’escriure i una nova etiqueta: el surrealisme màgic.

La trama explica un any en la vida d’un nen de Barcelona a qui la mare, per motius desconeguts, deixa a casa del avis durant tot un any a un poblet anomenat Viladelsac. Però no us deixeu enganyar per aquest argument, no estem davant d’un text convencional. En cap sentit. El món rural de Viladelsac és més pur i més sincer, però lluny de ser idíl·lic és també més barroer, animal, primari i groller.

El text, valent i arriscat, beu de la violència de Víctor Català, del desconcert de Juan Rulfo i, sobretot, del dramatisme existencial, el lirisme i l’humor de Javier Tomeo. Està dividit en capítols breus que són estampes de la vida al poble, sovint inconnexos, amb grans el·lipsis entre ells i de resolucions impossibles.

Bardera va irrompre al món de la literatura amb una obra poètica no exempta de polèmica El penúltim vòmit (Viena 2008). Aquest passat de poeta ha deixat empremta en la precisió de rellotger amb què tria cada paraula. La novel·la, escrita amb un llenguatge empordanès com dic cuidat fins a l’extrem, busca la tradició lèxica en les veus dels avis i les porta al segle XXI, i aconsegueix que sonin a segle XXI.

Viladelsac amb la seva irrealitat i inversemblança, amb el seu llenguatge ancestral, amb els seus salts temporals, amb la seva violència i amb el seu humor negre ─però negre com la capa de Batman sota el guió de Frank Miller─ et submergeix en un món on hi sents i hi vius i hi gaudeixes i t’esgarrifes, malgrat potser no acabar d’entendre-ho tot.

Surrealisme màgic.