El 30 de març de 2017 vaig tenir l’oportunitat de participar a la II Fira del llibre infantil i juvenil de Girona, amb la conferència “Gaudir llegint: La literatura fantàstica a les aules“, on aportava la meva experiència docent amb l’ús del gènere fantàstic com a estimulador lector. El mateix any, vaig emprar bona part dels materials d’aquella conferència per preparar la meva participació al curs d’estiu de la UdG Llegir i escriure a Secundària, amb una classe que vaig titular “La literatura fantàstica a l’ESO. Monstres, vampirs i ultracoses”. D’aquestes dues experiències neix aquesta sèrie de 3 articles sobre “Ciència-ficció i fantasia a les aules”, que enceto avui.

Per què llegir?

És una evidència que pot constatar qualsevol docent d’aquest país que molts alumnes, en acabar l’etapa d’escolarització obligatòria, presenten poca habilitat lingüística. Són molts els estímuls i l’oferta d’oci que tenen els nostres joves d’avui: Facebook, Twitter, Instagram, la Play, la Wii, el mòbil… La tecnologia sembla haver-li guanyat la partida a les lletres. Però també és innegable, per altra banda, que el sistema educatiu té una clara tendència a menystenir les assignatures de caràcter més humanístic, entre les quals s’hi troba la de llengua. De tal manera que, en el fons, els nostres alumnes no són sinó víctimes colaterals d’un sistema que no es preocupa per generar bons lectors. La qual cosa, a llarg termini, és realment tràgica per a qualsevol societat.

El nostre coneixement és lingüístic i, fins i tot, la manera com pensem, com ens dirigim a nosaltres mateixos, es basa en el llenguatge. Quant major sigui el nostre bagatge lingüístic majors seran les possibilitats que tindrem de comprendre el món. D’emparaular-lo es diu en català, fent evident aquest poder màgic de les paraules de capturar l’essència de les coses. Ho deia el filòsof Martin Heidegger:

Els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge.

Si no llegim bé no parlarem bé. Si no parlem bé no pensarem bé. Així de senzill. Fixem-nos en el primer que fan les dictadures: prohibir la lectura, instaurar els mitjans oficials, controlar l’accés al coneixement. El pensament únic per bandera!

Llegir és perillós, aquest és el missatge, tan ben expressat en aquella fabulosa novel·la de ciència-ficció, Fahrenheit 451, del nord-americà Ray Bradbury, que ens presenta una societat futura en la qual els llibres no es llegeixen, sinó que es cremen, ben igual que durant el nazisme. Una novel·la que comença amb una cita molt adient de l’escriptor espanyol Juan Ramon Jiménez, i que diu:

Si os dan papel pautado, escribid por el otro lado.

Un crit a la revolta i a favor de la intel·ligència. Les societats que menystenen la lectura esdevenen societats dòcils. Ramats de bens. Vet aquí l’interès (o desinterès) de molts sistemes polítics en què les masses tinguin accés al veritable coneixement que ofereixen els llibres. Educar en la lectura els nens avui significa tenir el dia de demà una societat desperta i vigilant. És una inversió a llarg termini, i potser per això, en aquesta societat nostra (catalana, espanyola) acostumada a exigir rèdits immediats, costa tant de valorar.

El lector infantil i juvenil, espècie en perill?

Amb el tema de la lectura, es poden constatar un parell de fenòmens curiosos: en primer lloc, que el model familiar és molt important per marcar l’habitud en la lectura d’un nen (tot i que aquest model no és definitiu). La majoria de fills de pares que acostumen a llegir-los de petits, solen sentir més inclinació a la lectura quan són més grans que no pas els fills de pares que no ho fan.

Després, durant els anys de l’adolescència, és cert que molts nois semblen perdre interès en els llibres. En molts casos, però (sobretot aquells nois i noies que anteriorment ja havien desenvolupat algun tipus de gust per la lectura), l’hàbit es pot recuperar i, de fet, es recupera, els anys posteriors. Si ens han explicat contes de petits, i ens han agradat, és més probable que no deixem de llegir de grans. En aquells altres que mai han desenvolupat l’hàbit lector, en canvi, resultarà més difícil.

El paper dels pares en el desvetllament de l’hàbit lector (i en l’educació) dels infants és crucial, però malgrat això, els professionals de l’educació tenim una responsabilitat enorme: la d’esperonar-los per a què això sigui així. De les últimes xifres obtingudes al nostre país sobre hàbit lector en els joves en podem extreure una conclusió alarmant: quant més grans, menys llegim. Mica en mica, sembla que la persona es va deshabituant de la lectura.

És per això que resulta tan urgent provar de trobar una manera eficaç de reduir aquesta fuga de lectors, concentrada sobretot en el pas del grup dels 10-13 anys al grup dels 14-34 anys. És a dir, en el pas del lector per gust al lector per obligació.

I què hi podem fer, com a societat, per redreçar aquesta situació? Quina responsabilitat hi té, en tot plegat, l’escola? Ricard Ruiz Garzón sembla apuntar una solució quan afirma que

Hi ha lectors que neixen, però sobretot hi ha lectors que es fan.

Està clar, doncs: cal fer lectors.

La literatura infantil i juvenil al llarg del segle XIX i XX

Precisament per prestar més atenció als nostres joves, va sorgir en un moment donat la idea de crear una literatura estrictament dirigida a aquesta franja d’edat.

És interessant de veure com en l’inici d’això, allà a finals del XIX, el gènere fantàstic va semblar precisament la millor opció per engrescar i formar els joves lectors. Les faules i els contes de Charles Perrault, Hans Christian Andersen i els germans Grimm eren un tipus de literatura que contenia un component moral i didàctic que es va veure com una bona manera de dispensar entreteniment alhora que aprenentatge.

Però la concepció d’una literatura específicament dirigida al públic infantil i juvenil esdevé un fenomen característic del segle XX. Si ens cenyim exclusivament al cas català, cal distingir entre abans i després del tall de la Guerra Civil. Durant la República, es van traduir i popularitzar molts clàssics fantàstics i d’aventures Robert Louis Stevenson, Jules Verne, Alexandre Dumas, Lewis Carroll, Carlo Collodi, J.M. Barrie, etc. molts de la mà de l’Editorial Joventut.

En aquella època, com a finals del XIX, encara es continuava considerant que el gènere fantàstic aportava coses interessants per al públic més jove: des de l’estructura del viatge iniciàtic (metàfora de les etapes que condueixen el jove cap a la maduresa) fins al fet que moltes d’aquestes lectures se situaven en contextos històrics i aportaven coneixements científics o culturals que els nois podien absorbir amb l’excusa del plaer per la lectura.

Ara bé, amb la dictadura del general Franco, l’edició de textos literaris infantils i juvenils, com la resta de producció en català, es va estroncar. No va ser fins als últims ’40 que hi va haver un tímid inici de recuperació. Llavors, tot i que la fantasia i l’aventura continuaran essent gèneres recurrents en la literatura per als joves, els canvis històrics i socials provoquen el naixement d’un nou moviment, que acabarà monopolitzant bona part de la literatura catalana la segona meitat del XX: el Realisme.

La dictadura del Realisme

La preponderància en les nostres lletres del Realisme es dona amb els primers escrits de postguerra, però eclosiona especialment a la dècada dels ’60. És a partir d’aquell moment que el prestigi d’aquesta literatura juga en detriment de l’altra, la no-realista, cosa que s’allarga molts anys cap al futur. Ben bé fins al tombant de segle. És cert que el fantàstic no desapareix del tot, aquests anys, però la seva influència és mínima i sovint la pròpia Literatura Catalana (així, en majúscules) tendeix a menysprear-ne el valor (vaig parlar amb més profunditat d’aquest fenomen en un altre article en aquest mateix web).

Si no fos per l’èxit del Mecanoscrit del segon origen (1974) de Manuel de Pedrolo, poca cosa en recordaríem avui en dia del que alguns han denominat com a boom del gènere fantàstic català a mitjans dels ’70. És cert que la nòmina de cultivadors és extensa i reputada, amb noms com el d’Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga, Pere Verdaguer, Montserrat Julió, Toni Tur, Pep Albanell, Pere Calders, Pau Faner o Joaquim Carbó. Però personalment em sembla que l’etiqueta peca d’optimista, sobretot perquè, si es reconeix aquests autors avui dia a casa nostra, el reconeixement no els ve per la seva faceta fantàstica, sinó malgrat haver escrit fantàstic. Si no fos per Pedrolo i el seu Mecanoscrit, em temo que poc hauria quedat d’aquell suposat boom en els llibres d’Història de la literatura catalana que s’estudia a les nostres facultats…

Les noves propostes, doncs, inicien una renovació temàtica i estilística en base al gust realista: sorgeixen la novel·la negra, la novel·la històrica, el realisme crític… també encarats cap a un públic jove. Els últims anys del segle XX tenim alguns èxits sonats, en aquest terreny: des de No demanis llobarro fora de temporada i les peripècies del detectiu Flanagan, d’Andreu Martín i Jaume Ribera, fins a les diferents aventures de la Carlota en els diaris de la Gemma Lienas. I és clar, sense passar per alt la ingent quantitat de llibres dedicats a aquest sector que ha escrit Jordi Sierra i Fabra. Cadascun més exitós que l’anterior.

És el que s’ha acabat anomenant “literatura d’institut”, tant perquè acostuma a passar sovint entre els murs dels instituts com perquè els instituts han adoptat aquestes lectures, fetes expressament pel consum en massa dels nois i noies, quasi com a canòniques durant molts anys. Així doncs, les generacions escolaritzades als ’80 i ’90 ja no han estat educades en el gust pel relat fantàstic, sinó que des de petits els nostres alumnes han après a valorar molt més la literatura realista. Infants i joves que (no cal passar aquest detall per alt) el dia de demà serien adults i, alguns d’ells, fins i tot professors.

Afortunadament, però, a finals del segle XX estava a punt de succeir en el mercat anglosaxó un fet transcendental que ho capgiraria tot, també a casa nostra: una autora desconeguda estava a punt de començar a escriure les peripècies d’un adolescent en una escola… però de màgia! Efectivament: arribava el torn al fenomen Harry Potter.