EL MÓN FOSC. TALPS (2018) – Jordi de Manuel

Autor: Jordi de Manuel
Títol: El món fosc. Talps
Editorial: JoLlibre
Any: 2018
Pàgines: 268
ISBN: 9788416661794
Valoració: ★★★

 

Professo cada vegada més una aversió terrible per la compartimentació de la literatura en gèneres. Això potser sigui fruit del fet que no em sento gaire còmode quan algú em demana quin tipus de llibres m’agraden i contesto que els de ciència-ficció, o els de fantasia. Tal vegada sigui aversió a ésser catalogat de friqui, aquella etiqueta que en el fons ja no significa res, perquè ho engloba tot. Precisament per ésser massa generalista acostuma a englobar actituds poc crítiques i fanatismes que poca cosa tenen a veure amb cap manifestació cultural. I sí, jo encara penso que la literatura –malgrat que tants i tants pesudoescriptors i premis de pa sucat amb oli s’entestin a dur-me la contrària– encara és cultura. Així doncs, em resulta molt menys difícil –i és molt més cert– de dir que llegeixo literatura, bona literatura sempre que puc. Que hi apareguin homenets verds i algun unicorn és simplement circumstancial.

Una cosa semblant m’ocorre amb la compartimentació dels llibres per edats. Una de les primeres ressenyes que vaig fer en aquest lloc va ser de El petit príncep, un llibre injustament qualificat de literatura per a infants. Sens dubte, es tracta d’un llibre perfectament recomanable als infants, ja que amalgama moltes de les qualitats que el fan adient als lectors més tendres, però la multiplicitat de lectures que conté també el fa absolutament adient a la lectura de qualsevol lector, de l’edat que sigui. Un llibre, si és bo, és com aquells jocs de taula, que tant podien satisfer als jugador de 9 com de 99 anys.

Tota aquesta parrafada introductòria ve al cas de presentar aquesta ressenya d’avui, El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel. De Manuel és un dels nostres millors autors de gènere fantàstic i, alhora, és un autor acostumat a esciure per a infants. Dos tòpics que he provat de desbaratar en aquest inici. Per sobre de tot això, doncs, m’agradaria destacar les seves dots com a escriptor, així en general –no podem passar per alt que també ha conreat altres facetes, més enllà de la fantàstica, com la negra, amb un èxit ben notable. Dots que són ben palmàries en aquest llibre, indubtablement dirigit a un públic jove. De fet, de Manuel fa ús aquí de tots els mecanismes que ens fan catalogar una novel·la de juvenil –els protagonistes són joves, hi ha una caracterització més aviat negativa del món dels adults, té lloc un viatge, que és alhora de descoberta exterior i interior, etc.– però ho fa amb mestria.

L’autor no resulta condescendent ni ens mostra aventures trivials, al contrari, tracta el lector –independentment de l’edat– amb el respecte que es mereix i li ofereix una història ben tramada, àgil, reflexiva a voltes i amb multiplicitat de recursos. Als lectors de les seves obres “adultes”, doncs, els resultarà de sobres familiar la veu narrativa, que com és habitual en ell resulta polifònica: si el gruix del relat és escrit en tercera persona del singular, al final de cada capítol un dietari del protagonista, l’Edgar, ens apropa a l’emotivitat i als judicis de valor d’una veu molt més subjectiva.

El món fosc. Talps es planteja com el primer acte d’una saga fantàstica, situada en un futur llunyà, en un món subterrani. El desplegament de com són els altres mons –pareu esment a la meravella que és el dibuix de la coberta, que es reprodueix també a l’interior del llibre, i on es cartografia aquest món subterrani que té forma de cor, amb els seus ventricles i les seves aurícules– queda relegat per a properes entregues. En aquesta primera, la més desagraïda pel que té de plantejament d’aquest món –el worldbuildingl’autor únicament espigola petites pistes de com són els altres territoris. Petites, però suficients per fer-nos veure que l’obra és ambiciosa, complexa i, en el fons -no podia ser tampoc d’una altra manera en una obra de gènere encarada a joves– transsumpte de problemes ben propis del nostre món actual.

El món fosc. Talps narra la peripècia d’un grup de joves, dispar i complementari, que, amb l’ajut d’un robot emprenen una aventura que els durà a desafiar tots els convencionalismes del món autoritari i injust on viuen. Fent gala dels millors clixés de la novel·la distòpica, de Manuel apunta i dispara contra els règims autoritaris, tant militarment com religiosament. En aquest sentit, el llibre, amb un gran sentit de l’aventura, també té una potent càrrega metafòrica: l’obscuritat de sota terra és també l’obscuritat que representa el fonamentalisme religiós i el fanatisme cec enfront de la ciència i l’empirisme de la superfície –la cita del mite de la caverna platònic només començar no és gens casual. Els missatges ètics i el desvetllament de l’actitud crítica acostumen també a ésser valors en la literatura infantil i juvenil.

Els primers capítols, molt ben escrits, plantegen intel·ligentment la trama i els misteris –un munt– que s’aniran resolent a mesura que avança el text. Resulta curiós el món que ha imaginat l’autor, absolutament a l’inrevés del nostre, o d’aquells futurs que acostumem a imaginar: en comptes d’haver crescut cap amunt, com els gratacels, s’ha enfonsat cap avall. Ara bé, no podem atribuir-li tot el mèrit. De Manuel espigola pistes suficients perquè puguem interpretar molt del que narra com un homenatge a alguns dels clàssics immortals de la ciència-ficció, catalana i universal. En aquest punt concret, aquesta societat subterrània i, sobretot, el mite d’un món millor a la superfície, remeten directament al clàssic de Josep Maria Francès Retorn al sol, de 1936, una obra amb moltes de les virtuts d’aquesta.

No és l’única picada d’ullet. L’autor demostra en el llibre una veneració absoluta pels clàssics, que inocula en el relat de manera intel·ligent. D’aquesta manera, el lector atent capirà també en l’Operació Capek una referència al R.U.R. de l’autor txec Karel Capek, o sabrà veure la petjada del Verne de Viatge al centre de la Terra en aquells diamants que encatifen les galeries subterrànies que transita el grup de nois, o somriurà en saber que el nom del robot és Elvex, com el del famós robot d’Asimov. I tot el que té a veure amb la polèmica entorn la desaparició de les mares, que no ho podem relacionar amb el missatge antipatriarcal i profeminista d’una obra tan de moda avui al nostre país com El conte de la serventa, de la canadenca Margaret Atwood? Fins i tot, i estirant una miqueta més la corda, podem arribar a veure en el final del llibre –que evidentment no desvetllaré– una referència al missatge antiracista de Pedrolo en el seu Mecanoscrit.

El llibre potser no sigui perfecte, i el caràcter tranquil –fa temps el company Miquel Codony va qualificar encertadíssimament l’estil de La decisió de Manperel com de “ciència-ficció tranquil·la”– potser farà l’efecte als joves lectors, tan avesats a emocions vertiginoses, acció a dojo, canvis d’escenari constants… que és poca cosa. Certament, el viatge potser s’allarga un xic massa. D’ençà Tolkien que els viatges en literatura de gènere, a molts lectors en cansen, ja només d’esmentar-los. Però vaja, m’atreveixo a demanar paciència al lector, a fer confiança al Jordi de Manuel i a centrar-se en els aspectes positius del llibre, que són molts i prometen alegries.

Si hem de fer cas al que diu Dreams of Elvex –i sempre li’n fem–, el segon volum es titularà La ciutat del cel. Porcs i no serà l’últim. Tal i com ens anuncia en Xavi, sembla que això és només el principi i que estem davant de la creació de tot un univers, integrat per diverses obres interreferenciades. Un nou corvovers? Estarem atents.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada