Per allò de riure d’un mateix, sovint m’he descrit com a lector “pesat”, però si sóc sincer amb mi mateix el que vull dir és que sóc un lector “activista”. Com jo n’hi ha a cabassos, i no és una etiqueta que faci servir amb cap voluntat elitista, sino més aviat en el sentit de lectura com a acte col·lectiu que suggeria en David Guzmán a una entrevista recent. El que vull dir, i és quelcom amb el que sospito que molts blogaires aficionats a escriure ressenyes s’hi sentiran identificats, és a un cert neguit de compartir l’opinió sobre allò llegit, o sovint fins i tot de retransmetre més o menys en directe les impressions canviants sobre allò que s’està llegint. Ningú ens demana la nostra opinió, però aquí la teniu. No sé a quants de vosaltres, lectors, us passa, però per a mi un llibre gaudit no recomanat és una oportunitat perduda, una lectura que no he acabat de consolidar, fins i tot podria dir que és una lectura que no he acabat d’assimilar.

Activista, pesat, escolliu l’etiqueta que preferiu o estigueu en desacord amb tota la idea, però crec que ja enteneu el que vull dir. I sóc veritablement escèptic sobre la rellevància que això pugui tenir a nivell de lectors o llibres concrets, però crec —o vull creure— que aquest acte de comunicació entre lectors, en persona o a través de blogs o xarxes socials, que té com a tema el dia a dia lector, juga un paper fonamental en uns gèneres com la ciència ficció, la fantasia i el terror, especialment en un país com el nostre en el que l’audiència potencial és més aviat… minsa.

Com, si no és a través d’aquesta conversa asincrònica i deslocal·litzada, se li ha d’encendre al lector la curiositat per títols tan poc presents a les llibreries com els que editen cases tan petites, tan arriscades, tan eclèctiques però tan interessants com Orciny Press, o Aristas Martínez, o els meravellosos volums verds de Males Herbes si sóu lectors en català? O el seguit d’interessants novel·les de ciència ficció publicats durant els darrers anys per Voliana o Salto de Página? No estic parlant, val la pena aclararir-ho, del valor d’aquest diàleg —i fixeu-vos que no estic dient “ressenya”— en termes de vendes, ni tan sols com a reflex de qualitat de novel·les o autors o autores concrets: crec, més aviat, que és un reflex inespecífic però important de la salut del gènere i crec, també, que no només és un resultat passiu, conseqüència de, sino un possible incentiu engrescador que ajudi a generar impuls, il·lusió per a la generació d’històries fantàstiques. Parlo també, i crec que això queda clar, desde el punt de vista del lector, que no té perquè coincidir ni amb el de l’editor ni amb el dels autors. Dit d’una altra manera: la meva lluita no és que escriure literatura de gènere sigui comercialment viable ni per als uns ni per als altres (però m’agradaria que ho fos), la meva lluita és que la gent llegeixi i que ho expliqui, tot fent un cafè a la pausa de la feina o al vespre si entreu a la vostra xarxa social preferida. La lectura potser és un acte solitari, però com el famós gat de Schrödinger si no obrim la caixa i compartim el que té al seu interior no estarà ni del tot viva ni del tot morta.

Abans he donat a entendre que creia que aquesta col·lectivització de l’acte de la lectura —potser seria més correcte parlar d’ampliació del seu àmbit social, no n’estic segur— era especialment important per als gèneres menys realistes, perquè també són àmbits minoritaris. Tret de comptades excepcions que han aconseguit cridar l’atenció d’un públic molt ampli (podem parlar, si voleu, dels llibres dels Jocs de la Fam, o dels de Harry Potter, o dels de Joc de Trons… llibres, en definitiva que han trobat l’èxit en la seva adaptació a mitjans audiovisuals), no crec que ningú dubti que la majoria dels títols que es publiquen amb etiquetes “friquis” passen desaparcebuts per a la majoria de lectors més enllà d’un reducte d’aficionats especialment fidels. Aquest reducte és fonamental, és clar, i de fet diria que està acostumat a treure partit de les possibilitats de la tecnologia per a intercanviar opinions i recomanacions: Facebook, twitter, goodreads, anobii, sedice… ja sigui a través de xarxes socials més genèriques o més específiques, els aficionats a la ciència ficció i altres gèneres no realistes sempre s’han trobat en aquests espais virtuals que els han permès establir un concacte que la geografia sovint dificultava —tot i que seria un error d’omisió molt greu per part meva deixar d’esmentar trobades periòdiques a les que tothom és benvingut com les Hispacon, al conjunt del territori espanyol, les Ter-Cat en l’àmbit català o altres tertúlies similars a altres comunitats autònomes, o la futura CatCon que se cel·lebrarà a Vilanova i la Geltrú el 25 i 26 de novembre de 2017—.

La dinàmica habitual del mercat literari perjudica als gèneres minoritaris. Això és complica, al menys, per dos factors: la quantitat de títols que es publiquen és excessiva (al menys en castellà. En català, l’altre meu idioma principal, aquest problema no existeix…) i molts d’ells són publicats per editorials de reduït tamany com algunes de les que he esmentat abans, amb les dificultats de promoció i distribució que això comporta. Si els lectors volem que es publiquin títols d’aquests gèneres només hi ha una cosa que no podem deixar de fer, i no em refereixo a comprar els llibres (ei, que també seria important…): llegir-los, parlar-ne, compartir les nostres impressions… que carai, si la gent parla de futbol o de la darrera frikada del Sálvame… no em digueu que parlar de llibres que ens han agradat no ha de ser més divertit.

No n’hi ha prou amb llegir: ho hem de compartir.