ANATOMIA DE LA RAÓ (2019) – Joan Maria Arenas

Autor: Joan Maria Arenas
Títol: Anatomia de la raó
Editorial: Autoeditat
Any: 2019
Pàgines: 128
ISBN: 9781095907887
Valoració:
★★

Fer-se gran també és descobrir que la memòria és un gran cementiri i que els personatges amb els que hem conviscut segueixen a prop, muts i expectants, però a prop.

Hi ha vegades que sí i d'altres que, senzillament, és que no. Avui és el que cas d'un llibre que no, que no puc recomanar, encara que m'hagi esforçat en veure aquells aspectes positius, que sens dubte tot llibre té. També aquest. Em sap especialment greu, aquesta crítica, perquè tinc un record molt bo de la novel·la anterior d'aquest autor, en Joan Maria Arenas, Nit, i en rebre'l el vaig llegir amb expectatives i ganes de veure'n la projecció. Però no seria honest amb els lectors d'aquest espai literari si no digués el que penso d'aquesta novel·la. Amb respecte, però també amb tota l'honestedat.

Anatomia de la raó és una novel·la autoeditada. En si, això no és cap problema, però, evidentment, que una sola persona, l'autor, hagi de gestionar bona part dels mecanismes d'elaboració i distribució d'un llibre, deu tenir les seves complexitats, que no sempre queden dissimulades. Aquí, un servidor sempre ha pensat que la tasca dels editors (dels editors de veritat vull dir, no pas dels directors de màrqueting) és molt important en la tasca de creació d'un llibre. Què dic, important? Fonamental. Hi ha bons autors que necessiten que algú els orienti. Hi ha llibres que necessiten una repassada, per brillar. També cal algú que sàpiga com cal presentar un llibre perquè sigui atractiu al públic i es pugui vendre. Crec que ja ho havia escrit en alguna ressenya anterior: una bona portada no fa bo un llibre, però una mala portada pot tirar enrere un lector. Ja començant per aquí podríem dir, com a mínim, que la portada d'aquest llibre és enganyosa.

El llibre torna a jugar amb una temàtica obsessiva en l'autor: el temps. A l'Eco del temps i Nit ja ho feia, de forma força convincent, val a dir. Potser no eren llibres perfectes –rares vegades un llibre que juga a les paradoxes temporals se'n surt indemne–, però sí que aconseguien captar l'interès del lector del principi fins a la fi.

En aquest cas, Arenas ens presenta tres amics de la infantesa que, per un fet puntual, van anar-se separant fins que, molts anys més tard, i havent-se esdevingut un trauma irreparable entre ells, es retroben en el lloc de la infància, com si no hagués passat el temps. O sense el "com". La idea dels records com una autèntica màquina del temps que ens pot fer tornar a la infantesa, als bons temps de la infantesa, que deia el poeta, resulta una idea temptadora, que pot suscitar l'interès dels lectors.

Ara bé, l'autor ha vehiculat aquest argument amb una prosa més lenta i nostàlgica de l'habitual. Arenas ja havia fet gala en els seus llibres anteriors d'una llengua asèptica i freda, que casava amb el seu contingut i aportava un to hipnòtic i cadenciós al relat dels fets, com de cançó enfadosa, molt en la línia del seu contingut. Ara bé, en aquest cas –potser a causa d'una història menys potent que aquelles–, l'estil ens acaba duent a reiteracions i divagacions massa repetitives, que semblen dilatar sense objectiu la resolució del cas. Per tot això, el cert és que costa empatitzar amb els personatges –tampoc hi ajuda la quasi absoluta absència de diàlegs–, la qual cosa esdevé un problema per assolir el grau d'implicació que demana tot llibre amb la seva trama. No gaudim quan gaudeixen en Néstor, en Màrius i la Marta ni patim quan pateixen. Falta nervi, falta intriga. Ben bé fins al final no s'esdevé un cop d'efecte que ens rescati de l'embadaliment.

Una de les crítiques més recurrents a Nit era que l'autor estirava massa la història. Hi puc estar d'acord, en certa manera. Ara bé, allò que únicament alguns havien fet notar en aquella, em sembla que és inqüestionable en aquesta. Anatomia de la raó és una idea interessant potser per a un relat, però per a una novel·la, malgrat que sigui d'únicament 128 pàgines, no. No fa l'efecte que la història doni per a tant. És en aquest punt on es troba a faltar un bon editor, que aconselli, esmeni, guiï. Retalli. Sap greu, perquè podria haver estat una novel·la molt millor. Tampoc em puc estar de dir que una altra cosa que es troba a faltar, i molt, és un bon corrector. El llibre en general, però sobretot en el seu tram final, està farcit de faltes ortogràfiques. El fet que sigui una obra autoeditada no pot ser en cap cas excusa per a oferir un producte en aquestes condicions. Els lectors no en tenen cap culpa.

Anatomia de la raó potser pateix dels mateixos mals que Nit, però en canvi no té les seves virtuts.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada