Round #3: MAFALDA VS. CHARLIE BROWN

Títol: 10 Años con Mafalda
Guió: Quino
Dibuix: Quino
Editorial: Ediciones de La Flor
Any: 2005 (1991)
ISBN: 9789505156757
Valoració: ★★★★
Títol: Snoopy y Carlitos, vol. 1 (Peanuts)
Guió: Charles M. Schulz
Dibuix: Charles M. Schulz
Editorial: Editorial Planeta.
Any: 2005
ISBN: 8467404760
Valoració: ★★★★★

OBERTURA: Si agaféssim un microfon i sortíssim al carrer –si us plau, senyors de producció, jo vestit de CQC- per demanar als vianants que associessin un personatge de còmic amb un país, probablement a França hi associarien Astèrix, a Bèlgica Tintín, a Espanya Mortadelo i Filemón… I a Argentina? Sense cap mena de dubte, m’hi jugo la meva darrera adquisició —una rèplica en miniatura d’Aston Martin— que seria Mafalda: aquella nena curiosa que ens fa riure, pensar, ruboritzar-nos—… aquella noieta càndida i tendra, excessivament madura. Tan madura que sembla la delegada setciències de la classe.

Si bé és veritat que Quino ja portava uns anys en el món de l’humor gràfic abans de Mafalda i que ha continuat dibuixant vinyetes fantàstiques després, és un fet incontestable el pes d’aquesta nena, que replica a tota hora, com a icona pop de l’esquerra antibel·licista, antiracista, antifeixista i anticomunista del segle XX. Pocs es van atrevir durant els seixanta i setanta a criticar amb la mateixa intensitat la política exterior ianqui i els països comunistes —penso també en Nicanor Parra—.

Però ja sabeu com és el Biblionauta, vol veure com el mestre Soldevilla i jo ens barallem, com el Totpoderós a les Secret Wars quan presencia el supercombat per tractar d’entendre l’ànima humana. I a més no ens deixa practicar la lluita lliure, sinó que ens hem de cenyir a la ressenya d’un llibre del personatge defensat. Per això tinc a les mans un exemplar argentí de l’antologia titulada 10 años con Mafalda —editat per Ediciones de la Flor al 91— en el qual s’hi poden trobar les més cèlebres vinyetes de l’arxiconeguda creació de Joaquín Salvador Lavado, AKA Quino —fill d’exiliats andalusos republicans— i que ve prologada amb una més que correcta entrevista a l’autor a càrrec de Rodolfo Braceli.

L‘origen de Mafalda ens l’explica el mateix Quino en aquesta entrevista. Ens diu que va rebre una oferta d’una agència publicitària per crear una tira còmica en què hi hagués publicitat encoberta de la marca d’electrodomèstics Mansfield. Les directrius que li havien donat eren que aparegués una família tipus de l’Argentina dels seixanta i que quan la mare o els nens obrissin la nevera, es veiés el nom de la marca de manera subtil (vaja, com quan a Los Serrano col·locaven el cartronet de llet Pascual a la taula d’esmorzar o a Estació d’enllaç servien un Cacaolat). Va ser amb aquest encàrrec que va sorgir l’embrió de Mafalda. Els diaris es van negar a comprar les historietes en veure l’engany publicitari que contenien i Quino es va quedar sense feina. Aquestes vinyetes, amb algun petit retoc, van acabar apareixent al suplement còmic de la revista Leoplán, dirigit pel també dibuixant Miguel Brascó.

mafalda

La Mafalda que coneixem va aparèixer a la revista Primera Plana el 1964, després al diari El Mundo (el d’Argentina, no el de Pedro J.) i posteriorment a la revista Siete días ilustrados. Cal tenir en compte que les revistes Primera Plana i Siete días ilustrados eren revistes serioses, sensates. Primera Plana imitava a Le Monde o The Times. El símil espanyol seria Diario16. Però la bomba va esclatar quan el senyor Divinsky d’Ediciones de la Flor va convèncer Quino per publicar les tires còmiques de la nena argentina en un llibret. La primera edició de cinc mil exemplars es va esgotar en només dos dies.

Deu anys es va passar Quino dibuixant-la fins que se’n va cansar. A l’entrevista repeteix un parell de cops que no renega de la Mafalda, però entre línies s’intueix la mateixa mala llet que apareixia al rostre de Sabater Pi quan algun periodista espavilat li recordava que el seu èxit professional més important havia estat el de trobar el goril·la blanc. S’entreveu, crec jo, el rebuig de qui es veu eclipsat per la seva pròpia creació. Quino afirma no trobar a faltar Mafalda a causa de l’excessiu treball que li comportava. Assegura a l’entrevista que:

Si Mafalda quiere vivir, allá ella. Yo también quiero vivir y en eso estoy.

Les tires de Mafalda es tanquen amb un toc d’humor, de reflexió, fins i tot d’ironia càndida. El ganxo, aquest final que descol·loca, Quino l’aconsegueix per diferents procediments. El principal és el d’enfrontar una nena d’una ètica incorruptible (sí, d’acord, i de vegades una mica repel·lent) enfront dels convencionalismes, les contradiccions, les maldats o les misèries —segons el grau de toxicitat— del gènere humà en general i dels adults en particular. Mítica és la tira en la qual assenyalant la porra d’un policia li diu a Miguelito:

Aquest és el pal d’abonyegar ideologies.

O la tira d’una única vinyeta que Quino va publicar el dia després del cop d’estat en el qual Mafalda, amb una profunda tristesa i desil·lusió a la cara deia:

mafalda dia després del cop d'estat militar

A les primeres tires Mafalda apareixia acompanyada tan sols del seu pare. Un home íntegre i una mica desastre que representa el pare de família de classe mitjana argentina de l’època. Amb ells dos n’hi haurà prou al principi per contraposar el comportament adult amb la mirada ingènua de la nena que creu i compleix a ulls clucs les directrius morals que li ensenyen els grans. A mesura que el tema es va esgotant Quino anirà introduint a poc a poc la resta de personatges; des de la seva mare fins a la seva última creació en l’univers Mafalda: Libertad —el meu personatge preferit—.

Mafalda i Libertad

L’aparició de les vinyetes a l’antologia 10 años con Mafalda no és cronològica. Les tires còmiques s’aglutinen en diferents apartats temàtics: La familia. La calle. El colegio. Así va el mundo. Mafalda y la sopa. De vacaciones. T.V. Guille. Susanita. Felipe. Manolito. Miguelito i, finalment, Libertad.

En tires de tres o quatre vinyetes, Quino ens farà riure, però també —si el dia és plujós o estem una mica tovets— ens pessigarà la boca de l’estómac, ens farà un estrebadeta al cor, o ens agitarà la consciència per la nostra inacció.

¿Peanuts? Sí, és clar, Mafalda deu molt a Charlie Brown. Tantes són les similituds que Quino deu al mestre Schulz que fins i tot el dibuixant argentí reconeix la influència del nord-americà en la seva Mafalda. Els dos són còmics protagonitzats per nens però són per a un públic adult. Les dues sèries serveixen per criticar convencions adultes des de la mirada infantil. Una cosa així com quan el col·lega d’Orson Welles a Ciutadà Kane s’emborratxa per retreure-li  quatre veritats, encara que em fa força ràbia el proverbi que diu allò de: “Els nens i els borratxos sempre diuen la veritat”. No és cert. Tinc un… diguem-ne “amic” que afirma que una copeta de més l’ha ajudat a mentir, gairebé compulsivament i sense immutar-se —bé, corregeixo, en realitat és només un conegut—. Diu aquest pàjaru que amb ajuda de vapors etílics ha aconseguit enganyar dones boniques, porters, dealers, mànagers, editors, professors i fins i tot  respectables agents de l’autoritat —exagero, potser és menys i tot. Sí, això, no és ni amic, ni conegut, és tan sols un tipus que em sona de vista—.

Si em centro de nou en la primera part del refrany —surto d’aquest jardí— i penso en l’exagerada fama que té la immaculada sinceritat pueril, em ve al cap la imatge d’un querubí amb la boca empastifada de xocolata, assegurant que a ell mai se lI hauria ocorregut ni tan sols acostar-se al pot de Nocilla. O dient-li a la senyu Marina que els deures se’ls ha menjat el seu gos. O que la qualificació de MD en dibuix significa “Molt Dibuixant” —si no entens la broma és que ets molt jove i si l’entens… carpe diem—. No, els nens sempre diuen la veritat, és clar. Ells no menteixen… què va…

Charlie Brown és un perdedor, i Mafalda una mica repel·lent. Amb aquesta senzilla descripció n’hi hauria prou per decantar-se sempre pel loser, però parlem d’ètica i estètica (sí, ho sé: no podré defensar les malles de Peter Parker…). Des d’un punt de vista extremadament antiepistemològic, capritxós, infantil i estúpid: ho confesso, Snoopy em tira enrere. Massa prejudicis. Snoopy em transporta a la meva adolescència dels 90 en què associades al gos apareixien bledes fleumes de cabell planxat, amb arracades de perla, polos Lacoste i jerseis Privata; amb adhesius de Snoopy al xassís de la Scoopy 50cc; amb retalls de Woodstock a les seves carpetes de Superpop; que lluïen samarretes de Charlie Brown a primera fila dels concerts dels Hombres G… Ja ho sé, ja ho sé: eren només consumidors de marxandatge i no lectors del mestre Schulz. Per contra, a tota casa progre dels vuitanta hi havia un còmic de Mafalda i un disc de Silvio Rodríguez o de Jimi Hendrix. Si he de triar entre la postura d’adolescents de marques cares que es creien valquíries i aquells hippies que cantaven “Libertad sin ira libertad” decididament em quedo amb Mafalda i els seus lectors.

Potser m’equivoco per no apropar-me més a Peanuts. Potser em perdo una pedra de toc incontestable. ¿Chi lo sa? Potser els discos dels Hombres G també són boníssims. Mai ho sabré.

© Jordi Casals


Un enfrontament entre Mafalda i Charlie Brown pot semblar igualat; els dos són americans, van arribar a casa nostra en èpoques similars –finals dels anys seixanta-, els protagonistes són uns nens acompanyats de la seva colla, ambdues sèries han tingut un èxit popular espectacular hi han generat adaptacions en dibuixos animats i un ampli merchandising. Però només pot semblar igualat. Peanuts -Cacahuets-, el nom original de la sèrie nord-americana, és la més important tira de premsa mai publicada al món, un veritable fenomen sociològic universal que de forma ininterrompuda al llarg de 50 anys –de 1950 a 2000- va canviar la forma d’entendre la historieta. Al seu costat, la simpàtica Mafalda és només una molt bona sèrie, una proposta honesta hereva de les aportacions genials de Charlie Brown i la seva colla.

colla

Al voltant de Peanuts hi ha un munt de malentesos. Massa. Alguns són culpa dels lectors, d’altres dels editors, no pocs de l’autor. Podríem començar parlant de la publicació desordenada i caòtica de la sèrie que hem patit al país al llarg de decennis. O del títol, que a Espanya i a Catalunya ha anat variant a gust de l’editor. Quan es publica en català, en una iniciativa magnífica d’Edicions 62, es va fer agrupant les tires en diferents volums i amb títols com És diumenge, Charlie Brown, o No ens fallis, Charlie Brown. Això passava l’any 1962, i els llibres –potser per primer cop en la història dels còmics del país- no anaven adreçats a un públic infantil sinó adult. A principis dels setanta, Buru Lan començà a publicar la sèrie en castellà pensant més en un públic infantil amb el títol Carlitos. I poc després, a mida que Snoopy comença a convertir-se en el gos més famós de la historieta –desbancant el pobre Milú!-, els editors comencen a parlar de la col·lecció com Snoopy, Carlitos y Snoopy, o Snoopy y Carlitos. I embolica que fa fort.

Aquesta primera confusió sobre el nom de la sèrie ja ha apuntat un segon error, molt més greu: considerar la sèrie com una publicació adreçada al públic infantil. L’obra de Schulz està protagonitzada per nens, però no és una sèrie per a nens, sinó radicalment adulta, més aviat dura, intel·lectual, que aprofundeix amb fermesa sobre conceptes com la solitud, la comunicació, la impossibilitat de conjugar fantasies i realitat, el sentit de la vida o l’assumpció de la frustració. Realitats que el nen experimenta i aprèn de manera sovint dolorosa i vivencial, però al voltant de les quals encara no pot reflexionar; i això és el que ens proposen les tires, situar en l’àmbit virginal de la infància els grans dubtes i les monumentals incerteses del nostre viure des del món adult. No és, doncs, una sèrie per a la mainada; tot i que és cert que en les magnífiques adaptacions en dibuixos animats dirigides per Bill Melendez es subratllava una lectura més aviat tendre i senzilla de l’univers de Schulz, les tires de còmic mai van ser pensades per a lectors infantils, malgrat que moltes edicions fetes al país les van adreçar inequívocament cap a aquest públic.

tira

El tercer malentès té una doble via i un culpable, que és el propi Schulz. El dibuixant nord-americà va autoritzar des d’un bon principi el merchandising amb les imatges els seus personatges; la jugada li va sortir rodona, perquè el va fer ric, però el cost no va ser petit ja que va convertir els seus herois en objectes de consum, elements de decoració que sortien estampats en samarretes, tasses, mitjons i tot el que vulguem imaginar. Aquesta popularització i massificació convertia la seva obra en simple imatge, un referent gràfic destinat a dotar d’una certa identitat una àmplia diversitat de productes i que allunyava el gran públic de la densitat conceptual de la sèrie.  Però la cosa va anar a pitjor, si més no a casa nostra; un determinat sector de la societat, el jove i benestant dels anys vuitanta, va convertir Snoopy en la seva icona particular, gairebé en un senyal d’identitat del món pijo, amb la qual cosa un molt nombrós grup de possibles lectors va començar a allunyar-se de la sèrie perquè la considerava representativa d’un món que rebutjava.

first CharlieEl món de Charlie Brown és un món dur, molt dur. Charles Schulz va construir un univers minimalista, reduït a uns pocs personatges dibuixats amb un traç elemental que tenien uns trets de caràcter clarament definits i que es movien en un univers on només descobríem uns escassos referents reals, unes tanques, una matolls d’herba, una caseta de gos i para de comptar. Però a partir d’aquesta simplificació que esdevenia en realitat essencialització, l’autor va saber condensar totes les contradiccions, pors, limitacions, esperances i frustracions de l’individu contemporani. El món de Charlie Brown és un món trist, molt trist, on la felicitat sembla sempre un projecte inaccessible, un impossible, un món on sempre es fracassa i on, malgrat tot, sempre hi ha el coratge per tornar a intentar derrotar el Baró Roig o aconseguir una jugada digna en un partit de beisbol. Peanuts no és una sèrie per a nens –a no ser que vulguem criar nens depressius i solitaris- i la relectura cronològica de les tires –finalment, des de 2005, una bona edició al país d’aquest clàssic- ens ha descobert una de les gran creacions del segle XX.

TANCAMENT: Mafalda, simpàtica i rebel, representativa dels moviments contestataris dels anys seixanta i setanta és un testimoni d’una època, una nena invencible que reflexiona amb l’esperit del 68; amb simpatia i lucidesa, ella adoctrina des d’una ideologia respectable. Charlie Browm només ens fa pensar sobre les nostres contradiccions més ontològiques.

© Joan Manuel Soldevilla


XXX_8804_1312828377_1RIIIIING! Aquesta vegada, en Solde ha atacat sense contemplacions, conscient que necessita una victòria per no perdre les seves possibilitats. En Jordi, però, sense aquestes urgències, no s’ha guardat res i ha respost amb les ganes acostumades. Dos púgils d’alçada en un combat inigualable. Però a la fi, tot es limita al de sempre: qui creuen vostès que ha estat el guanyador d’aquest tercer assalt?
 [poll id=”5″]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada