LES TOMBES D’ATUAN (1971) – Ursula K. Le Guin

Autor: Ursula K. Le Guin
Títol: Les tombes d’Atuan (The Tombs of Atuan)
Editorial: Edhasa
Any: 1986 (1971)
Pàgines: 213
ISBN: 9788435033565
Valoració: ★★★

 

Originalment, el Cicle de Terramar estava compost només per tres llibres: Un mag de Terramar (1968), Les tombes d’Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972), però anys més tard Ursula K. Le Guin va engrandir el cicle amb dos títols més: Tehanu (1990) i En un altre vent (2001). També cal esmentar dos llibres més amb històries curtes sobre el món de Terramar: Contes de Terramar (1999) i Les dotze llars del vent (2001). La popularitat de la saga ha dut a un parell de mediocres aproximacions del cinema a aquest món, però en cap cas ha estat suficient per convertir Terramar en un fenomen a l’alçada de la Terra Mitjana de Tolkien: la primera adaptació fou en forma d’una abominable producció que sorgí directament per a la TV (La leyenda de Terramar, 2004) i, més tard, com a manga japonès de la mà de Goro Miyazaki (Los cuentos de Terramar, 2006), fill del gran Hayao Miyazaki.

La protagonista de Les tombes d’Atuan és la Tènar, ara dita Arha, la reencarnació de l’Única Sacerdotessa. La història comença amb la seva infància, quan és duta a Atuan, l’indret on està cridada a convertir-se en la guardiana de les tombes dels Sense Nom, unes deïtats arcanes, i on s’haurà d’estar confinada fins que mori i es torni a iniciar el cicle de les seves reencarnacions.

Tots els éssers humans reneixen sempre, però només ella, Arha, renaixia sempre en ella mateixa.

La història de la Tènar/Arha és semblant a la de Ged/Esparver, que havíem llegit a Un mag de Terramar. En la seva innocència, la protagonista es veu investia d’una gran responsabilitat, ésser la gran sacerdotessa de les tombes d’Atuan, la qual cosa la du a una actitud d’una certa arrogància, producte en bona part d’un destí no desitjat. Quan pren consciència dels seus errors haurà de passar per una obligada redempció, i l’expiació dels seus pecats vindrà donada inevitablement pel dolor. En Le Guin sembla un camí que s’ha de transitar sí o sí. Ja al primer volum, l’autora ens deixava clar que hi havia camins equivocats que duien a destins correctes, però res és innocu i tot té un preu.

En el cas de la Tènar, però, el viatge serà a la inversa que el de Ged en el pla literal (comença a Atuan i acabarà a Gont), però idèntic en el metafòric, és a dir, la recuperació del seu jo autèntic. Le Guin és una grandíssima narradora, i es nota en alguns girs i lectures. Ged a Un mag de Terramar es va dedicar a perseguir una ombra, el mal, fins als confins de Terramar, en canvi a Les tombes d’Atuan serà la Tènar qui, des dels confins de Terramar, fugirà d’aquest mateix mal.

Aquest llibre és un clàssic de la literatura juvenil, la qual cosa no vol dir que no sigui bona literatura, al contrari. Le Guin és un referent de la bona literatura en general (no només fantàstica) i tots els seus llibres són recomanables. A més, i en cas que algú ho consideri un valor afegit, escriu d’allò que es coneix com a literatura amb valors. Les seves històries parlen sempre de més coses de les que sembla a simple vista. Parlen de la generositat, de la diversitat, de la llibertat, de l’amistat, de la pau, etc.

És cert que potser no ha envellit tan bé com d’altres clàssics i que algunes coses ens poden semblar trillades, però hem de contextualitzar cada llibre en el moment que fou escrit. A més, no oblidem que alguns autors actuals li deuen molt, encara que no ho sembli. O és només a mi que els llibres del bo de Rothfuss me la recorden molt? Estic pensant en tot el referent al poder màgic dels noms, que Pat ens explica al llarg de les 2.000 pàgines de la seva famosa Crònica de l’assassí de reis i que Le Guin explica igual o millor als Llibres de Terramar, però també en com s’assemblen les cavernes subterrànies d’Atuan amb el Món Amagat de  l’Auri, a La música del silenci (2014).

Saber noms és el meu ofici. El meu art. Per teixir la màgia d’una cosa, ¿saps?, hom ha de trobar el seu nom veritable (…) hi ha un gran poder, i un gran perill, en un nom.

Personalment, m’ha semblat que aquesta segona part és d’un nivell bastant inferior al primer volum. O potser seria més encertat de dir que té un ritme desigual: el començament m’ha semblat bastant fluix i força tediós, i fins que apareix en escena en Ged no millora. La part final m’ha tornat a decebre i m’ha provocat un cert decaïment, que ha condicionat la meva valoració global de la novel·la. No descarto que la brevetat amb què l’autora despatxa la història hi tingui alguna cosa a veure. Qui segueix les meves ressenyes ja sap que no tinc res en contra de la literatura breu, al contrari, però particularment, en aquest cas, he trobat a faltar una major complicació i un autèntic rovell de l’ou de la història.

La referència a l’anell d’Érreth-Akbe potser sigui aquest motor, però cal dir que s’introdueix de manera força tangencial i avançat ja el relat. Un altre anell, direu… doncs sí. Resulta inevitable sempre que apareix aquest objecte en una obra de fantasia èpica pensar en Tolkien i els seus hòbbits, però cal recordar que ja abans del Mestre els anells amb poders màgics poblaven el folklore del nord d’Europa i havien estat carnassa literària (pensem, per exemple, en el tresor dels nibelungs).

Si tot i això volem prosseguir el joc de les semblances, també podríem assenyalar que Le Guin segueix el gust per Tolkien de posar la història en mans de protagonistes que acostumen a ser diferents, petits, insignificants, marginats o deformes. És clar que no podem atribuir-ho únicament a Tolkien o a Le Guin. És un altre distintiu d’aquest tipus de literatura, que arribaria fins al propi George R. R. Martin i la seva Cançó de gel i foc.

En definitiva, una segona part inferior a la primera però que val la pena d’ésser llegida. Le Guin sempre val la pena d’ésser llegida, tant quan escriu una novel·la com quan parla de literatura. Aquí us deixo l’enllaç per a qui li vingui de gust al magnífic al·legat a favor de la fantasia que va fer recentment quan li fou concedit el prestigiós National Book Award. Per cert: si algú espera novetats literàries d’ella, que abandoni tota esperança. Les últimes notícies apunten que s’ha retirat de l’ofici i que, a partir d’ara, es dedicarà a aconsellar joves escriptors a través d’un taller on-line d’escriptura.

Així que ja ho sabeu: ja només ens quedarà el consol de tornar a Terramar (als lectors que llegiu en català us recomano molt especialment la traducció de Madeleine Cases per a Edhasa, si aconseguiu trobar-ne algun exemplar en llibreries de vell, és clar) i als seus altres universos a través de la relectura. Tampoc és tan greu. Són el suficientment vastos i rics per satisfer-nos en unes quantes vides.


Un mag de Terramar ★★★★★
Les tombes d’Atuan ★★★
La costa més llunyana ★★★★★
Tehanu
En un altre vent
Subscriu-te:

2 Comments

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada