TEMPESTA D’ESPASES (2000) – George R. R. Martin

Autor: George R. R. Martin
Títol: Tempesta d’espases (A Storm of Swords)
Editorial: Alfaguara
Any: 2012 (2000)
Pàgines: 1152
ISBN:9788420411729
Valoració: ★★★★★

 

Cal disposar del temps suficient per llegir-se 1.200 pàgines, així que les vacances de Nadal han estat l’ocasió perfecta per abordar la tercera part de la saga Cançó de gel i foc. Algú podria pensar (la majoria de vegades amb raó) que és exagerada una obra de les dimensions colossals d’aquesta (set volums previstos d’un miler de pàgines cadascun). Els que pensen així s’equivoquen de mig a mig. George R. R. Martin no és un autor qualsevol. Martin és un dels escriptors vius més extraordinaris i capaços. És així només com es pot entendre que aquest tercer llibre superi en interès el segon i s’aproximi (o iguali) el primer. De fet, ni tan sols és just considerar aquest llibre el tercer de res. La saga és un tot perfectament orquestrat des del principi, una simfonia perfecta de moltes veus que, senzillament, es desplegarà en set actes perquè és de l’única manera humana que nosaltres, simples mortals, podem absorbir tanta informació sense morir en l’intent.

Tempesta d’espases comença amb una curiosa advertència de l’autor: alguns dels esdeveniments que s’expliquen al començament no són immediatament posteriors als narrats al final de Xoc de reis, el segon volum de la saga de Cançó de gel i foc, sinó anteriors o fins i tot simultanis. És innegable que la complexitat de la trama va fer necessària una advertència com aquesta en una novel·la riu que, a la tercera entrega (de set previstes), ja amenaçava de desbordar-se. I és que sota una aparent simplicitat (sens dubte a causa de la perfecta planificació de les parts) cada llibre resulta una obra complexíssima d’enginyeria literària. Així doncs, els capítols inicials d’aquesta tercera se situen al voltant dels fets culminants de la segona, la batalla d’Aigüesnegres.

Quan l’autor ens ha situat, arrenca pròpiament la trama d’aquest nou volum, reprenent l’acció (les diferents accions) allà on les vam deixar penjades en l’entrega anterior. L’acció central de Tempesta d’espases se circumscriu a Ponent, i sobretot al voltant de dues cases irreconciliables que ja coneixem bé: els Stark i els Lannister. Resulta molt clara la repetició d’un mateix esquema, caracteritzat per la idea del viatge arriscat de dos personatges, que per postres són absolutament antagònics. En primer lloc, tenim que Catelyn Stark ha alliberat el Matarreis contravenint la llei del rei, el seu fill Robb, amb l’esperança d’un intercanvi per les seves filles Sansa i Arya, presoneres del rei Joffrey a Port Reial. L’encarregada de dur-l’hi, en un viatge llarg i farcit de perills, és un dels personatges més fascinants que vam conèixer a la segona entrega, la mastodòntica i honorable Brienne de Tarth. Resulten una parella tan estranya com la que es forma entre Sansa i Tyrion, un dels personatges més ben construïts de la saga i al que resulta impossible no acabar apreciant (perillós, molt perillós agafar afecte a qualsevol personatge de Martin!). Però res és el que sembla, i els que semblen tenir-ho tot (poder, bellesa, destresa amb l’espasa) seran sotmesos a constants cures d’humilitat.

En aquest aspecte, la boda de Robb i la del rei Joffrey aconsegueixen un efecte devastador anàleg en l’ànim del pobre lector, comparable al del final d’Eddard Stark a Joc de trons. Robb és derrotat per dues dones: en primer lloc per la seva pròpia mare, quan allibera Jaime, la qual cosa l’enemista amb els Kastark; i en segon lloc, quan decideix trencar el seu compromís amb els Frey i es casa amb Jeyne (en una decisió, val a dir, poc justificada a la novel·la i que desemboca al final en un oblit un pèl sorprenent del personatge), amb el qual els perd també com a aliats. Robb representa el guerrer valerós, però el mal estrateg. No sap jugar al joc de trons. Malgrat que els pecats de Joff són uns altres ben diferents, també és el mateix cas. I per això, en una mena de justícia poètica, el destí que els depara la parca és el mateix.

Una de les aportacions més destacades d’aquest llibre és el relleu que pren una nova casa, que fins ara s’havia mantingut en un discret segon pla en la guerra que sacseja Ponent: els Tyrell. La irrupció en escena de Margaery, la promesa de Joff, els convertirà en protagonistes. És una constant en Martin, la presència de personatges femenins perfectament definits. En un món d’homes i violència, el paper de la dona no és subordinat, sinó que esdevenen rectores del seu propi destí i fins protagonistes dels destins del món, sense perdre un punt de la seva feminitat: Margaery n’és una prova, però també Cersei, Catelyn o Daenerys, entre d’altres. Són tan dures, cruels i inflexibles com qualsevol home, però sense deixar d’ésser dones.

Davant l’anorreament dels Stark, la casa Baratheon, encarnada per Stannis, sembla ser l’únic que pot fer ombra als Lannister. La derrota a Aigüesnegres, però, ha obligat a un replegament de les seves forces. Ja havíem conegut Melisandre d’Asshai i el seu Senyor de la Llum R’hllor en l’entrega anterior, quan llegeix en el cometa que creua Ponent senyals reveladors per a Stannis. Però aquí el personatge va cobrant més i més importància, fins a esdevenir una autèntica lady Macbeth. L’element màgic, esotèric, va cobrant força a mesura que avança la història i la fetillera d’Asshai serà el catalitzador de totes les profecies sobre l’elegit (Stannis, segons sembla).

També més enllà del Mur, el bastard Jon Neu i la salvatge Ygritte tenen la seva particular aventura. Molt interessant la dimensió simbòlica que atorga Martin al Mur, fent callar les veus que li neguen capacitat lírica: entre els dos amants hi ha un Mur tant real com metafòric que els separa, molt en la línia d’altres parelles com Romeu i Julieta. Mance Ryder (el Rei-més-enllà-del-mur), els salvatges, els Altres i l’element sobrenatural cobraran més importància en aquest llibre que en els anteriors. En aquest sentit, també cal parlar de Brann (potser el personatge que perd més protagonisme en aquesta entrega) que seguirà el seu viatge al nord, fugint de la destrucció de al seva llar a mans del traïdor Theon Greyjoy, a la cerca del corb de tres ulls que li permeti entendre els seus somnis verds. No només els seus: tots els Stark, d’una manera o altra, van descobrint una estranya connexió amb els seus llops huarg.

Mentre tot això ocorre a Ponent, a l’altra banda del món, a les ciutats lliures, Daenerys, amb els seus dracs, avança en la idea de construir un exèrcit que li permeti tornar a Ponent i reconquerir el tron de ferro. La nena de la primera novel·la s’ha convertit mica en mica en una dona i, ara, en una autèntica reina, capaç d’aglutinar al seu voltant tant salvatges com cavallers. Tots, rendits a la seva capacitat de lideratge i a la seva bellesa. Però no està exempta de patiments i traïcions. Si Stannis a Occident és encimat per Melisandre com l’elegit, Daenerys sembla encarnar una figura messiànica semblant a Orient. Afeblits els Stark i els Lannister, el xoc de les cases Targaryen i Baratheon sembla servit per a la nova entrega de la saga.

A Tempesta d’espases Martin demostra un cop més la seva prodigiosa capacitat de mantenir l’interès en totes les múltiples històries que ens presenta. De Shakespeare s’ha dit que cadascuna de les seves obres és l’anàlisi d’una passió humana. De Martin es podria dir una cosa semblant: en l’inacabable nòmina de personatges memorables que ens va regalant aborda totes i cadascuna de les nostres forces i febleses, en un vaivé inesgotable d’emocions. Però si haguéssim d’assenyalar algun inconvenient del llibre, potser podríem fer esment precisament al fet que l’autor es veu obligat massa sovint als cops d’efecte, de tal manera que ens aboca a una inacabable traca final de prop de 400 pàgines on el cor se’ns desboca a cada pàgina.

Però en realitat el final no és cap final. Martin podria haver decidit col·locar-lo uns capítols abans o uns capítols després. Senzillament sembla un desistiment. Potser precisament per això pot fer l’efecte de ser un pèl abrupte. En l’epíleg, però, trobarem el motiu (si és que no el teníem ja) de corre a la llibreria a buscar la següent entrega de la saga, ja que ens deixarà inevitablement amb la boca oberta. És precisament aquí, en aquest final, que es veu més clarament la dissociació entre llibre i sèrie televisiva. La conclusió del llibre obre uns camins inexplorats en la versió per a la petita pantalla (almenys de moment), amb la qual cosa els aficionats als dos formats podran gaudir de la grandesa de la saga per partida doble, en una mena de multivers de possibilitats inesgotables. Ara que l’autor ja ha anunciat que no esperem la sisena entrega abans de l’estrena de la sisena temporada de la sèrie, pot resultar un petit consol.

Llarga vida a les dues Cançons de gel i foc. I a Martin, és clar.


Saga Cançó de Gel i Foc:
Joc de Trons ★★★★★
Xoc de reis ★★★★★
Tempesta d’espases ★★★★★
Festí de corbs ★★★★
Dansa amb dracs ★★★★★
The Winds of Winter
A Dream of Spring

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada