La ucronia. Fer possible allò que no va ser

OPINIÓ

La ucronia. Fer possible allò que no va ser

Quan el present no ens és suficient, sempre ens queda canviar el passat. L’escriptora M. Mercè Cuartiella fa un repàs a les novel·les que s’hi han recreat.

Escriptora

Als anys vuitanta, era una gran lectora de còmics. M’agradava, sobretot, la línea clara europea i els superherois americans, més DC que Marvel. No obstant això, hi havia, entre aquests últims, una sèrie que m’encantava: el “What if?”. “Què passaria si?”. Trobava excitants aquestes aventures on s’especulava sobre com seria de diferent cada saga si els esdeveniments haguessin pres un altre rumb. I si los Vengadores haguessin perdut la guerra de l’evolució? I si la Chica Invisible hagués mort en alguna de les moltes ocasions que va estar en perill? Aquestes fabulacions, centrades en un personatge, mostraven tot un altre desplegament de l’univers. Era un exemple molt interessant d’ucronia, perquè ens oferien una possibilitat alternativa a una realitat que era, en si mateixa, ficció.  Perquè, a diferència de la utopia, que ens proposa un món ideal —que no som capaços, per la nostra pròpia naturalesa, de dur a terme— i de la distopia, que ens planteja un univers on tot ha anat de mal borràs i molts dels mals socials possibles han esdevingut realitat, la ucronia ens brinda un plantejament completament diferent i profundament atractiu.

A la ucronia explorem allò que hauria pogut ser i que mai no va esdevenir. És una premissa interessant. Què hauria passat si? La nostra vida està trufada d’esdeveniments que acaben d’una determinada manera però podien haver acabat d’una altra. De vegades el resultat del nostre camí el marquen les nostres pròpies decisions —en aquest cas, tenim la possibilitat de penedir-nos-en i d’especular en com haurien anat les coses si n’haguéssim pres unes altres– però, com que som molt menys lliures del que ens agrada creure, sovint el resultat final d’una bona part dels esdeveniments que ens afecten, són més producte de l’atzar que del control que tenim sobre la nostra vida. En moltes ocasions tot depèn, al final, de si vam desenvolupar tal o qual malaltia, de si vam agafar o perdre l’avió que es va estavellar o de si vam anar o no al lloc idoni o equivocat en el moment que calia (o vam deixar de fer-ho). És una mica com la premissa que Woody Allen desenvolupa a Match point: tot depèn del fet que la pilota –en el cas cinematogràfic, l’anell— caigui a una o altra banda de la xarxa.

La ucronia és atractiva perquè ens permet fer aquest exercici especulatiu a partir d’una realitat coneguda. No ens cal inventar un món fantàstic ni una civilització de cap a peus, no ens cal efectuar una transposició del món real a l’inventat per imprimir-hi una crítica —càustica o amarga segons el cas—, sinó que podem situar-nos en qualsevol punt de la nostra història coneguda per, a partir d’aquí, indagar en una possibilitat que no ha sigut però que podia haver estat.

En qualsevol disjuntiva es presenten dues alternatives, i donem sempre per bona la que acaba succeint, la qual cosa no impedeix que ens interroguem sobre la que deixem de banda. L’ésser humà és curiós de mena, i les opcions no realitzades ens fascinen, potser perquè ens resulta xocant pensar en com serien les coses si haguessin anat d’una altra manera. Què hauria passat, per exemple, si les Forces de l’Eix haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial? Ens esgarrifa pensar-ho, i ho trobem poc plausible, perquè sempre creiem més lògic el que ha acabat passant, però això no impedeix que ens divertim amb aquest joc dels disbarats del que no va succeir, perquè és una possibilitat que existia però no es va concretar.

He parlat de la Segona Guerra Mundial perquè les especulacions ucròniques sobre l’opció que els alemanys la guanyessin són força abundants. Què tindrà el nazisme que ens fascina d’aquesta manera, malgrat la seva malignitat? Autors com Phillip K Dick, Robert Harris, Guy Saville, Normand Spinrad, Gregory Benford o el basc Harlaitz Cano hi han especulat, amb la creació de futurs possibles que provoquen al lector més d’un calfred.

Però les ucronies les podem trobar situades a partir de qualsevol moment històric, explorant possibilitats diverses i pintoresques com ara que l’imperi romà no s’hagués enfonsat, que Felip II hagués guanyat la guerra contra Anglaterra el 1587, que els confederats haguessin sortit victoriosos de la batalla de Gettysburg o, fins i tot, que els neandertals —o els dinosaures— haguessin prosperat com a espècie dominant.

La descoberta d’Amèrica és un motiu recurrent, també, entre les diverses novel·les ucròniques que trobem al mercat. L’imaginen, de manera diferent a com va anar, autors com Orson Scott Card o Laurent Binnet, que en la seva recent Civilitzacions ens planteja una conquesta a la inversa de com la coneixem, dels imperis precolombins cap a una Europa desconcertada per l’aparició d’aquests pobles estranys, la història de la qual queda definitivament afectada per la seva irrupció. Avel·lí Artís i Gener, Tisner, ja ens n’havia parlat, l’any 1968, d’aquesta possibilitat a Paraules d’Opoton el vell, on ens narrava, amb certs tocs d’ironia, una expedició asteca que arribava a terres gallegues amb anterioritat als viatges de Colom, com una mena de crònica d’índies a l’inrevés.

Veient-hi les possibilitats, és lògic pensar que la història de Catalunya, de la que ens lamentem tan sovint, hagi estat també motiu d’especulació entre els nostres autors amb tendència a la fabulació ucrònica. Ja el poeta Fages de Climent imaginava, en clau d’humor, l’any 1956 a Vilasacra, capital del món, quines fites hauria aconseguit el nostre país si Pere el Catòlic no hagués perdut la batalla de Muret. Altres exemples són la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2014, Els ambaixadors, on Albert Vilaró imagina una ficció situada al 1949 i en una Catalunya independent des dels fets d’octubre del 34 —i no és poc imaginar— o la novel·la juvenil Pretèrit imperfecte, en la qual Toni Soler especula al voltant d’un historiador que viatja al passat per impedir l’assassinat de Cèsar i desencadena un futur alternatiu amb una Catalunya diferent. També a Jo soc aquell que va matar Franco (Premi Sant Jordi 2017), Joan Lluís Lluís indaga sobre la possibilitat que el nostre conflicte bèl·lic no s’acabés al 1939 sinó que Espanya declarés la guerra als aliats, perllongant els enfrontaments militars amb les consegüents conseqüències per Catalunya.

Sembla evident que qualsevol moment de la història amb certa transcendència i que ha provocat un tomb o ha dirigit l’esdevenir històric cap a una direcció concreta és un bon punt per reflexionar i preguntar-nos què hauria passat si. Perquè aquest és, potser, el més excitant del gènere: saber que el món que el novel·lista inventa com a continuació d’un esdeveniment cert, històric, que el desenvolupament de ficció que s’imagina i que ens sembla tan extravagant, podria haver estat ben bé real.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
ucronic
ucronic
6 months ago

Gràcies per l’article, i perdoneu l’autopromoció, però és només per completar la llista. La meva novel·la “La república pneumàtica” publicada en català per Cruïlla-SM i en castellà per Fantascy-Penguin Random House era una ucronia que transcorria en un segle III on els romans haurien desenvolupat la màquina de vapor que coneixien des del segle I

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
ucronic
ucronic
6 months ago

Gràcies per l’article, i perdoneu l’autopromoció, però és només per completar la llista. La meva novel·la “La república pneumàtica” publicada en català per Cruïlla-SM i en castellà per Fantascy-Penguin Random House era una ucronia que transcorria en un segle III on els romans haurien desenvolupat la màquina de vapor que coneixien des del segle I