Avui ressenyem una de les poques novel·les que tenen com a protagonista el detectiu Sherlock Holmes. Poques, és clar, si les comparem amb l’extensa nòmina d’històries més o menys curtes que relaten una cinquantena llarga dels seus casos. També podem afirmar que es tracta del millor relat (a més del més popular) escrit per Arthur Conan Doyle sobre el detectiu de Baker Street, tot i que de ben segur hi haurà qui no comparteixi aquesta afirmació. Sigui com sigui, és innegable que les dots narratives de Doyle són molt més madures en aquesta peripècia que en moltes d’altres. Ho veiem ja en el fet que per fi hagi abandonat la mania de dividir el cas en dues meitats gairebé simètriques: en una primera on ens relatava els fets en el passat (i per tant no hi havia presència enlloc de la parella Holmes-Watson) i en la segona on llegíem de les conseqüències d’aquells fets en el present, ara ja sí amb la investigació del cas. És el que vèiem, per exemple, en les altres tres novel·les de la sèrie, Estudi en escarlata (1887), El signe dels quatre (1890) i La vall del terror (1914-1915) i val a dir que, independentment d’altres aspectes, era allò que ens les feia menys apreciables.

Però no és només això el que fa El gos dels Baskerville el millor relat de Holmes. L’inici de la història, també, és una veritable demostració de saber fer narratiu: Doyle iniciarà el cas aquest cop en absència no ja de proves sinó fins i tot de cas i de client, i fent que Holmes hagi d’indagar d’un bastó oblidat al seu despatx la identitat del seu amo. Des d’aquest primer moment, doncs, ja veiem que alguna cosa de diferent tindrà aquest relat respecte els altres. De fet, si alguna cosa caracteritza El gos dels Baskerville és, precisament, que diversos aspectes el singularitzen en el corpus holmsià. Per exemple: de tots els casos és l’únic en el qual ell i el seu ajudant s’han d’enfrontar a un enemic sobrenatural, un gos espectral que s’abat com una maledicció damunt els hereus de la casa Baskerville. Des del punt de vista literari és innegable l’encert de l’autor en aquest enfocament: encarar el màxim exemple de lògica deductiva i esperit racional amb un enemic impossible, que ni tan sol pot concebre (un fantasma, un monstre) ha de despertar per força l’interès del lector. Es tracta de l’eterna lluita entre la raó il·lustrada i la superstició romàntica. Per això la seva primera reacció és poc entusiasta i considera el repte apte únicament per a un coleccionista d’històries fantàstiques.

No fa gaire, ressenyàvem en aquest mateix bloc un relat de l’autora britànica Alice Askew titulat “Aylmer Vance i la vampir” (1914) que estava protagonitzat precisament per una mena de doble del nostre Sherlock Holmes, però molt més avesat al terreny del paranormal. El Holmes autèntic, en canvi, com ell mateix confessa, s’ha enorgullit sempre de limitar les seves investigacions a este mundo. Descobrim, en aquesta i altres frases com aquesta, un altre tret original d’aquesta història: el sentit de l’humor. De fet, serà un dels pocs casos en què podrem veure riure Sherlock Holmes. El cas, però, lluny d’ésser de riure, és un dels reptes més difícils de la seva llarga carrera com a detectiu assessor i s’inscriu en un altre dels gèneres que millor dominava el seu autor, el del terror.

Seguint amb una certa llibertat l’esquema clàssic de presentació del cas i primeres investigacions a Londres, trasllat de la parella al lloc dels fets (amb predilecció pels ambients rurals) i finalment esclariment del cas, les perquisicions estaran protagonitzades extraordinàriament  aquesta vegada pel doctor Watson i no per Holmes. Així, a més d’interpretar el seu paper habitual de cronista, aquest cop ens farà partícips orgullosament del que creu que són brillants descobriments, quan resulta que no ho són ni de bon tros així, com el seu company s’encarrega de fer-li notar sense cap mirament quan dramàticament apareix i pren les regnes de l’assumpte.

A un simple catalitzador del talent holmsià, a això quedà reduït el bon doctor. Es tracta d’aquella petulància tan holmsiana i que Doyle, que sembla apreciar-lo molt més que al propi detectiu, no deixa passar l’ocasió per fer-nos notar. Tot i així, en aquest cas (malgrat que sigui només fruit d’una confusió) Holmes tindrà novament la seva particular cura d’humilitat. Holmes encara no ha conegut el seu arxienemic més gran, el professor James Moriarty. Tot i així, el repte intel·lectual i l’esclariment del cas posen a prova com mai les dots del detectiu per bé que (i no creiem estar incorrent en cap spoiler) a la fi s’acaba sortint amb la seva.

La resolució del cas, amb molta més acció de l’habitual, fa que les pàgines se’ns escolin dels dits amb la mateixa rapides que la troupe persegueix el culpable fantasmal d’aquella maledicció per aquell erm fangós d’atmosferes lúgubres i misterioses, que podria haver signat el millor Poe, el de La caiguda de la casa Usher (1839), per exemple. Una història senzillament memorable.