EL SIGNE DELS QUATRE (1890) – Arthur Conan Doyle

Autor: Arthur Conan Doyle
Títol: El signe dels quatre (The Sign of the Four)
Editorial: Laertes
Any: 1992 (1890)
Pàgines: 110 [dins Todo Sherlock Holmes, pàg. 573 a 667]
ISBN: 978-84-7584-075-8
Valoració: ★★★★

 

Tornant a Sherlock Holmes, hem de dir que Conan Doyle va veure amb tristesa com la seva primera novel·la amb el detectiu per protagonista, Estudi en escarlata (1887), passava sense pena ni glòria per les pàgines de la revista Beeton’s Christmas. Això sí, serví per cridar l’atenció a una altra publicació, la nordamericana Lippincott’s Magazine, que també s’havia fixat en un altre autor britànic, Oscar Wilde. Així doncs, el representant a Anglaterra de la revista va decidir entrevistar-se amb els dos escriptors i firmar sengles acords de publicació amb ells. Fou així com sortiren a la llum pública El retrat de Dorian Gray (1890), de Wilde, i El signe dels quatre, de Doyle.

El signe dels quatre és per a molts una de les històries més rodones de Sherlock Holmes (juntament amb El gos dels Baskerville, Les aventures de Sherlock Holmes i L’última salutació). També és l’única vegada en què podem llegir com Sherlock recorre a l’ús de la cocaïna (una solució del 7%) per combatre el tedi i entretenir la seva intel·ligència desvagada:

Sherlock Holmes va agafar el pot de la cantonada de la lleixa de la xemeneia i va treure la xeringa hipodèrmica del seu elegant estoig de tafilet. Va ajustar la delicada agulla amb els seus llargs, blancs i nerviosos dits i es va arremangar la màniga esquerra de la camisa. Durant uns moments, els seus ulls pensatius es van posar al fibrós avantbraç i al canell, marcats per les cicatrius d’innombrables punxades. Finalment, va clavar l’afilada punta, va prémer el minúscul èmbol i es va tirar enrere, enfonsant-se a la butaca entapissada de vellut amb un llarg sospir de satisfacció.

Aquesta debilitat del “perfecte” detectiu resulta probablement un dels seus trets més carismàtics, i així ho va veure el genial Billy Wilder quan va realitzar el film La vida privada de Sherlock Holmes (1970), sens dubte la millor aproximació cinematogràfica al mite, malgrat que no és la recreació fidedigna de cap dels relats en concret de Doyle, sinó més aviat un refregit de molts casos i, alhora, un tribut sorgit de la ment del director i no de la de l’escriptor. Però de ben segur que si a nosaltres aquests trets ens fan l’inaccessible detectiu més proper i familiar (els seus vicis, les seves febleses, ens l’humanitzen una miqueta, diríem), al pobre doctor Watson el preocupaven desmesuradament:

Jo portava molts mesos presenciant aquesta escena tres vegades al dia, però el costum no havia aconseguit que la meva ment l’acceptés. Per contra, cada dia m’irritava més contemplar-la, i totes les nits em remordia la consciència en pensar que em faltava valor per protestar. Una i altra vegada em feia el propòsit de dir el que pensava de l’assumpte, però hi havia alguna cosa en les maneres fredes i despreocupades del meu company que el convertia en l’últim home amb el qual un es voldria prendre alguna cosa semblant a una llibertat. El seu enorme talent, la seva actitud dominant i l’experiència que jo tenia de les seves moltes i extraordinàries qualitats m’impedien decidir-me a enfrontar-me a ell.

I quan Watson s’atreveix a protestar, les raons del seu il·lustre amic són poderoses:

La meva ment es rebel·la contra l’estancament. Doni’m problemes, doni’m treball, doni’m el criptograma més abtruso o l’anàlisi més intricat, i em sentiré en el meu ambient. Llavors podré prescindir d’estímuls artificials. Però m’horroritza l’avorrida rutina de l’existència. Tinc ànsies d’exaltació mental. Per això vaig triar la meva professió, o, millor dit, la vaig inventar, ja que sóc l’únic del món.

I és aleshores quan un misteri apassionant ve a salvar l’atribolada consciència del doctor Watson i la malmesa salut de Sherlock Holmes dels seus problemes quotidians. Una dona anomenada Mary visita Sherlock en busca d’una explicació a un fet realment estrany: després de la misteriosa desaparició del seu pare, Mary havia començat a rebre perles de gran valor d’algú desconegut. Després d’una època de silenci, però, el desconegut havia proposat de conèixer-se. I ha estat llavors quan la jove ha vingut a veure Holmes amb la intenció que l’acompanyi en la seva cita. Holmes accepta. Ambdós acudeixen al lloc de la cita i es troben que el desconegut és Thaddeus Sholto, fill d’un bon amic del pare de Mary. Resulta que ell i el seu germà han trobat el tresor que el pare de Mary havia amagat feia anys abans de morir. Ara, seguint la voluntat del seu pare, han de compartir el tresor amb ella. Així doncs, tots tres s’encaminen cap a la residència de Thaddeus, on el seu germà els espera amb el tresor. Quan hi arriben, però, el seu germà ha estat assassinat i el tresor ha desaparegut.

El signe dels quatre, a l’igual que Estudi en escarlata o La vall del terror (1914), respon a l’estructura característica de moltes novel·les de Sherlock: són, en realitat, la unió de dues novel·les en una de sola, una que relata els fets protagonitzats per Sherlock i Watson, i una altra que relata els successos passats. Gairebé sempre l’interès de la primera part contrasta amb la segona, molt més fluixa. També en aquest nostre cas. El signe dels quatre representa la culminació d’aquest sistema novel·lístic, que es repetirà en les històries posteriors: aquí apareixen alguns dels trets més exagerats, més característics, de Holmes, Watson s’enamora, el ritme per moments esdevé vertiginós i el cas, aquesta vegada sí, es resol com li hauria agradat a Holmes: com a resultat d’un procés lògic molt ben tramat.

Al final, però, un cop l’omnipotent Sherlock ja ha distret el seu intel•lecte amb una nova prova, i l’ha superada, evidentment, no queda sinó tornar a la llar i a la rutina. Com en una gran roda del temps que ens impedeix d’anar endavant i ens empresona, Holmes és un autèntic esclau del seu geni, sempre necessitat de reptes intel·lectuals. Sempre insatisfet. És per això que a la pregunta del feliç Watson

Vostè ha fet la major part de la feina en aquest assumpte. Jo he aconseguit una dona, Jones s’emporta el mèrit… Vol dir-me què li queda a vostè?

Contesta Holmes amb amargura:

-A mi em queda encara el pot de cocaïna. I va aixecar la seva mà blanca i allargada per agafar-lo.

I ara digueu-me: qui és l’idiota que ha dit que la intel•ligència condueix a la felicitat?


Publicat originalment a la revista Mira’m l’abril de 2008 a la secció Els arxius Conan Doyle.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada