ESTUDI EN ESCARLATA (1887) – Arthur Conan Doyle

Autor: Arthur Conan Doyle
Títol: Estudi en escarlata (A Study in Scarlet)
Editorial: Laertes
Any: 2005 (1887)
Pàgines: 152 [dins Todo Sherlock Holmes, pàg. 53 a 153]
ISBN: 978-84-7584-367-4
Valoració: ★★★

 

Arthur Conan Doyle va néixer a Edimburg, Escòcia, l’any 1859. Va cursar estudis de medicina, obeint la voluntat paterna i, després de practicar la seva professió en llocs tan insòlits com un vaixell balener per l’Àrtic o un buc mercant a l’Àfrica, s’instal·là finalment a Plymouth, on es casà amb Louise Hawkins. Les dificultats econòmiques foren moltes, i la falta de pacients donava al jove dr. Doyle el temps que necessitava per exercitar-se en la seva tasca literària. Començà escrivint novel•letes històriques, d’aventures, poemes… que enviava a revistes i editorials a tort i a dret. De tant en tant li publicaven alguna cosa. Més de tant en tant encara, n’hi pagaven alguna altra…

D’aquesta manera fou com es decidí, un dia de març de 1886, a escriure una novel•la més ambiciosa que les altres, titulada Estudi en escarlata, una història de detectius. Vista amb la perspectiva que ens ofereix la carrera literària que faria després, aquella primera historieta era simple i força maldestre. Estava construïda al damunt d’episodis de la pròpia biografia de Doyle, condimentats eficaçment amb elements ficticis i d’altres extrets d’altres autors. El resultat, força arregladet, fou la primera aventura del cèlebre Sherlock Holmes.

De primer, però, sabem que ni Sherlock ni Watson s’anomenaven així: el detectiu havia de dir-se Sherrinford, i el metge Ormond Sacker. A més, Doyle havia pensat instal·lar-los en el 221B d’Upper Baker Street. Per a la figura de Holmes, sembla que Doyle tenia in mente a un admirat professor de medicina que havia conegut durant els seus anys d’estudiant Joseph Bell, conegut per la seva capacitat d’anàlisi i deducció. Segons explicaven els seus alumnes, el dr. Bell era capaç de determinar a primera vista, només observant la roba, les taques… dels pacients la seva malaltia, i fins i tot dades relatives a la seva procedència, família o gustos.

A Estudi en escarlata, assistim a moments entranyables en la gestació del mite, com aquell en què Sherlock i el seu ajudant Watson —que ve d’exercir de metge a l’Afganistan— es coneixen, donant lloc a una de les parelles literàries més famoses de la història —amb perdó de don Quixot i Sanxo. Aquí ja descobrim alguna de les aficions de Holmes: el violí, fumar amb pipa i la seva mania en aplicar la lògica deductiva al camp de l’estudi criminal.

Watson, que en aquells moments ja havia publicat alguna historieta curta en algunes revistes —inevitable no veure-hi al darrere el propi Doyle— es converteix en el cronista de les aventures del seu peculiar company de pis, en les quals, de vegades, ell mateix es veu més involucrat del que hauria desitjat en un principi. Watson, amb la seva santa innocència/ignorància, s’identifica amb el propi lector, superat i sorprès per la perspicàcia de Sherlock. Holmes és fred i d’intel•ligència sobrehumana. Watson, en canvi, s’apropa més al lector normal i corrent.

Holmes mai va dir la cèlebre frase “elemental, estimat Watson”, però d’haver-la dit, de ben segur que el lector s’hauria ruboritzat igual que el pobre doctor Watson en comprovar com de lluny estava la seva intel·ligència de la de Holmes, i com de necessàries eren les explicacions del geni de la lògica per entendre què havia ocorregut durant el desenllaç de l’aventura.

En la narrativa de género es necesario un narrador, testigo de la confusión, llámese Watson, Petrie o Axel, que crea que lo que sucede es real tan sólo porque su voz narra en tercera persona, aunque a veces tiemble al sospechar que habla de sí mismo cuando habla de aquel a quien sigue.

Són paraules d’Álvaro Muñoz Robledano. És el que Doyle anomenava “el regne meravellós de la ficció novel·lesca”. Elemental, estimat lector. Elemental.


Publicat originalment a la revista Mira’m el desembre de 2007 a la secció Els arxius Conan Doyle.

2 Comments

  1. M’ha semblat molt interessant la teva ressenya, sobretot quan esmentes que Doyle tenia en ment al professor de medicina Joseph Bell perquè no he pogut evitar pensar en les fantàstiques deduccions i diagnòstics de Gregory House (de la sèrie de TV House).
    De la mateixa manera, també he detectat moltes vegades reminiscències “holmesianes” en la sèrie també televisiva de El mentalista. Evidentment, les dues sèries es troben entre les meves predilectes…
    Molt bona ressenya, Dani!

    • Moltes gràcies Eva. De fet és ben curiós que comentis això de House. Havia llegit que efectivament hi havia una sèrie de semblances entre els llibres de Doyle i la sèrie. Ara em vénen al cap els cognoms: House-Holmes i Wilson-Watson, però crec que n’hi havia més. De El mentalista no te’n sé dir res. Quant a sèries “holmsianes”, però, força recomanable Sherlock, de la BBC. Salut!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada