Una literatura normal és aquella que es conrea en tots els seus registres. La catalana durant molts anys no ho ha estat del tot, però mica en mica es va col·locant al mateix nivell de les altres literatures “normals” d’Europa. Un cop els “grans” autors catalans del segle passat (Carner, Espriu, Pla, Rodoreda, Porcel, etc.) van haver bastit uns sòlids fonaments en el terreny de l’alta literatura, aquella més acadèmica i de prestigi, però alhora (i precisament a causa de la seva altura) més restringida quant al nombre de lectors que hi accedien, a principis del segle XXI va tenir lloc un interessant fenomen: encapçalats per la ploma d’Albert Sánchez Piñol i la seva novel·la La pell freda (2002), els escriptors catalans van començar a experimentar amb una literatura d’ADN menys local i que jugava eficaçment amb gèneres propis d’altres latituds, com ara el terror, la fantasia i la ciència ficció. La resposta del públic va ser imminent i massiva, i La pell freda, per exemple, es va convertir ràpidament en un èxit sense precedents, amb múltiples traduccions. Doncs bé, en certa forma, aquestes Simulacions de vida de l’Enric Herce les podem situar també en aquesta mateixa tradició, donat que s’aproxima a un subgènere poc conreat pels autors de casa nostra i ve, doncs, a omplir un buit, a “normalitzar” la nostra literatura de gènere fantàstic.

La denominació cyberpunk fa referència a un subgènere de la ciència ficció caracteritzat per presentar futurs terriblement tecnificats i amb un predomini de la informàtica i la virtualitat en l’àmbit de la vida quotidiana. Neuromàntic (1984), del nord-americà William Gibson, es considera que fou l’obra pionera d’aquest subgènere, però la nòmina d’autors d’aquesta literatura cyberpunk és llarga en la literatura anglosaxona: Bruce Sterling, John Shirley, Rudy Rucker, Michael Swanwick, Pat Cadigan, Lewis Shiner, Richard Kadrey, etc. Bé és cert que la novel·la d’Herce no és estrictament un producte cyberpunk, però resulta innegable una certa proximitat entre les obres d’aquells autors i el futur que ens mostra a Simulacions de vida. Tan proper, que en alguns moments sembla una mena de present alternatiu força semblant al nostre.

Els ginys tecnològics, la mecanització de les megalòpolis (amb especial atenció a la cultura asiàtica), els avenços en realitats simulades, les contradiccions morals de la vida artificial, el progrés en manipulació genètica… i, molt especialment, la importància que tenen en aquest futur els ordinadors com a elements rectors d’un nou ordre mundial, dotats gairebé de consciència.

A Simulacions de vida tots vivim connectats. A través d’uns aparells electrònics unipersonals anomenats logs, les persones vivim permanentment en xarxa.

Aquesta és una de les tesis de l’obra, allò que es posarà a prova. Què passaria si un bon dia aquesta societat tecnològicament dependent senzillament es trobés orfe de tecnologia? Si els ordinadors són els autèntics protagonistes de la novel·la (atenció al títol de cadascun dels capítols), els hackers informàtics jugaran el paper d’antagonistes, d’antiherois. Ambientada en aquest futur indeterminat que dèiem, la novel·la comença presentant-nos un dilema podríem dir-ne familiar (un joc d’infidelitats a diverses bandes entre dues germanes) per anar agafant volada a mesura que avancem fins donar-nos a conèixer les terribles intencions d’una malvada secta terrorista, Crepuscle Humà, i els seus plans per sembrar el caos global.

Aquest viratge del drama particular a la tragèdia global s’aconsegueix a partir de la unió de múltiples històries aparentment inconnexes, però que sempre acabem veient que tenen algun punt en comú. Simulacions de vida és, en aquest aspecte, el que avui coneixem com a “història coral”. La novel·la, de fet, no és pura, sinó que en la millor tradició literària beu de diversos gèneres i fonts. La filosofia d’aquesta secta, per exemple, propera a l’anarcoprimitivisme, ens fa pensar amb les motivacions del grup ecoterrorista del film de Terry Gilliam Dotze monos (1995).

De la mateixa manera, l’ofici de “filtrador de records” de Simulacions de vida, recorda poderosament els experiments relatats per Anthony Burgess a La taronja mecànica (1962) o la tasca policial preventiva que ens presentava Philip K. Dick al seu relat curt “L’informe de la minoria” (1956). Igualment, tot el referent a la creació de les intel·ligències artificials i a la seva rebel·lió contra els homes ens du a pensar en un munt de referències, tant cinematogràfiques com literàries: des de l’Akira (1988) de Katsuhiro Otomo al superordinador skynet del Terminator (1984) de James Cameron, sense oblidar les lliçons del mestre Asimov quant a la “humanitat” dels robots i la seva capacitat per desenvolupar una consciència (una ànima, o Línghún, segons la terminologia de la novel·la) capaç de posar en dubte les nostres conviccions ètico-morals més arrelades.

Per tot això, Simulacions de vida pot ser titllada també de thriller futurista amb tocs de novel·la negra, en alguns moments, molt en consonància igualment al gust de la literatura cyberpunk. Arribats a aquest punt, cal esmentar Els androides somien xais elèctrics, també de Dick (1968)? L’experiment de Herce resulta interessant, però no sempre reeixit. És cert que en conjunt funciona, però en alguns moments és fàcil perdre el fil del relat. Els temes que tracta no són nous (perills del progrés tecnològic, isolament, deshumanització, etc.), però la forma de tractar-los és original i engrescadora. Ara bé, potser es fa un abús de temàtiques paral·leles, que a la fi embafen una miqueta: l’amenaça bioterrorista de Crepuscle Humà i la crítica a les sectes que ofereixen refugi a les persones que necessiten de contacte humà en un món deshumanitzat per un costat; l’atac informàtic que deixa el món orfe de la tecnologia que els sustenta i que li obre els ulls a la seva perillosa dependència per un altre; la presa de consciència de les màquines i el diàleg criatura-creador per un tercer… La manca de noms propis i de llocs no ens facilita les coses. Es tracta d’un recurs també interessant, que ve a demostrar la voluntat d’estil de l’autor, però que de vegades exigeix un pèl massa al lector. Amb tot, podem dir que Simulacions de vida és una bona novel·la feta de bocins de realitats diverses, de trossos de vides (simulades), que reflecteixen com en un mirall un futur massa semblant al nostre per no sentir-nos corpresos quan la llegim. Si som capaços de reconstruir tots els fragments d’aquest mirall trencat la gaudirem en la seva justa mesura.