Soc professor de Secundària i sé que els nanos són lectors implacables. No s’estan d’orgues, no els preocupa gaire el bagatge de l’autor i quan un llibre no els agrada acostumen a dir-ho sense embuts, a matadegolla. Tot sovint els envejo aquesta llibertat de dir el que els rota, la veritat. Precisament per aquests riscos inherents a l’ofici, admiro els autors que, bregats amb solvència en la literatura per a adults (sigui això el que sigui) s’aventuren a fer el pas i a escriure per a joves i infants. Adéu a la zona de confort! Benvinguts a la jungla! És el cas que m’ocupa avui, el de l’amic, biblionauta, pare, professor, escriptor –i segur que em deixo alguna cosa més– Jordi Casals.

En Jordi acaba de publicar Fes picar els anells, una novel·la breu, de gènere fantàstic, amena i divertida com poques a propòsit d’un pare-desastre, els seus fills i un invent que ho pot canviar tot: uns anells teletransportadors. El llibre el podem incardinar de ple en el gènere d’aventures, ja que per moments esdevé una autèntica road movie plena d’acció i adrenalina. Però no només. L’autor introdueix hàbilment aspectes com la crítica social (un referent a tota la seva obra) o les relacions familiars. Efectivament, és la tradicional quota de “valors” que acostuma a acompanyar sempre aquest tipus de llibres i que de vegades resulten farragosos, carrinclons o directament odiosos, però que ben servits, com aquí, fan bons aquells propòsits –sovint tan benintencionats com quimèrics–, de fer que els nanos gaudeixin llegint o que, alhora que s’entretenen, aprenguin alguna cosa de profit.

Com deia al principi, aquesta és la primera incursió de l’autor en la literatura per a joves (i un dels primers títols del nou segell juvenil Delictes juvenils, de Llibres del delicte), després de tres novel·les properes al gènere negre i a allò que en d’altres latituds s’anomena el “realisme brut”. Però la veritat és que no es nota gens ni mica que sigui el primer cop que l’autor escriu per a nois i noies. Al contrari, si alguna cosa destil·la el llibre és ofici, experiència. Escoltava aquesta setmana en Jaume Copons, tot un mestre (i un referent, i un supervendes) en això de la literatura juvenil, explicant que un dels problemes que detecta més sovint en obres de col·legues que s’adrecen per primer cop a aquest públic jove és que no saben adaptar ni el llenguatge ni els referents a l’edat dels seus interlocutors. És a dir, no deixen de ser un adult parlant a uns nanos i, als nanos, no hi ha res que el emprenyi més que un adult mestretites sermonejant-los o, pitjor encara, parlant-los de coses que no tenen ni punyetera idea de què coi són: una Vespino? Un discman? WTF! Per a un adult són coses ben comunes, però per a ells, tendres criaturetes, són vestigis d’un temps remot (és clar que potser “remot” vol dir per a ells de fa només una dècada, però l’autor de llibres per a joves ha de tenir ben present que en el món dels nanos deu anys és una eternitat; pot ser li-te-ral-ment mitja vida!). En Jordi, que, com he dit, a part de pare també és professor de Secundària, supera amb nota aquest primer escull, on ja embarranquen d’altres autors, i la llengua i els referents que usa són els que toquen, i els lectors-tipus els identificaran sense cap dubte, i els agrairan de ben segur.

L’experiència és un grau, diuen, i en aquest cas sembla ben bé que sigui així. En Jordi Casals ja sabia a quina arena baixava quan va decidir fer el pas, la qual cosa tampoc és garantia d’èxit, és cert. Així doncs, què el va dur a escriure aquest llibre? L’autor ha explicat en diversos llocs, parlant-ne, que simplement li va venir de gust, va voler escriure alguna cosa que poguessin llegir els seus nanos, i va parir Fes picar els anells. També Tolkien va voler fer un llibre per als seus nanos i va parir El hòbbit, un dels clàssics més grans de la literatura juvenil, que gira al voltant –com tots sabeu– d’un anell, també. Salvant totes les distàncies, tant en un cas com en l’altre salta a la vista que són dos llibres fets amb amor, amb ganes. Segurament per això són llibres tan rodons. Rodons –permeteu-me l’acudit– com un anell.