De 1980 a 2000: La crisi de la ciència-ficció italiana i la hibridació amb altres gèneres

Els anys 80s van veure una disminució de la ciència-ficció italiana. Molts autors, desil·lusionats per les falses expectatives del capitalisme i el consumisme, es van adreçar als temes de la religió i la història alternativa. Un example és Valerio Evangelisti amb la seva famosa saga d’Eymerich l’Inquisidor (dotze novel·les, entre 1994 i 2018), que investiga fenòmens misteriosos a l’Europa medieval, on la solució al misteri rau en trames paral·leles a la principal, que es projecten cap al nostre present i futur.

Allunyant-se de la ciència, molts altres escriptors, així doncs, van trobar en la hibridació amb altres gèneres una nova manera d’escriure. Luce D’Eramo en la seva novel·la Partiranno / Marxaran (1986) narra una història de contacte extraterrestre a Itàlia. En aquesta novel·la que hibrida ciència-ficció amb la història de l’espionatge, l’autora imagina un zoòleg italià contactant amb extraterrestres i documentant els seus estudis, mentre que els Serveis Secrets italians (notoris per una sèrie d’escàndols relacionats amb conspiracions polítiques, operacions negres, etc.) la vigilen. La ciència-ficció es barreja també amb la postmodernitat en el cas de la professora associada de Literatura Anglesa a la Universitat de Milà, Nicoletta Vallorani. El seu debut com a escriptora va ser Il cuore finto di DR / El cor fals de DR (1992), una novel·la cyberpunk ambientada a Itàlia que mostra com la ciència-ficció local va aconseguir fusionar-se amb altres gèneres.

Aquestes obres suggereixen que la ciència-ficció italiana potser s’ha traslladat a un període de pol·linització creuada de gènere, una estratègia hibridant que barreja ciència-ficció, terror, novel·la negra i fins i tot sàtira per crear formes literàries que puguin expressar directament la imaginació contemporània. La novel·la Memorie di un cuoco d’astronave / Memòries d’un xef de nau espacial (1997) de Massimo Mongai utilitza la ciència-ficció d’una manera divertida, igual que The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy / Guia galàctica per a autoestopistes (1979) de Douglas Adams; sent, però, italiana, la història té a veure amb la importància del menjar en les relacions interplanetàries. També conté idees com el principi de tolerància i igualtat de totes les espècies del cosmos, mentre que la comunitat galàctica, anomenada Àgora, és liberal, lliure en assumptes sexuals (amb control demogràfic) i antiracista.

De l’any 2000 al 2010: postcyberpunk i viatges en el temps

El naixement de les publicacions digitals i l’auge de les petites premses donen nova energia a la ciència-ficció italiana en els primers anys del Nou Mil·lenni. Els autors, que no es veuen obligats a enviar històries als editors tradicionals, comencen a escriure el que creuen que és necessari, no només seguint les tendències del mercat (encara que, per descomptat, hi ha també una explosió de la ciència-ficció comercial, amb l’esperança d’obtenir visibilitat).

A la xarxa, de fet, és on un grup de joves escriptors es reuneixen per crear una avantguarda literària anomenada ‘Connettivismo’ (Nexialisme). Els seus noms són Giovanni De Matteo, Lukha Kremo i Sandro Battisti entre d’altres. La idea principal és que un enfocament multidisciplinari és clau per entendre la complexitat del temps postmodern i, per tant, intenten connectar diferents disciplines en una mena d’enfocament ‘holístic’ de la ciència-ficció. No només la física, l’astronomia, la química o les matemàtiques poden generar el sentit de la meravella, sinó també, seguint la lliçó de la New Wave i el ciberpunk, els nous mitjans, la tecnologia de la informació, el Big Data, l’art, la filosofia, l’economia, l’arquitectura i el llenguatge. L’autor més rellevant d’aquest moviment és Giovanni De Matteo, que va escriure el “Manifest del Connettivismo” (El Manifest Nexialista): «Som antenes dirigides al buit, variables embogides, violins mal afinats, cronoscopis fora de sincronització. Utilitzant rutes antigues i místiques, perseguim compartir ànimes, espais i temps. La connexió és la xarxa hipertextual de les correspondències descodificades de la realitat. Vivim en la connexió, ens esforcem cap al futur. Per això: hi serem tots!»

En el seu llibre Sezione Pi-Quadro / Secció panell-Pi (2007) Giovanni De Matteo crea agents especials de policia, coneguts com a ‘nigromants’, com l’implant cibernètic amb el qual estan equipats, que els permeten dur a terme les seves investigacions a partir de la recuperació de la memòria de les víctimes. La història se situa a Nàpols, reconstruïda després de l’erupció del Vesuvi i les catastròfiques conseqüències d’una Tercera Guerra Mundial. La metròpoli inundada per refugiats ha arribat als sis milions d’habitants i està assetjada per una amenaça ecològica d’origen incert, una massa entròpica capaç de regenerar-se assimilant residus i envaint zones abandonades per l’activitat humana.

Altres dos autors interessants d’aquesta època són Lanfranco Fabriani i Francesco Grasso, que, amb una escriptura madura, van contribuir al gènere amb 2038: la rivolta / 2038: la revolta (2000), Lungo i vicoli del tempo / Pels carrerons del temps (2002) i Nelle nebbie del tempo / En la boira del temps (2005). En els llibres de Lanfranco Fabriani, el personatge principal, Mariani, és sotsdirector de l’Oficina Central del Cronògraf del Temps Italià, una agència governamental secreta que gestiona els viatges al llarg del temps i protegeix el passat d’Itàlia dels atacs de potències estrangeres hostils. 2038: la revolta és una història sobre el declivi de la societat, la manipulació de la informació i el poder dels bancs. Interessant és l’anàlisi del món periodístic, posat en crisi per la interferència del règim però també per notícies falses, que acaben provocant el col·lapse de la informació de qualitat i el paper de garantia dels diaris oficials.

Des de 2010 fins a l’actualitat: la ciència-ficció italiana es publica a l’estranger

Dues tendències han sorgit en els últims anys: els autors literaris que utilitzen temes de ciència-ficció en els seus llibres a mesura que la nostra realitat es torna cada vegada més ciència-fictícia i que autors italians de ciència-ficció comencen a ser traduïts a altres idiomes. La primera tendència està representada per Tullio Avoledo, que va escriure llibres sobre universos paral·lels amb editorials principals com Einaudi. La seva novel·la L’anno dei dodici inverni / L’any dels dotze hiverns (2009) tracta sobre els viatges en el temps, l’amor i la redempció, en una barreja de ciència-ficció i narrativa realista. El 2011 va publicar una altra novel·la de ciència-ficció, Un buon posto per morire / Un bon lloc per morir, que va guanyar el Premi Emilio Salgari 2012.

També Vittorio Catani amb Il Quinto Principio / El cinquè principi (2015) s’endinsa en la ficció mainstream. L’any 2043 la Terra està devastada pels anomenats Esdeveniments Excepcionals, catàstrofes que violen les lleis de la física però semblen estar d’acord amb un hipotètic Cinquè Principi de la termodinàmica: enfonsament de vastes àrees, disminució sobtada o absència de gravetat en determinats territoris, aparició d’objectes que creen buit absolut, i molt més. Es perfilen molts escenaris: una subhasta oculta per a la privatització de l’Antàrtida per fer front a la crisi global de l’aigua, un hipercapitalisme basat en una economia de deute que s’acosta al col·lapse total, una bretxa ampliada entre rics i pobres, la desaparició de la democràcia, l’esclavitud legalitzada i un sistema de comunicació similar a un telèfon mòbil psíquic. Realment sembla que la ciència-ficció ja no es pot ignorar i els escriptors estan disposats a parlar del present amb l’ajuda de tecnologies que estan donant forma a la nostra cultura i societat.

La segona tendència, com deia, és la traducció de la ciència-ficció italiana a altres llengües. Clelia Farris, experimentada autora de ciència-ficció, escriu amb un estil madur, dur i extremadament precís. Les seves històries són diferents de la ciència-ficció anglòfona i sovint tracten de la pèrdua i el sentiment de culpabilitat derivat de tecnologies futuristes que permeten explotar la condició humana o ser explotades per ella. El seu llibre La pesatura dell’anima / El pes de l’ànima (2020) se situa en un Egipte alternatiu, on l’ús de metalls està prohibit, les cases i els mobles són arbres biotecnològics modificats, i els animals modificats serveixen com a mitjà de transport i comunicació. Un lloc fascinant on cap personatge explica molt al lector, que ha de trobar el camí al llarg de la trama desxifrant frases i alguns neologismes frescos. Potser podria ser considerada com la Han Song italiana. La seva primera col·lecció de contes, publicada directament en anglès com a Creative Surgery / Cirurgia Creativa, ha estat traduïda per Rachel Cordasco i publicada el 2019 als EUA per Rosarium Publishing.

Cal esmentar, finalment, les meves dues novel·les, que giren al voltant de la relació entre la tecnologia i el cos i la ment humanes, la millora física o augment, i tot el que pot anar millor o pitjor mentre s’actualitza l’Humà 1.0 a l’Humà 2.0 i més enllà. La primera es diu Lívido (2015). Es tracta d’una història fosca postciberpunk i una mena de bildungsroman sobre la càrrega mental i els límits de l’amor que ja estat traduïda a l’anglès per Sally McCorry (Nexhuman) i en xinès per Zhan Fan. La novel·la narra una aventura al llarg de vint anys en la vida del nen Peter Pains fins que s’enamora d’una dona més gran que ell que té un secret molt perillós enterrat en el seu interior. La meva altra novel·la es diu Bloodbusters i és una història satírica, grotesca, divertida però també terriblement seriosa sobre la biopolítica dels impostos, on la gent, a la ciutat de Roma, paga literalment els seus impostos en sang. Però sobretot aquesta és també una història d’amor entre dos personatges que —malgrat totes les seves diferències personals (un caça sang per feina i l’altre la regala a les persones necessitades de transfusió)— acabaran apreciant-se més enllà de les primeres aparicions. Aquest llibre ha estat traduït a l’anglès per Sally McCorry i al xinès per Shaoyan Hu i actualment està sent adaptat a un còmic.

Acabo aquí el meu repàs animant els lectors i editors catalans a endinsar-se en el món de la ciència-ficció italiana.

Traducció: Sara Martín Alegre