Després d’una llarga trajectòria com a vinyetista a la premsa londinenca i amb un gran nombre d’albums al seu càrrec, Steven Appleby s’estrena com a novel·lista gràfica amb Dragman. Aquesta és una història sobre superherois, armaris i secrets; sobre assassinats i l’ànima humana. Publicat originalment el 2020, l’Editorial Finestres ens ha portat (aquest juny de 2022) una cuidada edició d’aquest còmic delicat i costumista.

Un dia, l’August Crimp va trobar unes mitges i se les va posar. Aquell experiment li va revelar dues noves: que li agradava vestir-se de dona, i que allò li permetia volar. Aquests dos factors, combinats, el van dur a convertir-se en Dragman, una superheroïna. Però per raons del destí decideix abandonar totes dues coses i forma una familia amb Mary Mary. Anys més tard un assassí de dones trans* assola Londres, i Dog Girl, l’antiga companya superheroïna de Dragman, l’arrossega de nou cap a l’uniforme.

Tot i que a Dragman hi han assassinats, superherois, compradors d’ànimes i artefactes de ciència-ficció, aquesta novel·la gràfica és, sobretot, la història d’August Crimp. Contada amb un dibuix senzill i molt expressiu, seguim les peripècies d’un home que resulta que, a estones, és una superheroïna. A través d’una estructura que alterna vinyetes i text, diferents punts de vista, i la combinació de present i passat, anem entenent els factors que han fet d’August Crimp qui és: una superheroïna i un travestit que viuen dins l’armari. I poc a poc es desenvolupa la raó per la qual aquestes dues personalitats (que són una) fa temps que s’amaguen dins de capses a l’altell.

A través de la seva història descobrim un món que és com el nostre, però lleugerament diferent: els superherois amb poders existeixen, i també s’ha descobert l’ànima humana. En la literatura fantàstica sovint trobem aquests elements com a motors de la fantasia i la il·lusió, però la prosa d’Appleby els enfoca des de la vessant més costumista i realista. En el present d’August Crimp el capitalisme neoliberal ha fagocitat totes dues coses. Per una banda, els superherois formen part d’una asseguradora que només salvarà aquells qui paguin la quota. Per altra banda, per uns quants calers és possible vendre’s l’ànima… tot i que això comporta la pèrdua de la ill·usió i les ganes de viure. A les vinyetes d’Appleby la realitat i la burocràcia s’han cruspit la màgia.

Així, ens trobem davant d’un còmic que, per la lleugeresa i costumisme del seu to, tracta temes profunds de manera molt senzilla. Tot i que el seu protagonista és una superheroïna, amb prou feines hi ha escenes d’acció. Per altra banda, el travestisme i la fluïdesa de gènere són tractats amb normalitat, sense drames tràgics al centre del conflicte de l’obra. Si bé en alguna ocasió Dragman s’ha d’enfrontar amb personatges trànsfobs, Appleby posa el focus en els entorns segurs i les relacions que normalitzen la seva identitat.

D’aquesta manera, el punt fort de Dragman es troba clarament en els seus personatges, plens de clarobscurs i vulnerabilitats. Steven Appleby és considerada una il·lustradora absurdista, i això es reflecteix en la manera com els conflictes de la narrativa es desenvolupen. No ens emocionem a través de grans gestes, sinó que ens trobem properes a la història per la nuesa i les contradiccions dels personatges. Els problemes no suposen un abans i un després trascendental en la vida del protagonista, simplement són situacions a les quals és necessari enfrontar-se. I és precisament aquest espai tan petit que l’autora deixa entre la vida de Crimp i la nostra, entre les vinyetes i la nostra realitat, que ens fa viure aquesta història com a possible, real i natural (si és que els conceptes de real i natural signifiquen alguna cosa). Una història de confusió, revelació, “normalitat” i acceptació.

Cal parar atenció també a l’afegit Jo no sóc l’August Crimp, una carta de l’autora on explica la seva experiència amb el travestisme i la vivència trans*. Per una part, entenc que l’autora va voler incloure aquest escrit per evitar l’especulació de paral·lelismes entre la seva obra i la seva vida: explicant-la de manera transparent mostra que no s’amaga rere cap personatge. La seva explicació és natural, divertida i poc tràgica, segueix el to de tot el llibre. I un valor afegit: tenim poques vivències publicades de gent trans* i de gènere fluïd fora de la literatura de no-ficció especialitzada. Així, és tot un regal que en un còmic de ficció que surt a la venda dins el mercat generalista hi puguem trobar aquesta joieta autobiogràfica, que posa en entredit el binarisme de gènere imperant socialment.

Per acabar, només em resta recomanar-vos la lectura de Dragman per als mesos que venen, preferiblement assegudes en alguna butaca o sofà còmodes i acompanyades d’un bon tè (o la vostra beguda d’elecció). És una lectura senzilla, que enganxa però no fa patir. El cels ennuvolats de la ciutat on transcorre tot plegat casaran perfectament amb la temporada de tardor. L’estat d’ànim dels personatges, existencialista i absurd, encaixarà molt bé quan el sol no brilli tan fort. I quan veieu el còmic, que no us n’espanti la llargada: les seves pàgines, igual que en Dragman, passen volant.