Notes sobre la literatura romanesa de ciència-ficció, del passat al present [per Mariano Martín Rodríguez]

OPINIÓ

Notes sobre la literatura romanesa de ciència-ficció, del passat al present [per Mariano Martín Rodríguez] *

Tot un expert, Mariano Martín Rodríguez, desgrana la història d’una de les literatures de ciència-ficció més desconegudes (per a nosaltres) i apassionants del vell continent.

Picture of Mariano Martín Rodríguez

Mariano Martín Rodríguez

Coeditor de Sci Phi Journal i Hélice

Romania és un país al què els lectors estrangers rarament vinculen amb la ficció especulativa o la ciència-ficció. No obstant això, la seva població jove multilingüe es troba entre­ les més alfabetitzades en tecnologies de la informació del món, i la seva producció cultural, inclosa la cf, no només és extensa, sinó també plenament actualitzada. Aquest fet, que alguns podrien voler explicar com una conseqüència de la globalització, és una característica de la cultura romanesa, sempre tecnològicament al dia des dels seus inicis moderns al segle XIX. Una vegada que va aconseguir la seva independència, Romania va començar un camí de ràpida modernització, adoptant ràpidament les institucions liberals occidentals i la seva visió del món. En aquest context, com a manifestació d’una nova mentalitat centrada en la ciència i la tecnologia industrial, la ciència-ficció romanesa va abraçar des dels seus inicis el projecte nacional de modernització amb gran originalitat, encara que no acríticament.

La ficció utòpica solia precedir a la ciència-ficció, abans de la seva fusió íntima, a l’hora d’oferir descripcions de les societats futures. Aquest patró gairebé universal també és vàlid per a Romania. Així doncs, el liberalisme econòmic va ser recolzat però també parodiat a una interessant utopia ambigua d’Ion Ghica, Insula Prosta [Illa Idiota] (1884), que descriu el present abans que la utopia liberal sigui transferida a un entorn futur per ser qüestionada. Alexandru Macedonski, un dels poetes més importants del moviment decadent a Romania, va publicar una breu història titulada Oceania-Pacific-Dreadnought (1911) on un gegantí vaixell destinat a ser una casa flotant per als més rics provoca una bombolla econòmica de proporcions èpiques fins que esclata, com totes han fet fins avui sense que ningú n’aprengui res. Aquest autor romanès probablement es va inspirar en L’île à hélice [L’illa a propulsió] de Jules Verne (1895), encara que la seva descripció del funcionament de l’especulació pura en el capitalisme no només és més precisa, sinó també profètica. De fet, molt pocs escriptors contemporanis a Europa han utilitzat l’anticipació d’una manera tan perceptiva. Molt menys conegut, un altre escriptor del Decadentisme, Th. Cornel, va produir una breu història amb el seu conte “Veşnicia” [Eternitat] (1908)[1] no només de la Terra futura, descrivint diverses civilitzacions i espècies humanes futures molt atractives no només com a mostres d’especulació, sinó també de tot l’univers fins a la seva mort tèrmica entròpica, anant així fins i tot més enllà d’Olaf Stapledon en les seves sublims visions de les coses que vindran en el futur més llunyà.

En els mateixos anys, Victor Anestin va seguir Camille Flammarion, en lloc de Verne, tant en la divulgació de l’astronomia com en la posada en marxa de les seves històries en altres planetes del sistema solar. Anestin els descriu com llocs poblats per civilitzacions honrades i altament desenvolupades inspirades en l’utopianisme positivista, tot i que malauradament encara estan sotmeses als capricis de la natura. A O tragedie cerească [Una tragèdia celeste] (1914), un cos celestial destrueix els habitants de la Terra. Aquest escenari apocalíptic dramàtic sempre planteja el problema de quina veu narrativa cal utilitzar: qui pot narrar el final, quan aquest ens elimina a tots? Anestin resol aquest problema adoptant la perspectiva d’un astrònom que és testimoni de la nostra tragèdia des de Venus. Malgrat el seu sobri relat, Anestin sap afegir una sensació de pèrdua al sentit de la meravella en les seves grandioses vistes planetàries.

Aquest inici tardà però prometedor de la ciència-ficció romanesa va ser seguit per la seva relativa normalització dins els corrents principals. Com va passar en qualsevol altre lloc del món (excepte potser als EUA), el romanç científic wellsià va obrir noves vies a l’anticipació especulativa, infonent-li una gran llibertat d’imaginació pel que fa a la construcció del món, ­mostrada per vells viatges imaginaris des de Llucià de Samosata, així com una diversitat de tècniques narratives i d’escriptura explorades per autors Modernistes. Entre ells, Félix Aderca destaca pel seu relat d’avantguarda “Pastoral” (1932), que s’escriu com a resum d’una obra no escrita, i la seva novel·la Oraşele înecate [Ciutats ofegades] (1936), ambientada en una futura Terra amenaçada pel fred universal. Les últimes comunitats humanes s’han retirat a les ciutats submarines sota el govern d’un dictador pro-eugenèsic, però les seves dràstiques mesures no poden evitar al final el fracàs tècnic i la destrucció de les ciutats restants. Només una parella s’escapa del nostre planeta en un coet. Aderca retrata finament les diferents societats, els seus intercanvis i desenvolupament en un marc pre-apocalíptic, utilitzant un tipus d’escriptura art déco plena d’ironia tragicòmica, no gaire diferent de la utilitzada en les novel·les contemporànies de Karel Čapek, estil que fa d’Oraşele înecate una obra mestra de la ciència-ficció internacional d’entre guerres.

La crisi política provocada per la Segona Guerra Mundial també va afectar Romania, on el feixisme nacionalista ètnic amb el suport de l’Alemanya nazi va ser derrotat i després reemplaçat pel comunisme importat i imposat per les tropes soviètiques. En aquest context, hi havia poc espai per a la literatura lliure, especulativa o de qualsevol altre tipus. Fins i tot més intencionadament que els feixistes, els comunistes guiats pel realisme social estalinista van posar fi a qualsevol fantasia sobre el futur a mitjà i llarg termini. A més, els escriptors que volien denunciar els totalitarismes de qualsevol mena van ser silenciats. Els lectors romanesos van ser privats de qualsevol distopia comparable a les escrites per Eugene Zamiatin, Karin Boye, George Orwell o Pedro Salinas. Lligant amb aquesta repressió, el conte de Vasile Voiculescu “Lobocoagularea prefrontală” [Lobocoagulació pre-frontal] pretén ser un resum històric de les lobotomies forçades empreses sobre la població per tal d’extirpar les seves ànimes humanes. Escrit el 1948, aquest text només es va publicar pòstumament el 1982 com una simple curiositat d’un reconegut poeta modern.

El Teló d’Acer va impedir la subjecció de Romania a l’influx massiu de literatura nord-americana de ciència-ficció (tant pulps com novel·les i relats de l’Edat d’Or) que va posar fi al romanç científic més intel·lectual i literari a l’Europa occidental, tot i que el comunisme va ser igualment eficient a l’hora de desposseir la ciència-ficció de la seva respectabilitat artística anterior. La ciència-ficció romanesa va renéixer en la dècada de 1950 com una eina per educar els joves lectors tant en el comunisme com en la tecnologia, per tal de preparar-los per al ràpid ritme de reindustrialització aviat establert com a objectiu per les autoritats romaneses sota el jove líder nacionalista Nicolae Ceauşescu, bastant insatisfet amb el paper de productor agrícola assignat al seu país pel bloc soviètic.

Encara que el seu govern era encara més dur que altres en aquest bloc, Ceaușescu va utilitzar la seva política nacional d’aparent dissidència de la Unió Soviètica per obtenir el suport tecnològic i financer occidental que el seu país necessitava per industrialitzar-se. Com a resultat, als escriptors romanesos se’ls va permetre desviar-se dels vells dogmes, i la ciència-ficció ràpidament va aprofitar l’obertura, actualitzant-se als estàndards de l’Edat d’Or gràcies a Adrian Rogoz, els contes del qual recorden la claredat de la forma i l’enginy especulatiu del relats de l’Isaac Asimov. L’altre mestre romanès de ciència-ficció de l’època, Vladimir Colin, va adoptar una escriptura més lírica similar a la de Ray Bradbury, tot i que la millor part del seu treball es va dedicar a la fantasia; de fet, la seva sèrie d’històries i llegendes sobre un antic poble imaginari, recollides a Legendele ţării lui Vam [Llegendes de la terra de Vam] (1961), encara són considerades una obra mestra pels lectors de fantasia romanesos.

Rogoz, Colin i altres també van aconseguir unir-se a la moda de la promoció nacional a l’estranger provocada pel comunisme nacionalista de Ceaușescu, ja que algunes de les seves obres van ser traduïdes a l’alemany i al francès i publicades en antologies de ciència-ficció romanesa àmpliament distribuïdes. A més, van ser prou generosos per incloure en aquests volums històries de nous escriptors interessats en una literatura de ciència-ficció similar a la de la New Wave anglòfona (com ara Ovid S. Crohmălniceanu, Gheorghe Săsărman i Mircea Opriţă) que més endavant varen publicar algunes de les millors obres de les quals la ciència-ficció romanesa pot presumir. El més antic d’ells, Crohmălniceanu, era un crític literari molt apreciat quan va publicar les seves dues sèries d’Istorii insolite [Històries inusuals] el 1980 i 1986. En conjunt, es llegeixen com a exercicis d’imaginació raonada sobre l’utopianisme, la tecnologia i el paper de la literatura en la modernitat en què la ironia enriqueix un qüestionament profundament filosòfic de la humanitat i el seu lloc a l’univers, no gaire diferent dels millors contes de Jorge Luis Borges o Stanisław Lem, autors amb els quals Crohmălniceanu certament es podria comparar.

Săsărman i Opriţă, autors més joves, han tingut carreres llargues i distingides. Săsărman va publicar el 1975 Cuadratura cercului [La quadratura del cercle], una de les obres mestres del gènere Modernista tardà que consisteix en descripcions de ciutats imaginàries, com les invisibles d’Italo Calvino. Malauradament, aquesta edició va ser fortament censurada i el llibre complet només es va publicar el 2001, quan el seu autor ja portava molt de temps exclòs de la vida literària romanesa després del seu exili a Alemanya. La traducció a l’espanyol (La cuadratura del círculo, 2010) i després parcialment a l’anglès (Squaring the Circle) per la gran autora Ursula K. Le Guin li han assegurat per fi a Săsărman el seu lloc legítim en la ficció especulativa romanesa.

Opriţă, que es va quedar al país sense comprometre’s massa, és conegut pels seus contes (per exemple, “Figurine de ceară” [Figuretes de cera], una reescriptura enginyosa de Solaris de Stanisław Lem publicada per primera vegada el 1973), tot i que també ha publicat una novel·la reeixida, Călătorie în Capricia [Viatge a Capricia] (2011). Es alhora una de les seqüeles més recents de Gulliver’s Travels de Jonathan Swift i un comentari molt original sobre com es va patir la Gran Recessió de 2008 a Romania. D’altra banda, Opriţă ha estat present a les últimes dècades de la ciència-ficció romanesa com a crític respectat i just, així com el seu millor cronista: la seva història de la literatura romanesa de ciència-ficció és completa fins a un punt que poques vegades es troba en esforços similars per a altres tradicions nacionals de ciència-ficció. És un monument a l’erudició al voltant d’aquest gènere, només comparable a una altra producció romanesa en el camp teòric, l’extensa O cheie pentru science-fiction [Una clau per la ciència-ficció] de Cornel Robu (2004).

Després d’aquest notable grup d’escriptors i estudiosos, era potser inevitable una certa decadència a la ciència-ficció romanesa. La postmodernitat aviat va adquirir un estatus central en l’escena literària romanesa inigualable en altres països. Aquesta va ser una bona i una mala notícia per a la ciència-ficció en romanès. És bona si tenim en compte que el principal postmodernista literari a Romania, Mircea Cărtărescu, ha introduït motius de la ciència-ficció en la seva obra, especialment en la seva última novel·la Selenoid (2015), afegint-los respectabilitat. És mala notícia si tenim en compte que la postmodernitat ha promogut una literatura del caos, o de l’arbitrarietat, profundament aliena al marc mental habitual de la ciència-ficció, que és el de la raó, l’ordre, i la ciència. Molt pocs escriptors han aconseguit equilibrar aquestes tendències oposades. Entre ells, cal esmentar Mihail Grămescu per les seves històries recollides a Aporisticon (1981; 2012), on l’egotisme postmodern és matisat pel la distància irònica borgesiana.

Altres joves escriptors interessants han intentat renovar la ciència-ficció seguint les tendències internacionals contemporànies, però malauradament dos esdeveniments paral·lels els impedeixen adquirir una reputació similar a la de Săsărman, Opriţă i fins i tot Grămescu. D’una banda, els postmodernistes, encara molt en el poder en l’escena intel·lectual romanesa, semblen encara més reticents a apreciar la ciència-ficció que els Modernistes en el període quan el romanç científic wellsià va quedar obsolet. Per tant, la ciència-ficció no ha pogut unir-se als corrent principals literaris actuals a Romania com ho ha fet en altres països on les novel·les de cf, especialment del tipus distòpic, són benvingudes i comentades fora dels cercles limitats dels fans del gènere. D’altra banda, el final de la censura va permetre a la ciència-ficció anglòfona inundar el mercat romanès, marginant la producció local fins i tot més que a Europa occidental quaranta anys abans.

Els escriptors romanesos de ciència-ficció van intentar recuperar part de la seva antiga força imitant modes estrangeres, com ara el ciberpunk d’estil pulp, en un país on els hackers són, de fet, nombrosos, i la informàtica s’ha abraçat amb entusiasme. Altres volien preservar l’herència de la New Wave a través de relats escrits amb molta atenció al detall, alguns bastant experimentals, com la història distòpica “Domus” de Dănuţ Ungureanu (1992), escrita utilitzant el discurs prescriptiu. Malgrat que alguns d’aquests contes són realment notables, cap d’ells va aconseguir seduir el fàndom local. La ciència-ficció romanesa només es va recuperar quan es va tornar a presentar en forma de novel·les llargues en gèneres com l’òpera espacial a Abaţia [Abadia] de Dan Dobo (2002-2005), el romanç de món perdut a Ne vom întoarce în Muribecca [Tornarem a Muribecca] de Sebastian A. Corn (2014), així com la distopia apocalíptica de la sèrie iniciada amb la novel·la Vegetal (2014) de Dănuţ Ungureanu i Marian Truţă. El seu èxit, almenys entre els fans, ha contribuït a donar una nova vida a un ciència-ficció ara gairebé tan diversa i literàriament tan reeixida com abans de la crisi postmoderna i del ciberpunk. Les perspectives són, per tant, positives, amb els escriptors més joves per fi conscients que estan fent una aportació a una llarga i distingida història, com és la de la ciència-ficció romanesa.

Traducció: Sara Martín

* Aquest article és una versió adaptada per l’autor del seu pròleg «A Note on Romanian Science Fiction Literature from Past to Present», a Daniel Timariu y Cristian Vicol (eds.), East of a Known Galaxy: An Anthology of Romanian Sci-Fi Stories, București, Tritonic, 2019, pp. 10-19.

[1] La versió en castellà es troba al número 32 d’Hélice (estiu 2022), https://www.revistahelice.com/

 

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments