Molts estarem d’acord en el fet que la ciència ficció i la fantasia en català estan en una època dolça, no només per les traduccions d’obres del gènere a la nostra llengua, sinó pels molts novel·listes de casa que s’han llençat a cultivar-lo o per iniciatives com 42, el festival barceloní de recent creació dedicat al fantàstic. Editorials que han nascut els últims anys —la meva estimada Mai més, o Males herbes i Chronos, o la nova Spècula, liderada pel biblionauta Jordi Casals— ens fan pensar també que l’encertem, en aquesta valoració.

Tota literatura sanejada ha de poder tenir obres de qualsevol gènere a disposició en la seva pròpia llengua; en el cas del català, la literatura negra ja fa temps que ha agafat múscul a casa nostra i ens ofereix, cada any, un bon reguitzell de títols entre els quals escollir una lectura interessant. En d’altres gèneres, com el d’aventures i sobretot el rosa —sí, el d’històries d’amor, sovint menyspreat però gens menyspreable si l’hem de jutjar pel volum de negoci que mou en altres llengües—, no tenim tant de material on escollir, i potser estaria bé que algunes editorials o autors i autores de casa s’hi llencessin, per tenir un panorama de lletres més complet. Com deia abans, només quan qualsevol lector pugui trobar qualsevol mena de novel·la en la nostra llengua —sigui producte original (millor) o traducció— podrem començar a pensar que tenim una literatura normalitzada.

Per això és tan important l’auge en català del gènere que ens ocupa als biblionautes, tot i que l’altre dia vaig descobrir que hi ha una altra mena de fantàstic en la nostra llengua que no m’havia plantejat mai que existís i la definició del qual em va entristir molt. M’explico. Fa unes tardes, en una conversa intranscendent de sobretaula sobre els últims llibres que havíem llegit, la meva filla em va dir: “Quan llegeixes una novel·la traduïda al català, et parla d’un món que no existeix”. S’acabava de llegir un thriller britànic ben versemblant i em va sorprendre molt la seva afirmació. “Què vols dir?” li vaig preguntar. “Doncs que les traduccions pinten un món exclusivament en la nostra llengua”, em va respondre “i això no té res a veure amb la realitat”. I va argumentar: “Aquestes històries passen en un context on els diaris, les notícies, les converses que se senten pel carrer, els productes etiquetats al súper, els eslògans comercials, les trucades d’atenció al client, les baralles, els insults, les lloances, les converses passionals i les d’odi… tot, absolutament tot, és en català. I ja ho entenc, perquè expliquen el món anglès (o americà, o francès, o alemany o italià) en la nostra llengua, però com que la realitat a casa nostra no és així en absolut, se’m fa estrany. Vull dir que el món en què vivim no és ni de bon tros únicament en català i per això aquestes traduccions em sembla que parlen d’una realitat que no existeix”.

Em va sorprendre, la seva argumentació, i vaig trobar que estava ben raonada. Si fem una extrapolació del seu comentari i pensem no només en la literatura traduïda, sinó també en l’autòctona, la cosa encara es complica més. Jo, com a escriptora, tinc la ferma creença que la literatura, a més d’explicar històries, ha de ser també un model de llengua, un instrument per conservar el nostre patrimoni lingüístic, un normalitzador de vocabulari, una manera d’engrandir i millorar la nostra capacitat de comunicació. No se m’havia acudit que, per a una lectora jove, una novel·la que representa un món exclusivament català està descrivint un univers que no és real. Això em va portar a certes reflexions sobre la versemblança i a ser plenament conscient, més que mai, que, quan escric, sacrifico una part de realisme, de veracitat, per oferir una alternativa catalana en tots els àmbits i en totes les ocasions. La meva tria ferma i convençuda —la de no utilitzar el castellà si escric en català— penso que és respectuosa amb la meva llengua i amb el que crec que ha de ser el model lingüístic ofert, un model que conservi l’immens patrimoni del català i no l’empobreixi ni l’empetiteixi, malgrat que aquesta actitud, decidida i deliberada, dibuixi, a ulls d’alguns lectors, un univers ideal lluny de la realitat, un món que no existeix. Els fills, des de la seva mirada nova, sempre ens fan veure aspectes que no havíem pensat.

Estic contenta que la ciència ficció i el fantàstic en català gaudeixin de tant bona salut i estic convençuda que es mereixen un espai parió al d’altres gèneres dins el panorama de la nostra literatura, però m’agradaria que cap lector no hagués de considerar utòpic un món exclusivament català. Una circumstància que seria tan comprensible en altres llengües —un món només en castellà, en francès, en anglès, en italià— ens sembla estranya en la nostra.

Esperem que una realitat normalitzada on el català sigui habitual, normal, corrent, usual, generalitzat, comunament utilitzat en tots els àmbits, en totes les circumstàncies, en totes les situacions, a tots nivells, algun dia deixi de semblar-nos una fantasia.