LA MESURA DE L’HOME (2022) – Héctor Rivadeneyra Moll

RESSENYA

LA MESURA DE L’HOME (2022) - Héctor Rivadeneyra Moll

L’escriptor Javier Calvo debuta en català amb aquesta antologia de ciència-ficció.

Autor: Héctor Rivadeneyra Moll
Títol: La mesura de l’home
Editorial: Les Males Herbes
Any: 2022
Pàgines: 158
ISBN: 9788412514490

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Bé, aquest llibre ha estat una sorpresa. Primer, per l’autor: Héctor Rivadeneyra Moll és l’alter ego de Javier Calvo, un dels escriptors en castellà més interessants del darrer parell de dècades, especialment si t’interessa el gènere fantàstic i t’agrada que defugi etiquetes fàcils (no és l’objecte d’aquesta ressenya, però LLEGIU Corona de Flores). És una primera sorpresa personal, és clar, però que va fer que La Mesura de l’Home passés de ser, per mi, un primer llibre d’algú que desconec a un “Guau. Un llibre de relats de ciència-ficció del Javier Calvo”. El context importa. La segona sorpresa té a veure, precisament, amb el gènere i el format del llibre: relats de space opera. Un gènere clar i un plantejament que veu de forma molt directa de la tradició clàssica de la ciència-ficció: a la sinopsi s’esmenten Brian W. Aldiss i Ursula K. Le Guin, però també podeu pensar en Isaac Asimov o… gairebé qualsevol relat de naus i planetes espacials de l’època daurada o… platejada?… del gènere. El que importa, ara, és l’escenari.

Rivadeneyra (Javier Calvo quan escriu en català), que demostra sentir-se molt còmode amb les convencions d’aquest tipus de ciència-ficció, incorpora un sentit de l’humor cínic que, més enllà de ser divertit, dona als relats una dimensió moral (tampoc hauria de sobtar, tenint en compte el títol del llibre) que l’apropa, en certa manera, a la faula, i que ben mirat no és estrany a aquest subgènere (feu-li una ullada al The Cold Equations de Tom Godwin, publicat originalment al 1954, per fer-vos-en una idea). Amb un punt de gamberrisme, una preferència insistent per la narració en primera persona i un gust desacomplexat pels arguments amb gir final, Rivadeneyra ha sabut construir un escenari compartit pels seus relats que obre la porta —aquest grinyol que sentiu són les articulacions encarcarades dels meus dits encreuant-se per emfatitzar el desig— a la creació de molts més relats que ampliïn aquest univers. No crec que n’hagi exhaurit les possibilitats, i la sensació d’univers únic lliga molt bé entre si els relats, i augmenta la consistència del (petit) volum.

El llibre inclou cinc relats que comparteixen univers però no tenen més connexió entre si (bé, sí, el fet de recórrer a la narració en primera persona, tal i com he apuntat abans). En tots ells destaca la potència de la veu de la narradora o narrador, i un desenvolupament de la trama que porta a una sorpresa (de vegades més previsible, de vegades menys) molt recolzada en la natura sovint poc fiable de qui explica la història. En cada un d’ells, de forma deliberada o espontània, es revisiten algunes de les convencions o figures típiques de la ciència-ficció: la soledat de l’espai, el posthumanisme, la inteligència artificial, la clonació… Molta teca per un volum tan reduït, però l’autor ho aconsegueix.

El primer relat és Homo Mensura. Connecta directament amb el títol del volum (de fet, la coberta del volum, obra de Toni Benages, surt d’aquest relat) i és una molt bona porta d’entrada al to i actitud general del llibre. El relat ens mostra la declaració de la suboficial de transport Alana Carmina Burana després d’algun tipus de desastre a la seva nau espacial. Sarcàstica, malcarada, cosina conceptual de la mena de camioners espacials que vam conèixer a la Nostromo d’Alien, l’autor sap donar una primera imatge de la duresa del futur que dibuixa a la resta de relats. La space opera sempre ha tingut relació amb la literatura de frontera, amb els espais on la llei de la civilització és més tènue, i això queda clar amb la desventura de la Carmina Burana. Té una reflexió interessant (apareixerà més vegades) sobre l’impacte de la tecnologia sobre l’ésser humà. També em recorda, precisament, al The Cold Equations que he esmentat abans. Possiblement sigui el relat amb més mala baba del volum.

Al segon relat, Busytown, apareix la terraformació de Mart i el format és el de diari personal del director d’una mena de colònia minera. Si hi ha un relat que et manipuli (en el bon sentit), és aquest. No vull revelar gaire informació, però paga la pena gaudir de la dosificació de la informació i de com es modula la veu del narrador. És un dels meus favorits. També val la pena (ja avanço que no hi ha cap relat que no m’agradi) el curiós La Shirley Jackson a l’espai. En aquest cas em sembla més sofisticat el plantejament i la construcció de l’escenari que la solució final del relat: una base espacial que acull una convenció de fans de la Shirley Jackson. El contrast entre l’ambientació futura i l’admiració a la retorçada imaginació de l’autora funciona com un rellotge i, si t’agraden les convencions, és fàcil posar-se en situació i gaudir de la caricatura.

Al penúltim relat, Rei Rata, torna a evocar-se la saga d’Alien i al darrer, La Calexico aprèn a nedar, tornem a trobar els registres d’un diari per veure què passa a una base espacial més o menys aïllada a Venus en un dels meus altres relats favorits. Sobta una mica, tenint en compte el lligam entre els relats, la diversitat temàtica entre ells. La sensació que queda, a part que l’autor s’ho ha passat bé escrivint tots els relats, és que té un domini absolut del que es porta entre mans, a tots els nivells. L’estil és impecable, la veu dels personatges funciona, els escenaris són suggerents, la trama està ben dirigida… tot plegat, cadascun dels elements contribueix a un total coherent, absorbent i interessant.

No exagero si us dic que, per mi, aquest volum es situa molt amunt en el rànquing de millors obres de ciència-ficció en català. D’una banda, tots els relats es prenen seriosament a si mateixos i les premises en què es recolzen. De l’altra, són una proposta atractiva i nova que connecta amb coneixement i gràcia amb una tradició, darrerament abandonada, del gènere, confirmant que encara es poden fer servir els futurs llunyans per a parlar de coses interessants. També em sembla que permet una reflexió sobre la relació, en la ciència-ficció, entre escenari (el world building, que diuen els entesos) i construcció d’un missatge. Qualsevol “gènere” (realisme, novel·la negra, ciència-ficció… poseu-li les etiquetes que vulgueu) ha de permetre parlar de qualsevol cosa, i es pot ser igual d’imaginatiu en qualsevol d’ells… però cadascun té uns recursos que modulen de manera diferent les idees que presenten, i les sensacions que provoquen en qui llegeix el text. La mesura de l’home és un exemple perfecte de les particularitats de la ciència-ficció, en aquest sentit.

No cal dir que li escau com anell al dit al catàleg de Les Males Herbes, que sempre ha mostrat un interés notable en la ciència-ficció clàssica o pulpera. Aquest llibre, i crec que no ho dic tant sovint, és un imprescindible.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments