Avui vull parlar-vos d’un llibret que es llegeix en un sospir, però que et remou per dins per la seva lectura entre línies. Tot i ser un relat curt, trobo que Laertes l’ha complementat de manera molt adient, tant amb el pròleg d’Emili Olcina, que ens posa en situació per al que ens trobarem de mà d’E.T.A. Hoffmann —amb una acurada i molt propera traducció de la Núria Mirabet—, com amb l’article de Sigmund Freud sobre Allò Sinistre, que ens parla d’aquest fenomen, d’on neix i quina és la diferencia entre aquest sentiment produït a la vida real i a la literatura.

Hoffmann (1776-1822) va ser un d’aquells intel·lectuals versat en quasi totes les arts, multidisciplinar i interessat en les diferents expressions de la ment humana. Va ser músic —tenor i compositor—, pintor i jurista, amb tot, on va destacar va ser com a escriptor dins el moviment romàntic alemany amb obres d’horror i suspens que combinaven allò sobrenatural amb el realisme psicològic i el sinistre. Amb les seves històries va influenciar autors a l’alçada de Kafka i Edgar Allan Poe.

Potser, referint-nos més a aquesta obra concreta, la seva infantesa trista i un tant convulsa en les relacions parentals ens mostra d’on surt la doble mirada cap el pare que ens trobem a El home de la sorra. No entraré en més detalls de la vida de l’autor, atès que l’Olcina, en el seu pròleg, ens fa una introducció prou acurada per al relat.

En iniciar la lectura, feia molt poc que acabava de llegir Joyce Carol Oates —un recull de relats en préstec de la biblioteca— i no puc evitar veure reflexos de l’obsessió per les nines i els autòmats, entre l’home de la sorra de Hoffmann i El señor de las muñecas d’Oates. Dos nens als què un succés els marca d’una manera tan funesta que els canvia per sempre i, si bé al principi pot semblar que passen els anys i arriben a l’edat adulta sense més accidents, els autors s’encarreguen de mostrar-nos que no és pas així, que els desitjos i terrors infantils ens acompanyen sempre, ja corri el temps o canviem de paisatge.

El llenguatge de Hoffmann és curós, poètic, fins i tot lluminós quan recorda els bons moments d’infantesa, per tornar-se més recarregat i ombrívol, ple de malenconia pels temps passats, quan el trauma es manifesta en el present de l’adult.

El relat se’ns obre en format epistolar, és el propi protagonista dels fets, en Nathaniel, qui escriu una carta relatant-los al seu amic i germà, en Lothar. La missiva caurà en mans de la seva estimada, la Clara, qui en un principi patirà pel seu enamorat. Ara bé, després, reflexionant-hi, li oferirà a en Nathaniel un seguit de consells que posen la primera pedra per a l’emmirallament que veurem més endavant entre la Clara i l’Olímpia. I es que no només hi ha la imatge del doble pare, sino també la de la doble dona-estimada, però amb una altre càrrega moral.

La carta que ho comença tot ens parla d’un succés que ha trencat amb la normalitat de la rutina d’estudiant del protagonista, ja que un personatge desagradable ha despertat els fantasmes del passat. El rellotger, amic del seu professor a la universitat, és idèntic a Coppeluis, l’advocat malèvol que els visitava quan ell era un nen i va desaparèixer amb l’estranya mort del seu pare.

És curiós, i no sé si això ho va fer amb intencionalitat, tanmateix em sembla interessant que Nathaniel deixi ben clar que l’aparició del personatge que trenca amb la seva normalitat va ser un 30 d’octubre al migdia, data i hora màgica, en què el vel s’esvaeix i els esperits agafen forces, moment del dia en què els dimonis del migdia, sàtirs i nimfes fan de les seves amb els somiadors i tots aquells que no en tenen cura.

També hi ha un gran simbolisme en el fet que Coppola —el rellotger, venedor de baròmetres i lents— i en Coppelius tinguin un nom semblant, l’arrel dels quals té a veure amb la vista i els ulls, i el primer treballi tant amb el temps com amb la capacitat de «veure-hi bé».

Tornem a les cartes, quan en Nathaniel era nen hi havia un personatge que el terroritzava, l’ombra del qual no el va abandonar en la vida adulta. Aquest és l’home de la sorra —personatge de conte per a què els nens siguin obedients i vagin a dormir—, que la mare nombrava uns dies concrets, quan ella estava amb posat trist —detall que el narrador remarca diverses vegades— i havien de deixar el pare, les històries i bons moments, per pujar a les habitacions, a les 9 de la nit, puix que venia l’home de la sorra.

El Nathaniel adult explica en la seva missiva la por que despertava en ell aquella figura i els sorolls que sentia després, passes pesants a les escales, un cop de porta a la cambra del pare… La mare va dir-li que era una manera de parlar, que no era real, malgrat això, el nen va continuar indagant. Finalment, una de les dones del servei li va explicar la historia d’aquell terrible home que feia saltar els ulls dels nens desobedients amb sorra i els duia als seus propis fills, a la lluna, per a menjar-se’ls amb els seus becs corbats.

La imatge del doble pare que abans comentava, l’home seriós i dolç que els deixa llibres i passava l’estona amb ells després de sopar, contraposada al monstre que apareixia amb l’home de la sorra i la tristor de la mare, es repeteix en la seva edat adulta amb el seu professor i pare d’Olímpia, i el venedor de baròmetres.

Ens trobem el mateix caràcter repetitiu amb el motiu de l’autòmat, la idea d’irrealitat d’un mateix i dels demés, de la futilesa de la voluntat i el pes inevitable del destí que ens converteix en titelles. Ambdós, juntament amb el trencament de la vida quotidiana, ens porta a la explicació d’allò sinistre que ens ofereix Freud al seu article.

El pare del psicoanàlisi ens diu que el nostre inconscient està determinat pels instints i aquests estan dominats per l’impuls de repetició —repetició que podem veure en els contes d’esperits, endimoniats i cases maleïdes—. Quan alguna cosa aterridora afecta les coses que ens són familiars, i el subjecte que ho pateix sent certa incertesa intel·lectual o desorientació, ens trobem davant d’allò sinistre. Freud senyala la infantesa per apuntar que una forta impressió pot reviure els complexos infantils reprimits i les creences d’aquella època que, com a adults, creiem superades.

Aquí voldria fer un altre incís, atès que, on el neuròleg austríac veu el trauma per la por a la castració —jo soc més junguiana—, hi podem trobar el bloqueig des de l’imaginari per l’abús infantil. La imatge que segueix al descobriment de l’home de la sorra per part del nen Nathaniel, la visualització del seu propi cos com a un ens mecànic amb el qual poden jugar i desmuntar per peces, reflectida amb la d’un altre titella, magrejat i desarmat en el futur —amb tots els sentiments que s’hi deriven i la malaltia consegüent—, fan pensar clarament en abusos que trenquen la realitat del nen i no poden ser acceptats per l’adult; pel què només una realitat màgica, que torna a les obsessions infantils —moment en què tractem com a viu allò inanimat i l’impossible es fa real—, es desperta amb la por adormida i embogeix el protagonista.

Unes pàgines més endavant el narrador canvia. Ja no son els personatges principals que s’escriuen missives, sinó un narrador extern, amb tota la informació a les seves mans, ens descriu el que va passar amb Nathaniel. Aquest canvi ens permet veure els successos sense les emocions directes del protagonista i és aquí quan fa aparició l’Olívia; objecte de desig d’en Nathaniel.

Abans comentava que també hi havia un efecte doble-mirall entre la Clara i l’Olívia, on hi ha una forta crítica a la manera d’entendre la feminitat de l’època. L’autor ens presenta la Clara com una noia que tothom estima, però que no és precisament bella, això sí, és intel·ligent, perspicaç i diu el que pensa. Per aquest motiu, quan l’imaginari màgic envaeix la ment d’en Nathaniel, ella és la que se sent avorrida i ho demostra activament, primer amb consells i després amb ironia. L’Olívia, per altra banda, és físicament perfecta i desitjable, és callada i reservada amb una bona posició social, escolta tot el que diu en Nathaniel sense crítiques i amb mirada amorosa. I això l’atreu com la llum a les arnes i oblida la tendresa i ment aguda de la Clara, qui sempre l’ha estimat.

La vista, els ulls, tenen gran importància a l’obra, no només per ser el que roba l’home de la sorra als nens, sino perquè son el mirall de l’ànima, on es reflecteix el que hi ha dins nostre i ens mostren d’una manera o una altra la realitat. És a través d’unes lents —«bonis uis»— que el protagonista veurà el món deformat des de la visió infantil de l’imaginari màgic. Nathaniel es deixarà portar per aquests cants de sirena i no veurà l’horror que es forja al seu voltant, l’encantament que ha caigut sobre ell; com ho va fer en el passat sobre el seu pare.

Podria continuar explicant el relat, ara bé, sent un llibret de poques pàgines no voldria esgarrar-vos-el, i prefereixo deixar-vos amb l’ai al cor i la mel als llavis.

En resum: reflexos, esperits interiors, monstres infantils…, la imaginació crea mons nous per donar explicació a les realitats dels adults. Les pors s’emmirallen en nosaltres i, quan no les volem veure com realment són, les llencem enfora, convertint-les en els altres, el monstre sota el llit que ens espanta a les nits, fantasmes que només tenen la força que nosaltres els conferim.