Sàpiga’s, oh príncep, que en el transcurs de les dècades agitades que es van succeir entre que aquest cronista era un marrec i fins que se li va doblar l’espinada i li va arribar a créixer una barba llarga i blanca, el gènere d’espasa i fetilleria en català fou un desert polsegós en el qual només se sentiren l’eco de les malediccions que entonaven les ombres encarregades de guardar les tombes d’Estígia. En aquella època pesarosa, les narracions fantàstiques d’una edat no somiada que ideà un texà anomenat Robert E. Howard mai no van ser llegides en la nostra llengua. Així havia de ser fins que els safirs que il·luminen els cels foscos es fonguessin i les deïtats que s’amaguen a les profunditats abissals del cosmos fossin només un murmuri de regnes de llegenda oblidats.

Però en aquell interval llarg en què, el cortinatge inexorable de l’oblit semblava que havia de perpetuar una injustícia a la qual, ni el mateix Crom podria haver restat impassible, a una petita vila tumultuosa a tocar d’un port on les galeres navegaven per comerciar amb Zíngara i Argos, encapsulada entre antics torrents soterrats, carrerons traïdorencs, places atapeïdes de basars que oferien articles meravellosos portats de Kush o Khitai i on les dones de cabells de foc i esclaus de cent nacionalitats diverses bevien i dansaven fins que les estrelles quedaven entelades pel blau del Mediterrani, les tavernes i posades bullien amb el bram de ferotges tigresses hyrkanianes i guerrers d’Aesgaard i aquilònis de brillant armadura brindaven amb gerres de vi de Ghazan mentre a temples polsegosos, sacerdots i mags maquinaven per dur a terme segrestos obscurs i robatoris de joies màgiques. D’altra banda, en una torre fosca de minarets enjoiats amb lapislàtzuli, resguardada sota un mur invisible de misteri terrorífic, l’Arcà ordia plans. Maquinava. Absorbia essències tel·lúriques i acumulava intencions per, arribat el moment adient, obrir les portes i els finestrons que, gelosos, havien guardat els secrets de l’acer i la bruixeria i que ara, estaven disposats a escampar amb alegria salvatge i intensitat ferotge.

I així, tal com va quedar consignat a les cròniques nemedies, va arribar Cònan, el cimeri, cabell fosc, ulls adustos, espasa en mà, cota de malles d’escates negres i casc d’acer amb banyes de bou. Lladre, assaltador, assassí, corsari, capità de princeses, de grans tristors i grans alegries, preparat per a sotjar amb els seus peus calçats amb sandàlies els trons enjoiats de la Terra. I amb ell, La Belit, filla de Shem, capitana del Tigressa, qui va navegar de les costes de Zíngara a les fogueres més llunyanes del sud. Reina de la Costa Negra pel foc, l’acer i la mort. Els cabells abundants, negres com les nits estígies, amb les formes d’una deessa. Indòmita com un vent del desert, elegant i perillosa com una pantera. L’única dona capaç de tornar de l’abisme per ajudar el seu amant. La més terrible de les diablesses.

Però també, van aparèixer bruixots de pell bruna que llançaven encanteris entre la boira del fum expiatori dels altars sacrificials; simis alats i ratpenats monstruosos que s’alimentaven d’homes; bruixes maleïdes que continuaran tornant en el temps per afligir la humanitat; mags de la llunyana Khitai, mercenaris crucificadors, tribus de nòmades, cabdills zuagirs, ballarines que subministraven filtres d’amor, gegants estranguladors, dimonis de la Foscor Exterior, horrors alats, hienes d’una malevolència més profunda que el pou de Skelos; dimonis necròfags, nigromants, pirates kothians, zamorans, britunians, corintis, shemites… estàtues de ferro que representaven guerrers de pell fosca i cara de falcó en ruïnes ciclòpies engolides per la molsa, els líquens i les enfiladisses; vampiresses de pell colrada, ulls lluminosos com estels i cabells foscos engalanats amb flors blanques i, també, formes obscures i enormes que es desplaçaven fent salts gegantins de gripau.

Per Mitra, Ishtar i Aixtoreth! Qui, no estaria disposat a recórrer l’ignot riu Estyx que desemboca el seu cabal en una badia custodiada per les fortaleses imponents de Khemi? A passejar per les ruïnes on creixen flors vermelles que brillen amb esquitxos de sang i que s’obren només una vegada cada cent anys amb la lluna plena o a descobrir valls perdudes en la jungla, entapissades, com una catifa de vellut, d’herba fresca i grans flors blanques que es dobleguen com si assentissin i murmuressin amarades de perfum floral?

Qui, no s’arriscaria a topar amb les flors dels lotus negres, que signifiquen la mort de qui en beu el suc o provoca una son intoxicada de somnis estranys si s’olora? A enfollir per fixar l’esguard en globus de cristall en els quals apareixen espirals de boira i figures que corren entre núvols de pols que giren? O a caure captiu en fossars on es rosteix la carn de desconeguts mentre bèsties assegudes al voltant sadollen una gana estremidora, a canvi de contemplar aquestes meravelles singulars?

Tots aquests escenaris màgics i terrorífics, aquestes gents i dimonis sorprenents, aquestes històries tràgiques i èpiques nodreixen els esperits i l’anima i són la matèria amb la qual es forgen els somnis i s’alimenten els somiadors… més que cap pobre ressenya d’un trist cronista.

Sàpiga’s, oh, príncep, que Cònan va ser de Robert E. Howard primer, de Roy Thomas i d’Ernie Chan, de John Buscema, Barry Windsor-Smith, Neal Adams, Gil Kane, de John Milius, Arnold Schwarzenegger i Rafaella De Laurentiis o de Tomás Giorello més tard… i ara, mitjançant l’Arcà i les arts hermètiques de les il·lustracions del Toni Benages o el Raúl Grabau i de les traduccions del Jordi Vidal Tubau i de l’Enric Navarro Pérez, part de tots nosaltres, llops afamats de petjar el món d’Hibòria. Els bàrbars que, brandem l’espasa, la destral o un teclat, per defensar el dret a tenir els grans i petits clàssics del gènere de l’espasa i la fetilleria normalitzada i a l’abast de la #cificat.

Tanmateix, la força, el vigor i nervi de La cançó de Belit, transcrita ara a la nostra llengua, insuflarà, en els cors salvatges que dormitaven, la guspira que encendrà la flama capaç de convèncer-nos del fet que, per a nosaltres, encara no és massa tard per reclamar i conquerir el tron d’Aquilònia i que, com Cònan, potser, fins i tot, serem capaços d’estimar-lo i avorrir-lo, mentre en algun lloc, un papagai cridi com un eco misteriós: «Iagkoolan iok tha, xuthal·la! Iagkoolan iok tha, xuthal·la! Iagkoolan iok tha, xuthal·la!».

Quadern d’estiu de Set: xacals, si encara no l’heu gaudit, cerqueu l’adaptació al còmic perpetrada per Roy Thomas i Sal Buscema de A Witch Shall Be Born (Naixerà una bruixa) amb la ja mítica escena, amb reminiscències bíbliques, de la crucifixió de Cònan.