Fa uns mesos, Pagès Editors va publicar finalment Les bèsties i la pols, l’antologia definitiva dels contes fantàstics de Pep Albanell, un dels nostres grans autors i un dels nostres grans oblidats. El llibre, l’existència del qual s’ha d’agrair especialment a la tossuderia de l’Antoni Munné-Jordà, que és qui l’ha curat i prologat, va sortir sense fer soroll —de puntetes, gairebé—, com acostumen a sortir tots els llibres de la col·lecció “porpra i plata”, així que em temo que ha passat ben desapercebut per als lectors, tant per als veterans —que de segur que ja coneixen Albanell però que farien bé de rellegir-lo— com per als joves —que em temo que no han tingut gaire oportunitats de gaudir-lo com cal. Que serveixin aquestes humils paraules de reclam, doncs, ja que sembla que no n’hi ha d’haver gaires altres.

El volum comença amb el pròleg de l’Antoni Munné-Jordà, el qual ja fa anys que ha deixat de ser director de la pionera col·lecció de ciència-ficció de can Pagès, però que tot i així no pot deixar de proposar i impulsar projectes extraordinaris i necessaris com aquest —i algun altre que si mai veu la llum estem segurs que deixarà amb la boca oberta els aficionats! Una llàstima que, en general, el país no s’hagi aprofitat més dels coneixements i l’entusiasme de l’Antoni, perquè pocs savis són tan generosos com ell. En aquestes pàgines inicials, fa una excel·lent contextualització d’un autor al qual es nota que admira i estima, perquè amb quatre ratlles és capaç de fer-nos sentir per l’Albanell la mateixa admiració i estima que sent ell. Si em voleu fer cas, llegiu-lo: és curt, però en sortireu enriquits. Es titula “Albanell, un dels grans”, i sens dubte és un títol molt ben triat: un pròleg sobre un dels grans escrit per un dels grans.

Les bèsties i la pols, que com he dit abans se centra exclusivament en la reivindicació dels contes de ciència-ficció d’Albanell, s’estructura en tres parts: en la primera, que bateja el volum sencer, “Les bèsties i la pols”, és on hi ha inclosos els contes de ciència-ficció més clàssics; en la segona, “Gòfies galàctiques”, hi ha els relats més satírics, i en la tercera, “Sideca(r)s”, hi ha els relats que ens parlen d’altres realitats. Com a cirereta a aquest autèntic greatest hits, s’ha de fer notar als lectors que el volum inclou dos relats inèdits, la qual cosa el fa encara més apreciable. Es tracta dels dos últims de la primera part, “El que triga a arribar l’hivern” i “proto-Dracs”, que com s’explica en la nota que l’encapçala és el relat que Albanell va oferir en el projecte frustrat de novel·la col·lectiva que va donar el tret de sortida al grup Ofèlia Dracs, del qual va formar part juntament amb Miquel Desclot, Carles Reig, Jaume Cabré i Joaquim Soler, i que tantes coses va aportar al gènere dels ‘80.

El volum, en general, destaca per un finíssim sentit de l’humor i una encara més fina crítica social, especialment dirigida a aquest progrés mecanitzat que Albanell ja intuïa fa vint o trenta anys. Sobra de dir, segurament, que, com en qualsevol antologia extensa —són 31 relats, això sí, entre breus i molt breus—, el resultat té alts i baixos, fins i tot en aquesta tria acurada del bo i millor de l’autor. Però m’atreveixo a assegurar que cada lector trobarà almenys dues o tres joies extraordinàries, úniques i per les quals val la pena de navegar una bona estona per les pàgines d’aquest llibre, perquè de ben segur que serà bona, l’estona que hi passarà. Des de terrors arcans lovecraftians, a invasions subtils, a naus espacials, a crims infantils… tot el gènere de la ciència-ficció hi és representat amb gràcia i de manera desenfadada, a l’estil dels grans contistes catalans del XX, des de Pere Calders al millor Quim Monzó.

Molta atenció a l’ascensor social que ens presenta a “L’implacable naufragi de la pols”, molt abans que Galder Gaztelu-Urrutia ens submergís a El hoyo (2019); al bellíssim i tristíssim quasi-poema ”Mans com ocells”; a l’extraordinària faula de ciència-ficció antifranquista “Suïcidi d’estat”; a la divertidíssima i irreverent història de l’home-tita d’ “Escurçons” —difícil d’imaginar avui un autor escrivint un conte com aquest i no essent crivellat pels defensors del políticament correcte―, o la utòpica “La porta”. A mi són els que més m’han agradat, però n’hi ha molts altres. Us convido a què passeu i remeneu, segur que trobareu els vostres.