És una tortura. Estic convençut d’haver superat amb escreix el rècord de vida de la meua espècie malgrat el meu estat: el cos, decrèpit i malaltís, fa fàstic, però els nanobots fa temps que campen al seu aire dintre meu, combatent infeccions i reemplaçant el teixit necrosat amb un material entre sintètic i orgànic que generen a partir de… M’estime més no saber-ho. Tampoc amb què m’alimenten via intravenosa.
Sospite que aviat tindré algun tipus de marcapassos, perquè últimament cada batec representa un esforç titànic. Ja ho feren amb l’implant del respirador en fallar els pulmons, i amb l’extracció de ronyó, la diàlisi, el càncer. No debades la cabina s’assembla més a un box d’urgències de qualsevol hospital que a la que un dia fou la meua nau. Tot ple de braços articulats i tubs que em foraden l’esqueixat uniforme per introduir-se en braços i cames, boca i nas, m’estalviaré detalls de la resta d’orificis. Això i un munt de monitors exhibint les meues constants vitals, com si hi haguera algú més per a veure-les.
Tanmateix, la pantalla principal continua parpellejant, amb cadència monòtona, el missatge d’alarma que hi aparegué en perdre tot contacte amb la nau nodrissa, quan l’ordinador va activar el protocol d’emergència prenent el control de la nau. Aquesta és una nau petita, el protocol d’emergència només té dues premisses bàsiques, sense matisos: emissió ininterrompuda d’un S.O.S a l’espai… i preservar la vida del pilot.
Sense matisos.