El senyor de l’anell

OPINIÓ

El senyor de l'anell

Joan Manuel Soldevilla repassa per extens en aquest article el còmic de ciència-ficció espanyol dels ’80 i ens fa una confessió: ell és el senyor de l’anell… presidiari.

Professor i escriptor

Els còmics dels anys vuitanta van ser un territori molt fructífer per a la ciència-ficció. Quan revisem el boom del còmic espanyol desenvolupat els primer anys d’aquella dècada, descobrim que molts autors van considerar aquest gènere un territori privilegiat per desenvolupar tota la seva capacitat creativa. No només era habitual trobar històries en qualsevol publicació sinó que hi havia revistes com Metal Hurlant i molt especialment 1984 que, pràcticament, només eren de ciència-ficció. Sèries com Cuentos de un futuro imperfecto Alfons Font-, L’IncalJodorowsky i Moebius-, DenRichard Corben-, Historias de la taberna galàcticaJosep Maria Beà-, Adolphus Claar –Yves Chaland-, Zora y los hibernautasFernando Fernández-, El último recreoCarlos Trillo i Horacio Altuna– o CiudadRicardo Barreiro i Juan Giménez-, per buscar exemples molt diferenciats per origen i estètiques, ens parlen d’una veritable passió per aquest gènere.

1984 va ser el buc insígnia de Toutain Editor, la més important editorial d’aquells anys. Sorgida amb aquest orwellià títol l’any 1978, l’èxit va sorprendre tothom, fins el punt que l’any del Gran Germà la revista va haver de canviar de títol i passar a dir-se Zona 84 per evitar quedar obsoleta. Inicialment es nodria de material de l’editor nord-americà Warren qui, per la seva banda, havia fitxat per a les seves publicacions un estol de dibuixants hispànics a través de l’agència Selecciones Ilustradas que dirigia Josep Toutain. Poc a poc, la revista va anar deixant de traduir el material Warren i va començar a encarregar projectes als dibuixants del país que, potser per primera vegada, tenien oportunitat de treballar en unes condicions –de llibertat creativa, de projecció de la seva feina i de remuneracions-  desconegudes al país.

Emmarcada en aquesta voluntat de promocionar el talent local, l’editor va idear un concurs de còmics de ciència-ficció adreçat als autors no professionals, una iniciativa admirable que tenia com a premi no només una dotació econòmica més que digna sinó també la publicació del treball guanyador en un número especial. Però encara hi havia molt més; no només era un concurs de dibuix sinó que també hi havia quelcom mai vist: un concurs de guions, amb dotació econòmica i il·lustració del guió a càrrec d’un dibuixant professional. I a més, publicació dins la revista 1984, no pas en cap número extra. Per a un jove de 19 anys com jo que no en sabia res, de dibuixar, i que era un lector compulsiu de tot el que se li posava al davant, era una oportunitat única de publicar i entrar en el món del còmic per la porta gran.

Mai m’havia interessat especialment la ciència-ficció, però qualsevol lector de còmics d’aquells anys havia fet una immersió considerable en el gènere i se’n podia considerar un lector avançat; és cert que també havia llegit Verne, Wells o Bradbury, i alguna cosa de Lem, que havia vist Blade Runner, Terminator o 2001 una odissea de l’espai, però no era pas un gran coneixedor d’aquesta manera de mirar la realitat. Ara bé, era jove, la qual cosa vol dir agosarat, i en conseqüència em vaig llençar a redactar sense tenir ni idea de com s’escrivia un guió de còmic. No hi havia, llavors, manuals, ni cursos, ni bibliografia al voltant d’això, però la inconsciència em va dominar i vaig decidir posar-me a treballar.

El treball portava per títol Anillo carcelario i va resultar ser, davant de la meva sorpresa, un guió d’alt contingut polític. Suposo que veient que no podia aprofundir en el món de  l’anticipació científica per manca de bagatge i formació, vaig decidir -l’ombra d’Orwell és allargada- crear una distòpia que em permetia fer una reflexió sobre la violència com a motor de transformació social. O potser, més que una reflexió, una apologia. Déu n’hi do. El vaig passar a màquina –ai, velles noies Underwood-, el vaig enviar i me’n vaig oblidar.

Passats uns mesos, i sense previ avís, vaig rebre a casa un carta de Toutain Editor; al seu interior hi vaig trobar un taló de 30.000 ptes -180 euros l’any 1984, que  no eren quatre quartos-. Immediatament vaig trucar a l’editorial i em van confirmar que no només havia guanyat sinó que el guió ja estava dibuixat per Brocal Remohi i que em passés per la seu –Diagonal cantonada Passeig de Sant Joan, a quatre cantonades de la casa dels pares-, que em volien fer una entrevista per publicar-la el mes següent amb la història guanyadora.

Jaume Brocal Remohí (1936-2002) era en aquells anys un veterà dibuixant que s’havia format en el ric panorama de la historieta valenciana dels anys cinquanta i que havia desenvolupat el gruix de la seva obra per al mercat estranger, tant per als Estats Units com per al mercat europeu; no només això, més endavant publicaria també al món àrab i fins i tot al Japó, sent un dels primer autors europeus de fer-ho amb èxit. Especialitzat en la fantasia heroica i en les aventures de bàrbars hereus de Conan, no semblava el dibuixant més apropiat per al meu guió. El cert, però, és que quan vaig veure les planxes dibuixades per Brocal vaig trobar que havia fet una feina magnífica i que havia captat amb precisió i contundència el que volia explicar; en realitat jo havia escrit el guió sense tenir in mente una estètica gràfica definida i l’aposta visual de Brocal –fosca, gairebé tenebrosa, figurativa i amb trets expressionistes- em va semblar absolutament pertinent.

Em van entrevistar i vaig quedar com un pedant –parlava del Quijote i de Joyce com de les meves lectures preferides- i poques setmanes després sortia al mercat el número 63 de 1984 on es publicava el meu guió. Vaig comprar una dotzena d’exemplars que vaig repartir a dojo entre parents i amics; sí, era guionista de còmics a la revista clau del país. No vaig poder contactar amb Brocal Remohí per agrair-li la feina feta –ho vaig intentar, però no va haver-hi manera-; Toutain no va voler saber res dels meus futurs guions, i la revista es va tancar al número següent per renéixer com Zona 84. Allà es va acabar la meva carrera, però va sortir publicat el meu guió, dibuixat de manera esplèndida per Brocal. Tenia 19 anys i vaig ser molt, molt feliç.

Per increïble que pugui semblar, anys després m’he trobat gent que recordava haver llegit Anillo carcelario, especialment la seva violència i algunes imatges torbadores, i fins i tot en alguns fòrums d’internet he trobat com es feien preguntes al voltant de l’enigmàtic guionista, a qui li havien perdut la pista.

No he estat mai, ja ho he dit abans, un gran aficionat a la ciència-ficció, encara que he seguit llegint coses de manera dispersa i desordenada, de Scott Car a Philip K. Dick passant per Lucius Sheppard, GorodischerG. H. White. La passió del còmic pel gènere es va diluir als vuitanta, i de cinema he vist quatre coses més mal comptades. I malgrat això, no puc més que estar agraït a aquest camp expressiu que em va permetre fer realitat un somni de lector voraç i compulsiu com era esdevenir guionista de tebeos, ni que fos per una vegada. I convertir-me en el veritable senyor de l’anell; de l’anell presidiari.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments