FLORS PER A L’ALGERNON (1966) – Daniel Keyes

RESSENYA

FLORS PER A L'ALGERNON (1966) - Daniel Keyes

No deixeu de collir els primers brots d’aquestes “altres herbes”.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Daniel Keyes
Títol: Flors per a l’Algernon (Flowers for Algernon)
Traductor: Pep Verger
Editorial: Males Herbes i L’altra editorial 
Any: 2020 (1966)
Pàgines: 287
ISBN: 9788412209778
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Fins i tot un dèbil mental vol ser com els altres homes.

Com puc fer-li entendre que ell no m’ha creat pas?

L’any 2018 l’editorial Males Herbes i L’altra editorial es van posar d’acord per publicar dos King’s en català (mentre els primers oferien als lectors l’antologia Torn de nit, les segones publicaven l’assaig autobiogràfic Escriure). L’experiència devia ser prou positiva des de tots els punts de vista (des del punt de vista del lector ja en vam donar fe nosaltres aquí), ja que enguany han decidit no només reeditar la col·laboració, sinó dur-la a un nou nivell: les dues editorials acaben d’estrenar el segell conjunt Les altres herbes, des del qual volen llançar periòdicament llibres de culte alternatius al cànon i amb un model de llengua desacompelxat i modern. Per què? Doncs perquè creuen que així podran fer arribar aquests llibres a més lectors i defensar millor aquelles obres que consideren imprescindibles.

Obres com aquestes Flors per a l’Algernon de Daniel Keyes, traduït al català el 1997 a Cruïlla per Pep Vergés i que Les altres herbes posa de nou en circulació per a sort dels lectors catalans. Potser als més joves el títol no els digui gaire res, però als més veterans segur que sí. Es tracta d’un d’aquells títols que amalgama de manera unànime opinions positives de crítica i públic, i que ha esdevingut amb els anys un clàssic de la literatura nord-americana (i universal), a l’alçada, per exemple, de El guardià en el camp de sègol de Salinger o A la carretera de Keoruac. La novel·la (que parteix d’un conte set anys anterior del mateix autor que va guanyar el premi Hugo) va ser guardonada el 1966 amb el Nebula a millor novel·la i, fins avui, s’ha anat reeditant (ja porta venuts més de 60 milions de còpies als EUA) i traduint. No podia ser que no la poguéssim llegir en català. Des d’aquest punt de vista, doncs, la tria d’aquest llibre per encetar aquest nou projecte no pot ser més reveladora.

Ara bé, que no s’esperi qui no coneix aquesta novel·la una aventura de ciència-ficció convencional, perquè quedarà decebut. Malgrat els premis de gènere, el llibre usa l’element cienciaficcional únicament des d’un punt de vista tangencial, quasi com una excusa per arrencar el relat. No sé si podríem dir que allò que l’apropa al gènere fantàstic és la presència d’un “novum”, terme usat per l’estudiós Darko Suvin per a referir-se en la literatura de ciència-ficció a aquella innovació científica validada per la lògica cognitiva però que encara no s’ha inventat en el present, i que aquí es correspondria a un revolucionari sistema per a superar els trastorns mentals que es trobaria en fase experimental. Això és tot el que hi ha de ciència-ficció. Tan poc. Tant.

Aquest “novum”, aquesta cura extraordinària, en la ficció novel·lesca ja ha estat testada en ratolins i l’èxit ha estat inqüestionable (l’Algernon del títol és la prova d’això) i ara el que resta és començar la fase amb humans. És aquest el punt just on arrenca l’obra. La novel·la està explicada quasi en al seva totalitat com si fos el diari personal de Charlie Gordon, un discapacitat mental que accepta sotmetre’s a aquest experiment, amb l’esperança d’aconseguir allò que ha anhelat tota la vida: ésser normal. A qualsevol preu. En una potent primera persona que cau sovint en el monòleg interior i la introspecció, assistim als progressos cognitius del protagonista (en paral·lel als del ratolí Algernon, convertit quasi en un alter ego seu), consignats en diversos “informes de progrés”, des de les beceroles intel·lectuals dels primers capítols fins a les últimes conseqüències de l’experiment. No només d’adquisició de coneixements, també l’acompanyem en un esclaridor viatge interior de descoberta personal i de cerca de respostes a les preguntes que ens fem tots: qui soc? d’on vinc? per què? Una de les coses que més he gaudit ha estat precisament com la història m’ha interpel·lat en tot moment. 

El llibre se centra especialment en aquest procés evolutiu, un procés de maduració que és de totes totes accelerat i exagerat. El desenvolupament emocional de Charlie Gordon no segueix el ritme vertiginós de la seva evolució intel·lectual, de tal manera que ha d’encarar-se a nous problemes, quasi pitjors que els anteriors, sense estar preparat, sobretot perquè ara n’és conscient (ha despertat a la consciència). No he pogut estar-me de pensar en un altre mite, el de Frankenstein. El monstre també era en la novel·la de Mary W. Shelley un recent nascut que patia la crueltat de tothom a causa de la seva diferència (començant per la de qui li havia donat la vida) i, en últim terme, també era empès a la solitud absoluta per un món que se sentia incòmode amb la seva presència. No estem tan lluny de la història de Charlie Gordon, veritat?

Lluny de qualsevol academicisme enfarfegós, l’autor (psicòleg de formació) aprofundeix en l’aspecte més humà del protagonista i en aquesta seva obsessió per aconseguir ser llest. El mantra que la intel·ligència ha de ser la meta última de l’home (quasi com si fos un element definidor de la pròpia condició humana) sura en el discurs científic al llarg de tot el relat. En realitat, el trobem fins i tot abans que comenci, quan llegim la cita de la República de Paltó, que ens remet al conegut mite de la caverna: els homes són com nens a les fosques, deia el filòsof, fins que s’atreveixen a copsar la llum que ve de fora i surten a l’exterior. Charlie Gordon, que en la seva manca d’intel·ligència era com un infant, es revela contra aquesta seva situació (aquesta incapacitat natural) i abraça per mitjà de la ciència la llum. Però, lluny d’assolir el respecte, l’acceptació i la felicitat de qui l’envolta (el seu autèntic anhel) és repudiat per la gent i n’obté menyspreu, dolor i aïllament social.

Flors per a l’Algernon, com totes les obres mestres, accepta un munt de lectures ben profundes, capaces de dur-nos tan al fons de nosaltres mateixos com vulguem. D’això és del que parla el llibre, de fet, de conèixer-nos i d’acceptar-nos tal com som (la ciència no ho podrà mai tot). Està a les mans de cada lector decidir fins on vol anar, fins a quina profunditat vol submergir-se. També, però, ens podem quedar a la superfície i gaudir de la ploma ferma però tendra de Keyes, i deixar-nos dur mansament pel doll d’emocions que provoca, plorar amb la història corprenedora i trista de Charlie Gordon, algú que es va atrevir a somiar i va acomplir el seu somni, per a desgràcia seva. Pot semblar poc, però si alguna cosa he après jo d’aquest llibre és que no sempre la profunditat és sinònim d’autenticitat i bellesa. Les flors més belles neixen ran de terra.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.