Allò que vivim a la nostra infància, i també el que no ens donen, ens converteix en qui som d’adults, ens marca en la nostra manera de ser, de rebre i respondre a les situacions, en les nostres relacions i expectatives de la vida. I això, inevitablement, ens passa a tots, ja ens conformem amb el que ens arriba o siguem rebels i ens barallem amb tot i tothom per tal de canviar una cosa que no és a fora, sino dins nostra.

AIOUA és una novel.la psicològics i onírica, on els personatges actuen dins una realitat de fantasia que transita el passat cruent en direcció a un futur desdibuixat. El llenguatge de Roser Cabré-Verdiell és poètic i les seves descripcions son sensitives, tant que et desperten la vista, l’olfacte, el gust…, fen-te venir basques quan toca i percebre la calor o el fred a la pell. L’autora se centra en un tret concret per a mostrar-nos els seus personatges i ells mateixos semblen créixer, brotar d’aquets punt, la resta en va sortint per inèrcia.

Ens trobem davant una història amb dues protagonistes femenines i tres temps, canviant el narrador segons sigui la Rut o la periodista qui parla. La novel·la es nodreix de les vides de les seves protagonistes, amb la Rut present que cerca les vocals per poder dir la veritat, la Rut del passat com a reflex del present, i la periodista a la recerca d’aventura, històries i fama.

Pàgina a pàgina ens veiem immersos en una Ioua que viatja entre realitat i ficció, des de la mirada de la protagonista, que crea un univers emocional i psicològic que muta, en constant transformació, seguint la seva pròpia evolució i desvetllament de la veritat amagada.

Tot comença quan la Rut marxa de casa perquè l’Hac no l’entén, o almenys és el que ella pensa des de la seva visió subjectiva, ja que les pors mamades i heretades la condicionen des de la infantesa. Així que viatja a Ioua per trobar les vocals i fugir de les consonants, llegint constantment el diccionari que porta a sobre, buscant les paraules i sons que li han de retornar la veu.

Es queda a un motel ronyós a Frankville, poblet on un gelater que es diu Frank vol crear la societat dels francs, utopia on no existirà la mentida. I, segons recupera les vocals per tal de dir la veritat, amb els seu anar i venir de pressent a passat, veiem com s’omple de consonants de nena i s’emmirallen aquests successos amb l’experiència psicodèlica del seu viatge a AIOUA.

Els mecanismes de la realitat es trenquen a AIOUA, tot i que hi entrem sense adonar-nos-en, ja que els canvis se’ns presenten estranys, però naturals a l’inici, i es van tornant més inversemblants segons avança la història i la pròpia Rut es pregunta si realment està vivint i percebent aquells successos. Hi ha un punt oníric que ens transporta a una dimensió mental del trauma, a un fantàstic del relat intern per a la supervivència. Ens recorda a David Lynch, amb imatges suggerents i esdeveniments impossibles, en la vigília de la protagonista.

A cada capítol del present de la Rut ens trobarem amb una nova dona i, amb la seva aparició, hi haurà una transformació de les habitacions del motel, no només física, sinó totalment sensitiva. Amb aquests canvis també hi entra la màquina expenedora del motel que, quasi divina, sap com resoldre les problemàtiques de la protagonista abans que succeeixin, portant-nos cap al seu passat. Aquí, l’autora ens fa donar-nos de cap amb el dilema de casualitats o causalitats?

Podem trobar pistes i sinergies en cada capítol, tant és així que jo he subratllat mots per després descobrir la seva pertinença en altres moments de la història, esbrinant els llaços entre les dues protagonistes i les dones que la Rut anirà coneixent al motel. Com la vella Aurora, a qui tem i repudia d’una manera estranya, la Gladis, que la vol cuidar des que la veu, o la dolça i innocent Celeste, per dir-ne les tres primeres.

Al motel passaran tot tipus de detalls insòlits, com la piscina que muta com les habitacions; el telèfon que sona però que a l’inici només se sent soroll; l’Atles de la biblioteca —plena de llibres de consulta que ajudaran a la protagonista a entendre part del que anirà trobant— que serveix com a conductor per a conèixer les altres dones, perdudes i ferides, amb els mapes en què troben els orígens de les seves històries; o la Ouija que fa la Celeste, que permet a la Rut, muda per falta de vocals, comunicar-se com si parlés amb un altre món, amb fantasmes del subconscient.

És una narració del trauma, el dolor infantil que es calcifica en fer-nos adults i no ens permet viure, ser sincers, gaudir. Al principi, les dues protagonistes ens poden semblar tan diferents com la nit i el dia, una no s’atreveix a viure i l’altra potser ho fa massa intensament, una no entén ni gaudeix el sexe i l’altra juga amb tothom, però segons avancem veurem que en comptes de ser dos pols oposats, són les dues cares de la mateixa moneda, i que els dubtes i angoixes que viu una també són pressents a la vida de l’altra, l’única diferència és la perspectiva.

Les dues estan desconnectades de les emocions i dels altres. Se senten incompreses i menystingudes per la família i la mentida és el més semblant a la «normalitat» que la societat els reclama. Una recerca de la normalitat que fa fugir la Rut i odiar la seva pròpia anormalitat, recordant que «Només les nenes bones van al cel», però que la veritat fa mal, molt de mal. I, al cap i a la fi, què és la normalitat? Què és una família normal o una dona normal? Qui diu què està bé i què no?

En la seva interacció amb la resta de personatges de Frankville i en els viatges de la periodista, les dues dones ens mostraran racisme i xenofòbia, sexisme i misogínia, la llibertat trencada i arrabassada pels altres, el dolor que pot provocar la malaltia mental, tant a qui la pateix com als que l’envolten.

Així doncs, Ioua és un decorat i les dones reflexos per assenyalar la veritat i guiar la Rut en la recerca del perdó. Cada capítol és una fase d’un viatge de retrobament, de dol, de mort i renaixement. Perquè les mentides i les històries que la van alimentar de nena són les que la fan viatjar a la ficció per guarir la realitat.

Un eco en constant repetició, com en una infestació fantasmal, de les dones que la van engendrar, de la dona que no la va saber, poder i voler estimar, que la fan viure i viatjar entre mentides i miratges, fins a trobar la seva pròpia veu, el que veritablement desitja.  Amb el tancament d’un final dolç i esperançador, un realisme d’incertesa molt genuí després de tanta fantasia onírica.