En aquest article, m’agradaria destacar les principals tendències, llibres i autors de la ciència-ficció italiana al llarg de 200 anys. Òbviament, serà una introducció bàsica a aquesta branca de la ciència-ficció, així que em veuré obligat a fer algunes simplificacions.

De l’Edat Mitjana al Renaixement: literatura fantàstica més enllà del regne de la imaginació

En el passat, Itàlia ha jugat un paper important en el desenvolupament de la literatura i la ciència. Encara que no sigui pròpiament ciència-ficció, el fantàstic viatge de Dante (1265-1321) a l’Infern, Purgatori i Paradís —on utilitzant al·legories i metàfores l’autor imagina criatures fantàstiques, forces divines i paisatges seductors— ha afectat la imaginació de futures generacions d’autors i estudiosos. Juntament amb Dante, Leonardo da Vinci (1452-1619) ha marcat fites increïbles en les arts i les ciències, principalment en l’àrea de l’enginyeria de màquines voladores, l’hidràulica i les construccions. Les seves obres han inspirat a milions de persones a tot el món en els segles venidors, incloent molts autors de ciència-ficció.

Els estudis de Nicolaus Copernicus (1473-1543), Galileo Galilei (1564-1642) i Johannes Kepler (1561-1630) van iniciar l’observació científica de l’espai i van contribuir a la base de la física i l’astronomia modernes, mentre que una de les primeres utopies modernes va ser escrita el 1602 per Tommaso Campanella: La città del sole / La ciutat del sol (1602-1612, publicació original en llatí 1623), on es representa una república universal sota el govern d’un gran sacerdot anomenat el Sol, amb una mena de comunisme anticipat de béns i propietats.

De 1900 a 1950: proto ciència-ficció i futurisme

La protociència-ficció, pròpiament parlant, va començar a principis del segle XX amb els llibres d’Emilio Salgari (1862-1911), que es considera el Jules Verne italià, i va ser el gran pioner de les aventures per a nens i nenes, i per a les masses de l’època. Tot i que mai es va traslladar fora d’Itàlia, es va inspirar en la literatura estrangera i en diaris, revistes de viatges i enciclopèdies, per escriure llibres ambientats a l’Índia i a l’Extrem Orient de Malàisia, juntament amb aventures de ciència-ficció com Alla conquista della Luna / A la conquesta de la Lluna (1893) i Le meraviglie del Duemila / Les meravelles de l’any 2000 (1900).

Va ser durant el ventennio feixista totalitari (els 20 anys en què el feixisme va governar Itàlia, de 1922 a 1943) quan els escriptors italians van adaptar-se a la modernitat. El feixisme era un règim contradictori: mentre celebrava Guglielmo Marconi —inventor i enginyer elèctric— i els aviadors italians, somiava amb un nou Imperi Romà, experimentava amb una pseudoutopia agrària netejant els pantans pontins i afegia un èmfasi nacionalista a un sistema d’educació secundària basat en les humanitats, usava una vehement retòrica antimoderna contra totes les coses anglòfones.

Des del punt de vista cultural, el moviment d’avantguarda anomenat Futurisme va confirmar moltes innovacions provocades per la ciència i la tecnologia. Va emfatitzar la velocitat, la tecnologia, la joventut i objectes com el cotxe, l’avió i la ciutat industrial. Els Futuristes practicaven tots els mitjans de l’art, incloent-hi la pintura, l’escultura, el disseny gràfic, el disseny urbà, el teatre, la moda, el tèxtil i l’arquitectura: la famosa zona EUR de Roma —construïda per a l’Exposició Universal de 1942— va ser feta pel règim feixista sota la seva influència artística. La ment darrere del futurisme era Filippo Tommaso Marinetti, el llibre del qual Mafarka il futurista (1909) està ambientat en una Àfrica imaginària que descriu les aventures èpiques de Mafarka, qui —després de triomfar sobre els seus enemics en la batalla— en lloc de fer-se rei d’Àfrica decideix retirar-se i dedicar-se a la ‘creació’ del seu fill, Gazurmah, un autòmat i semidéu alat.

Dels 50s al 70s: el naixement de la ciència-ficció moderna

La ciència-ficció en sí va començar a Itàlia alguns anys després de la Segona Guerra Mundial, en particular el 1952, quan la revista setmanal (i més tard mensual) Urania va ser publicada per Mondadori. Urania és la sèrie de llibres més llarga mai publicada a Itàlia i ha establert una enorme base de fans. Fins avui és la font més reeixida i popular de ciència-ficció internacional i nacional al país. Una altra revista important és Robot, fundada el 1976 per Vittorio Curtoni, que —amb alts i baixos a causa de la crisi econòmica— encara es considera una excel·lent revista.

Els autors més rellevants d’aquest període són Primo Levi, escriptor literari amb formació científica que va explorar les possibilitats de la ciència-ficció en dues col·leccions de contes: Storie naturali / Històries naturals (1966) i Vizio di forma / Defecte de forma (1971). Els seus llibres són comparables en temes amb els de Robert Sheckley i Kurt Vonnegut; com ells, Levi posa l’èmfasi, com ha escrit Domenico Gallo, en «la percepció d’una bretxa en el món en què vivim, una bretxa, un defecte de forma que frustra qualsevol altre aspecte de la nostra civilització i univers moral». Les històries de Primo Levi giren al voltant de l’impacte social de les noves tecnologies i l’alienació de la societat industrial. Moltes de les seves idees van inspirar altres històries: a “Trattamento di quiescenza / Pensions” (1966), l’enregistrament d’experiències viscudes per altres persones és el mateix de la pel·lícula Strange Days / Dies estranys (Kathryn Bigelow, 1995) i la màquina duplicadora a “Alcune applicazioni del Mimete / Algunes aplicacions del Mimete” es pot trobar a la novel·la The Prestige / El prestigi  (1995) de Christopher Priest.

Italo Calvino, un dels pocs autors italians coneguts fora d’Itàlia, no és considerat un escriptor de ciència-ficció, però les seves fantàstiques especulacions li van atorgar una nominació al premi Nebula el 1975 a la millor novel·la amb Le città invisibili / Les ciutats invisibles. El seu llibre Le cosmicomiche / Les cosmicòmiques (1963), és una col·lecció d’històries que tracten sobre nocions científiques, principalment astronòmiques, per construir trames surrealistes i hilarants. A través de la seva ficció, Calvino va connectar amb temes extremadament antics com l’origen del cosmos, l’inici de la vida a la Terra i l’evolució de l’ésser humà.

Un altre autor important és Ennio Flaiano, escriptor particularment brillant i satíric que va treballar com a guionista per a cineastes italians com Federico Fellini (va escriure el guió de La dolce vita el 1960). La seva primera obra de ciència-ficció és Un marziano a Roma / Un marcià a Roma (1954), que mostra l’arribada d’un alienígena a Villa Borghese, al centre de Roma. La nau està tancada i la gent ha de pagar per veure-la, ja que els diners es destinaran a obres de caritat no especificades per part de l’Església. El Papa i el President italià es troben amb el marcià, que passa tot el seu temps en banquets i còctels. L’alienígena es converteix en un personatge de la dolce vita romana, i quan torna a la seva nau estel·lar s’assabenta que ha estat confiscada pels hostalers romans.

La ciència-ficció dels 70s als 80s: la Nouvelle Vague italiana

Després de la crisi, un “progrés interminable” i el fracàs del benestar polític promès pel govern italià, Science Fiction va analitzar les conseqüències del consumisme i va imaginar els efectes sobre les societats i les persones futures. També és el final de l’heroi clàssic, l’estereotip d’explorador valent, capità de nau espacial o home de negocis il·lustrat.

En el llibre Quando le radici (1977) de Lino Aldani, el personatge principal, Arno, busca el seu passat en un futur, pertorbant Itàlia tractant de lluitar contra la modernització industrial l’any 1998. Incapaç de fer front als valors de la nova societat, torna a viure en un poble, entre els camperols, fins que ha d’afrontar l’expropiació de terres i boscos per enormes màquines.

Durant aquest període, molts autors solien canviar els seus noms reals per pseudònims anglesos per tal de ser publicats per l’editorial, que preferia els escriptors nord-americans. A més, molts autors literaris van publicar ciència-ficció evitant revistes de gènere i editorials, perquè no volien que les seves obres s’associessin al gènere. Vittorio Curtoni, en el seu llibre Le Frontiere dell’Ignoto / Fronteres del desconegut intenta destacar les raons per les quals la ciència-ficció mai ha estat considerada literatura pel corrent principal. Afortunadament aquest estrany procés d’ocultació de la nostra nacionalitat s’ha acabat, tot i que l’enfocament de les editorials no ha canviat gaire!

Val la pena esmentar un interessant col·lectiu de persones per la seva crítica al sistema i el desig de canviar el ciència-ficció tradicional. Es deia Utopia un’ambigua. El seu nom recordava Els desposseïts: una utopia ambigua d’Ursula k. Le Guin. El grup (que m’agrada anomenar “Els marxians”) va proposar un enfocament polític de la ciència-ficció molt similar a la Nouvelle Vague, ja que la seva inspiració provenia d’autors com J.G. Ballard, Brian Aldiss, Robert Silverberg i l’estructuralisme rus.

Traducció: Sara Martín Alegre