Tres anys abans de Les lluminoses (2013) ―els drets televisius de la qual van ser comprats immediatament per l’empresa de Leonardo di Caprio―, la sud-africana Lauren Beukes (vegeu l’entrevista que li vam fer aquí) publicava Zoo city, el llibre que, d’alguna manera, la va catapultar a la fama. Després vindrien Broken monsters (2014) i Motherland (2019), encara inèdites en català. Una carrera meteòrica, doncs, que en menys de deu anys l’ha dut a ser un dels valors més consolidats del panorama fantàstic internacional. Les claus del seu èxit? No és fàcil explicar les raons per les quals unes obres triomfen i d’altres no. Les distopies que barregen el gènere negre amb la ciència-ficció, però, acostumen a ser un valor segur ―allà queden d’aquests últims anys clàssics contemporanis tan monumentals com La ciutat i la ciutat de China Miéville, també publicada a Mai Més, i The Water Knife de Paolo Bacigalupi. Però no n’hi ha prou amb això, cal alguna cosa més. I aquesta cosa més és l’imponderable que deia abans. Alguns en diuen màgia, d’això. D’altres talent. Zoo city és una bona mostra d’aquest talent, d’aquesta habilitat de Lauren Beukes com a narradora, que després hem pogut veure, corregit i augmentat, a Les lluminoses. 

Com la resta de la seva bibliografia, Zoo city també se circumscriu a la seva Sud-Àfrica natal. No es tracta d’un escenari i prou, sinó que la ciutat, el país i el propi continent, esdevenen un personatge més en la trama de la novel·la. Un personatge central, m’atreviria a dir. Res seria igual en un altre lloc, començant per la protagonista, aquesta Zinzi December, una noia de classe mitjana que en un moment donat va escollir el camí equivocat i un cúmul de males decisions la van conduir a caure en les drogues i a ser responsable de la mort del seu germà. En l’univers alternatiu que ens planteja l’autora, això suposa passar a estar lligat a un animal ―en el que he llegit, no sé si encertadament, com una mena d’homenatge a Philip Pullman i la seva Brúixola daurada―, que explicita el teu crim a ulls de tothom. Un de diferent en cada cas: serps, ossos, mangostes… En el cas de la Zinzi un peresós. Aquesta peculiar condemna va lligada també a l’adquisició de certes habilitats paranormals, el mashavi, com ara la capacitat per rastrejar objectes perduts i trobar-los. 

Tots aquests elements no ens són explicats de forma ordenada, sinó que l’autora ens els va introduint al llarg de la novel·la. M’agrada, aquest recurs, que obvia la farragosa construcció ―i exposició― d’un wordlbuilding excessivament artificial i que acostuma a ocupar tot el primer terç d’alguns llibres, el just per fer-me perdre l’interès per saber què vindrà després. A Zoo city això no és així, doncs. Aquí, el llibre comença in medias res, amb la Zinzi escanyada pels deutes i malvivint en el pitjor barri de Johannesburg, que és el reservat als animalats com ella: Zoo city. I immediatament arrenca l’acció, i ja no para fins a l’última pàgina. Quan la Zinzi rep l’encàrrec d’un extravagant productor musical de trobar la sensació de la música pop actual, que ha desaparegut misteriosament sense deixar rastre, traeix el seu propi codi i accepta de buscar una persona, però ho fa per mor d’una suculenta suma de diners que se li presenten com la promesa per recomençar de nou, una anhelada segona oportunitat. I ja tenim el plantejament detectivesc típic de les novel·les negres en marxa. En primera persona, anirem coneixent els carrers de la violenta i decrèpita Johannesburg, els seus clans tribals, les màfies de desarrelats dels suburbis, el glamour de la indústria discogràfica, el negoci dels diamants de sang i, també, l’enrevessat ―i meravellós― mosaic cultural, ètnic i lingüístic que és el cul de l’Àfrica. 

El pintoresquisme, sens dubte, és un dels ingredients més atractius del llibre. Resulta molt ben trobat l’equilibri entre el fons i la forma, entre la ciutat i la protagonista, en allò que en podríem dir tot un correlat objectiu. Si poguéssim traslladar el Los Angeles de Blade Runner a Johannesburg segurament tindríem alguna cosa molt semblant al Zoo city de Lauren Beukes. Malauradament, però, en d’altres aspectes m’ha donat la impressió que l’autora no ha estat tan afinada i ha desaprofitat l’ocasió de treure més suc de certes possibilitats del llibre, en especial en allò relatiu a aquesta curiosa unió humans-animals. El poder simbòlic, metafòric, d’aquest vincle donava per a molt més, crec. Però el ritme de la prosa de Beukes no dona treva i exigeix moviment. Segurament és part de la fórmula de l’èxit que comentava abans, aquest ritme desenfrenat, per bé que pot resultar un pèl estressant al lector que, en un moment donat, potser li vindria de gust aturar-se i gaudir d’alguna subtilitat. També deu ser part d’aquesta fórmula ―diguem-n’hi estil― la violència explícita i l’ús de la frase curta, tallant com un ganivet, i el sentit de l’humor, cínic, molt negre a voltes. Res en contra, ni de l’una ni de l’altre, sempre que vinguin al cas i no se’n faci un abús, és clar. Quan això passa, acaba provocant l’efecte contrari al que es busca. És com el nen que diu més tacos del compte només per aparentar que és més gran del que és.

En fi, Zoo city m’ha semblat una bona novel·la, tot i que no rodona del tot. Una proposta engrescadora, sens dubte, que aporta originalitat al gènere de la fantasia urbana i adrenalina a dojo, en la bona línia de Les lluminoses. Recomanable sobretot per a lectors joves ―o d’esperit jove― que busquin emocions fortes, heroïnes empoderades i, tot, embolcallat en un estil lleuger que farà lliscar les pàgines com si se les endugués el vent, però que potser decebrà ―un xic― a qui busqui alguna altra cosa. Alguna cosa més.