LA CIUTAT I LA CIUTAT (2009) – China Miéville

Autor: China Miéville
Títol: La ciutat i la ciutat (The City & The City)
Editorial: Mai Més
Any: 2019 (2009)
Pàgines: 383
ISBN: 9788412057645
L’has llegit?
Valora’l*:
 

38 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 5

Vots emesos: 38.
Mitjana: 4,05 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 
 
D’aquell moment històricament breu i força opac en derivava el caos de la nostra història material, una anarquia cronològica feta de restes discordants que provocaven la delícia i l’horror dels investigadors.
—Ruptura. —Ruptura. Em pensava que era el veredicte trasbalsat de tots els que havien presenciat el crim, però unes figures difuses van aparèixer (…), i eren els nouvinguts els qui, amb unes cares tan immòbils que gairebé no semblaven cares, anaven dient la paraula.

Deixem-ho ben clar d’entrada: no m’agraden gens les novel·les de gènere policial. N’he llegit unes quantes i tan sols en comptades ocasions he arribat a confraternitzar amb l’inspector de torn, aspecte absolutament necessari perquè a un servidor li agradi el llibre. Per mi les històries es construeixen d’acord amb els personatges, i si no n’hi ha cap de sòlid que em resulti creïble i atractiu tant me fa que la trama sigui ben entortolligada i plena de girs sorprenents. Ara bé, tampoc cal ser taxatiu i no voler veure-hi més enllà. Hi ha altres detalls que solen captar la meva atenció, llaminadures que fan que em miri la novel·la amb uns altres ulls: la hibridació de gèneres és un d’ells. Si la investigació es barreja amb altres elements (no realistes a poder ser) com la mitologia, la fantasia o la ciència-ficció la cosa ja canvia. Aquesta és la raó per la qual novel·les com Pistola, amb música de fons (Jonathan Lethem, Males Herbes) o L’enigma de l’ocell blau (Nii Ayikwei Parkes, Club Editor) m’agradessin tant. Així doncs, quan el comandant de la nau em va assignar la ressenya de La ciutat i la ciutat de China Miéville la meva primera reacció va ser d’espant. I després em vaig dir: Què punyeta! Si l’editen els nois de Mai Més segur que és bona!. Sort en vaig tenir del pressentiment. Si no n’hagués fet cas hauria rebutjat l’encàrrec i m’hauria perdut un llibre del tot extraordinari.

La ciutat i la ciutat conté els dos elements que he citat abans: un policia amb carisma (en Tyador Borlú, inspector de la Brigada de Crims Extrems de Besźel) i un escenari no realista sorgit de la ment d’un dels escriptors més imaginatius del moment, China Miéville. La ciutat (Besźel) i la ciutat (Ul Qoma) no són només els escenaris on transcorre l’acció, sinó que esdevenen entitats corpòries amb voluntat pròpia, personatges essencials per comprendre una història que esprem al màxim les capacitats del lector. Miéville, això no és cap secret, és un escriptor obsessiu, un individu amb unes habilitats innates pel worldbuilding; també és cert que la seva prosa no és fàcil, que requereix plena concentració i que cal submergir-se a fons per copsar-ne els detalls més minúsculs i la multitud de viaranys secrets que aquests amaguen. Però anem a pams. Parlem primer de la trama.

Una noia apareix morta amb signes de violència, presumptament assassinada, a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. En Borlú, investigador de la policzai, s’encarrega del cas juntament amb la caporala Lizbyet Corwi. Quan descobreixen que la noia vivia a la veïna ciutat d’Ul Qoma salten totes les alarmes. Aquest fet extraordinari (penseu en l’assassinat que dóna peu a la sèrie de televisió Bron i tindreu una lleugera idea de l’enrenou que això suposa) és l’origen d’un possible conflicte fronterer, i també diplomàtic, que amenaça d’incorporar una nova i no desitjada variable a l’enrevessada equació. Juntament amb en Qussim Dhatt, el seu homòleg de la militsya ulqomiana, s’endinsaran al cor d’Ul Qoma per treure’n l’entrellat. Però res no és fàcil a Ul Qoma per a un individu besź: cal que desvegi i dessenti tot allò que li és propi, cal que ignori la seva identitat per adoptar-ne una d’aliena que mai hagués ni tan sols arribat a somiar. Això no fa sinó accentuar els problemes de l’inspector Borlú, que es troba en perill pel simple fet d’investigar un crim que afecta ambdues ciutats, entitats irreconciliables, enemigues des de l’època post-Esquerda.

Miéville juga al llarg de tota la novel·la amb aquesta dualitat/rivalitat fantàstica entre Besźel i Ul Qoma, dues urbs completament oposades com ho poden ser les dues ribes del Bòsfor. Remarco el terme fantàstic perquè travessar la línia divisòria entre ambdues ciutats, tot i que resulta inapreciable per a l’ull inexpert, implica conseqüències desastroses derivades d’un ens ignot temut per tothom, una antiga llegenda que es remunta a temps immemorials. Aquestes vulneracions del codi (o ruptures) porten de corcoll els cossos policials d’ambdues ciutats i també faran ballar el cap al lector. Miéville juga amb nosaltres al gat i al ratolí. Ens para trampes mentals a cada frontera difusa d’aquest laberint esbojarrat que és la cartografia de Besźel i Ul Qoma, un cas de doppelurbanologia digne d’estudi a les facultats. La sensació d’estranyesa absoluta acompanyarà al lector fins al final, un cop es desveli el quid de tot plegat. 

El relat polièdric de Miéville és pura dinamita pel cervell. Com va crear l’autor aquest garbuix argumental només ho sap Warsha, sant patró de les inspiracions inexplicables, però el cert és que ens atrapa com una teranyina. Un cop som a dins no podem escapar i tendim a desveure els individus de l'altra ciutat, a passar per alt el perfil combinat de les dues ciutats en funció de quin sector ens trobem. És inevitable ficar-se a la pell d'en Borlú, imitar-ne les passes i actuar com ell. No és tan fàcil, però, arribar a les mateixes conclusions, seguir el fil d’una investigació que es torna més i més complexa amb cada nova pista. La novel·la està formada per múltiples estrats que surten a la llum amb comptagotes, unes capes que donen peu a múltiples interpretacions del llibre (només cal veure’n les recents discussions als fils de twitter), que deixen entreveure que ens trobem davant una obra tan complexa que abraça gairebé tots els gèneres fantàstics.

I si és així, us preguntareu, per què no li atorgo cinc estrelles? Senzillament perquè pel meu gust el cas policial s'allarga en excés i perquè per moments la lectura se m’ha fet una mica feixuga; això, però, és una simple opinió personal. El que està clar és que ens trobem davant una de les obres més guardonades dels últims temps (Hugo, Locus i World Fantasy Award per citar-ne uns quants), un nou clàssic de la literatura fantàstica que veu la llum per primera vegada en català en una edició exquisida de la mà dels companys de l'editorial Mai Més.

L’has llegit?
Valora’l*:
 

38 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 538 votes, average: 4,05 out of 5

Vots emesos: 38.
Mitjana: 4,05 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 
 
Antoni Herrero
Sobre Antoni Herrero 23 Articles
Editor de fantàstic en català a Editorial Chronos. Compagina el terror, la fantasia i la ciència-ficció amb la seva feina de programador Cobol. És l’autor del web de ressenyes Desde Otranto.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.