En els darrers temps algunes editorials han apostat per editar nouvelles o relats en petits llibrets de cuidada edició. És una bona manera d’aconseguir fidelitzar un públic que s’espanta davant de les novel·les massa llargues. I el que ha fet l’Editorial Laertes amb La casa i el cervell és seguir aquesta mateixa filosofia i millorar-la: pren un text clàssic de la literatura del terror, que a més té l’avantatge de ser relativament curt, i editar-la amb gran cura: una portada llaminera, una traducció acurada i, sobretot, un pròleg que permet contextualitzar l’obra (i que altres projectes obliden per complet). De la portada se n’ha encarregat Oriol Malet, mentre que el pròleg i la traducció han anat a càrrec de Jordi Llavoré, de qui ja hem parlat en projectes molt interessants i que és una veu autoritzada del període. 

A la introducció, Llavoré ens il·lustra perfectament el context de l’obra i de l’autor, cosa que s’agraeix. Costa trobar edicions on s’aposti per aquesta mínima informació de les mans d’algú que parla amb coneixements i evitar contextualitzar a través de l’amalgama de visions i veracitats que ofereixen les pàgines web.

I llavors el text. Val a dir que és un text desigual, té una arrencada molt interessant amb el protagonista que s’assabenta que un conegut té una casa encantada i decideix passar-hi la nit acompanyat d’un criat i del seu gos. El cas és que la majoria de llogaters no han aguantat més d’una nit en aquella residència. Abans d’entrar-hi, coneix la portera de la casa, una dona prou misteriosa que li explica com ella ha estat capaç de viure-hi sense massa maldecaps. Aquesta primera part se cenyeix als cànons de la literatura de terror lligada a les cases encantades. És amena i curiosa, cosa que permet una lectura àvida. Fins i tot, quan entra a la casa per passar-hi la nit i comencen tot un seguit d’aparicions que fan que el criat fugi esperitat, manté aquest ritme àgil i agradable.

Ara bé, a partir d’aquí el ritme de la narració s’alenteix ja que el protagonista intenta trobar una explicació més o menys reacional a tot allò que ha passat i comença unes indagacions pseudocientifistes per així aconseguir alliberar la casa de la seva maledicció. Farà un seguit d’hipòtesis i intentarà donar-hi resposta a partir del que ha viscut tancat dins de la casa i del que ha après en la seva experiència vital. D’aquesta manera, poc a poc, arriba a conclusions interessants i amb una aplicació pràctica. La solució a aquest problema arribarà de la mà del mesmerisme. A diferència de la primera part, aquesta és una successió de disquisicions entre pseudociència i filosofia que en alguns moments és feixuga. Per altra banda, no hagués estat malament tenir una nota on s’expliqués en què consisteix aquesta teoria.

La narració continua i al final de tot apareix un personatge amb qui el protagonista té una conversa molt interessant i que permet al lector resoldre molts dels dubtes que se li havia creat, alhora que és una manera d’entrar molt millor en el mesmerisme i entendre’l. És una bona manera de tancar l’obra.

Val a dir, a mode de cloenda, que l’ús del narrador protagonista que descobreix de manera cronològica el que ha passat en aquella casa i quines opcions té per resoldre l’encanteri es fa molt propera, de la mateixa manera que la prosa és, en general, agradable i de bon llegir.

La posició que va prenent la col·lecció “l’Arcà” en el món de la literatura especulativa, des de clàssics molt clàssics, a obres fonamentals dels diferents gèneres comença a agafar nivells de col·lecció de culte i que no ens cansarem ni de ressenyar ni d’agrair.