Humor negre subtil, filigrana, i normes no vinculants de la realitat. Així podria resumir de forma aproximada la natura del llibre que ens ocupa. De vegades guanya l’humor subtil, d’altres és la realitat tal i com la coneixem la que surt derrotada, i la filigrana és constant tant pel que fa a l’ús del llenguatge, com a l’estructura general del relat com, també, al ventall imaginatiu que desplega la Irene Pujadas. No només això: l’autora explora les possibilitats del relat com a gènere que va molt més enllà (o ençà) d’una novel·la comprimida, amb les seves pròpies regles i lògiques internes, i amb una relació amb la realitat del lector que fa que, defugint etiquetes genèriques massa concretes, entri sovint a la literatura no realista o no mimètica.

El llibre inclou vint-i-un relats d’una extensió reduïda (4-7 pàgines, aproximadament), i a cap relat li cal més recorregut per desplegar un imaginari àcid i suggerent. És un llibre breu de relats breus, doncs, que tanmateix deixa després de tancar les seves pàgines un pòsit ric que segueix estimulant dies després d’haver-les abandonat. Un aspecte que m’agrada especialment és la precisió en l’ús del llenguatge. Ja sé, ja sé, que és un element que hauria d’estar present de forma habitual a tota la literatura, i és la marca de tot gran escriptor (o gran escriptora), però per alguna raó aquesta idea de precisió la tinc associada al relat, potser per aquella dita, ni que em matin recordo de qui, que afirma que un relat ha de ser un text perfecte. Als de la Irene Pujadas tota paraula sembla triada amb cura i el ritme frase a frase és impecable; cada relat conjura una visió consistent a la que forma, punt de vista i imaginari es combinen per aconseguir un efecte màxim; i sap portar-los a un desenllaç en un punt àlgid que, sovint, et deixa esmaperdut. O potser soc jo, que soc impressionable, ves a saber, però pràcticament tots els relats em ressonen i em fascinen. Sé que l’autora no l’he descobert jo, però descoberta queda i no deixaré passar els seus llibres.

Essent que escric per El Biblionauta, paga la pena dedicar unes línies, si més no, a valorar la relació dels relats de Els desperfectes amb el gènere fantàstic. La pròpia autora explicava, a una tertúlia durant el Festival 42 que es va celebrar a Barcelona a principis de novembre, que ella no havia escrit els textos amb voluntat explícita d’apropar-se al fantàstic, i que, de fet (i em corregiu si hi éreu i el meu record és poc acurat) no n’era particularment lectora. Certament, a Els desperfectes no tots els relats trenquen les regles de la realitat, però la sensibilitat hi és i no són pocs els relats en els quals és inevitable realitzar una lectura literal a la que el que es narra és clarament fantàstic, sovint sobrenatural o fantasmagòric. Ja d’entrada, a l’impactant relat que dona títol al recull i posa el punt de partida al llibre, trobem un apropament a la maternitat si més no surrealista, que estableix les bases del que podem trobar a la resta de textos. A altres, com “L’últim sopar” o “Les hores baixes”, se’ns presenten determinades convencions socials sota una òptica prou estranya com per, tot i ser eminentment realistes, estar tenyides d’un retint gairebé oníric que l’apropa, si més no, al fantàstic. Altres són històries de fantasmes, que voregen o no el terreny de la llegenda urbana; o apropiacions originals d’històries de cases encantades; o fantasies a les quals figures de la tradició catòlica agafen cos d’una manera peculiar… a moltes d’aquestes el component no realista és present i impossible d’ignorar, i Pujadas modula perfectament el paper que aquesta falta de realisme juga en el marc d’uns textos que sempre estan carregats d’intenció, però que tenen múltiples capes.

No vull donar massa detalls, crec que és un llibre que val la pena descobrir a mesura que l’anem llegint. Si hagués de triar els relats que més m’han impactat (però és clar: cadascú tindrà la seva tria), serien “L’últim sopar”, amb la seva càrrega irònica, sovint políticament incorrecta, i la manera gairebé pornogràfica en què combina un àpat amb una vetlla on es parla d’un moribund; i “La malparida”, elusiva quasi-llegenda urbana amb un elenc de personatges descrits amb una economia de recursos i una originalitat que em sedueix; també llegenda urbana, també interessant, tenim “El solar dels Gratacós”; i m’agrada molt, tant per la manera de relacionar els personatges com per la veu de la narradora i l’ús de l’escenari, la meravellosa “Cada casa té les seves raons”, de la qual prefereixo no dir gaire res; i no puc no seleccionar, pel to amb el que s’explica i el recurs al conflicte generacional, “Els vàndals”. Però si el torno a llegir (que ho faré) potser n’agafo uns altres, perquè el nivell és sempre alt i cada text ressona amb una nota diferent. És un llibre per gaudir-lo, i per descobrir-lo, i per buscar-li totes les capes que pugueu. Ha guanyat el Premi Documenta 2020 i, efectivament, és un llibre de premi.